Creure en la banca

En els temps que corren, el títol d’aquest post sembla una burla. Però no ho és. Avui m’agradaria trencar tabús i parlar d’una realitat força desconeguda, encara que cada vegada amb més presència al nostre país: la Banca Ètica. Per fer-ho, m’he inspirat en el llibre Dinero y conciencia: ¿A quién sirve mi dinero?, de Joan Antoni Melé.

La Banca Ètica no és un eslògan publicitari per vendre més, sinó una percepció humana i sostenible de l’economia. Ens han fet creure que l’economia són xifres i dades incomprensibles per la majoria de les persones; això és rotundament fals, ja que l’economia simplement és la relació de les persones amb els diners, que alhora són (o haurien de ser) mers mitjans d’intercanvi. Ens han venut la idea que els diners són l’objectiu pel qual han de lluitar les persones, i és per això que s’han empescat conceptes econòmics que ens semblen tan complicats; per fer-nos viure en la ignorància i donar-los via lliure.

M’explico. Tradicionalment, les persones han dipositat els seus diners a gent desconeguda (teòrics professionals qualificats), sense preguntar-se què feien amb ells. Per tant, es donava confiança plena en unes persones (banquers) i unes entitats (bancs) sense demanar res a canvi. Potser per això, per la ingenuitat dels clients i per l’avarícia dels financers, hem arribat on som ara: forats immensos en bancs insostenibles produïts per males i abusives gestions, que s’han de tapar amb diner públic. Concretament, amb uns 1.800€ per cada ciutadà de l’estat espanyol (de moment). Vergonyós.

Deixar de ser els pringats només depèn de nosaltres

Paral·lelament a tot això, existeix una altra realitat (ha existit sempre, però ara es fa més necessària i present), una banca que no té com a finalitat generar ingressos sense parar. Perquè s’ha vist que créixer i créixer i créixer és impossible fora dels contes Disney. Com he dit, es tracta de la Banca Ètica i sostenible i es caracteritza, entre altres coses, per:

- Transparència: els usuaris tenen dret a saber on i en què s’inverteixen els seus diners. A La Caixa o CatalunyaCaixa (o qualsevol banca tradicional) els nostres diners s’inverteixen en armes o activitats que destrueixen el medi ambient (conreus massius a l’Amazones, per exemple); activitats que “de boquilla” reprovem, però a la vegada financem. A la Banca Ètica coneixem on van els nostres diners, que serveixen per finançar projectes amb contingut social, sempre respectuosos amb el medi ambient.

- Criteris de selecció. La Banca Ètica aplica uns criteris abans de finançar projectes:

- Criteris negatius: no inverteix ni realitza operacions com la producció i venda d’armament, la producció d’energia nuclear, l’especulació financera (borsa...), la utilització de paradisos fiscals o les deslocalitzacions amb pràctiques d’explotació laboral.

- Criteris positius: prioritza les inversions en determinats sectors com el suport a projectes mediambientals, activitats de comerç just, i micro-crèdits a persones amb recursos escassos.

- Bona gestió: no només financera, sinó també compromesa socialment i respectuosa amb el medi ambient. Pel que fa a la gestió financera, la banca ètica no donarà mai un crèdit sense investigar amb què s’invertiran els diners i estudiarà la viabilitat del projecte; només assegurant-se que qui demana el crèdit el podrà tornar, es prestaran els diners. Diferència absimal amb Bankia (o qualsevol altre), que van donar crèdits a la babalà, i van acabar arruïnats; ara ja no donen crèdits a ningú, ni tan sols a les persones que els mereixerien.

- Humana: no veurem un desnonament a mans d’algun banc ètic. És inconcebible pels motius explicats anteriorment: el banc no dóna crèdit si no està segur que se li podrà tornar amb la seva deguda comissió. Recordem que en aquest país portem 80.000 desnonaments, algun dels quals ha acabat amb la vida de les persones denonades (suïcidis per desesperació...). Es tracta de terrorisme financer, sense matissos, resultat d’un neoliberalisme corrosiu que ho enverina tot.

- Solvència: malgrat tot l’explicat anteriorment, la Banca Ètica no és una ONG; per tant, la banca obté beneficis aplicant en la seva activitat tots els criteris esmentats, benefici que serveix per retornar els fons als dipositaris (sense ajudes de l’estat) i per garantir la seva continuïtat. En aquests moments d’estafa financera global (que els mitjans malanomenen crisi), la Banca Ètica garanteix una solvència absoluta; aquesta garantia és el resultat d’un treball ben fet, de no malgastar els diners dels clients de forma abusiva, de no especular i de no invertir en activitats intangibles, com han fet tots els bancs tradicionals que han de ser “rescatats”.

- No abusiva: la banca ètica és conscient que ha d’obtenir beneficis, però això no vol dir cobrar comissions fins i tot per anar a pixar. Per una banda, l’interès a les persones o grups que demanen crèdit no és desmesurat. L’interès que guanya el banc es veu com un robatori (en segons quins casos ho és), però si s’adequa a la realitat, simplement és una manera de retornar els beneficis que s’obtenen d’una activitat gràcies als diners que anteriorment t’ha deixat el banc per poder-la realitzar; d’aquest interès se’n beneficia el banc, però també el client que ha dipositat els seus diners (veure següent apartat).
Per altra banda, la Banca Ètica assumeix la comissió per fer transferències a altres entitats (amb un màxim per mes), fet del tot impensable en la banca tradicional.

- Amb consciència: la banca ètica és conscient del que pot oferir i el que no, i ho diu orgullosa, sense amagar-se’n. Mai competirà amb un banc tradicional per donar-te un benefici superior si tens els diners a determinat compte, ni tampoc et regalarà una bateria de cuina o una vaixella (totalment prescindibles en la nostra vida diària). No és aquest el seu objectiu. Dipositant els diners a un banc ètic obtindràs interessos, sí, però no et faràs ric amb ells. I em sembla el més normal del món; els diners són una recompensa per un treball ben fet i, com a tal, te’ls has de guanyar.

- Estalvi en infraestructures: la Banca Ètica es caracteritza per donar totes les facilitats per poder operar des d’internet (també per telèfon). No hi ha sucursals a cada cantonada, fet que suposa un evident estalvi en locals, electricitat, material i sous. Això són molts diners, diners que el client no ha d’assumir.

La Banca Ètica és una realitat per fer front a la banca tradicional

Vist això, per mi és evident els moltíssims avantatges que té la Banca Ètica respecte la banca tradicional. És més, quan la vaig conèixer m’hi vaig aderhir, vaig estar un temps compaginant-la amb la banca tradicional i, finalment, vaig decidir donar-me de baixa d’aquesta última. Quan el banquer de torn em va preguntar per què em donava de baixa, vaig contestar-li: “Per principis ideològics. Perquè no vull saber res d’un banc “rescatat” amb diners públics”. Ell va callar i jo em vaig sentir tan a gust.

Actualment, només sóc client d’un banc ètic. He abandonat la banca tradicional i, si miro enrere, em penedeixo d’haver-hi estat tants anys. Encara que entenc que aquest error és fruit de la ignorància generalitzada: el carrer està ple de sucursals de La Caixa, CatalunyaCaixa, Banco Santander, Banc Sabadell i demés estafadors. Per tant, el més senzill és seguir el camí fàcil i anar a caure a la seva trampa. I a això cal sumar-hi el fet que la banca ètica no té els mitjans de difusió ni les facilitats que rep la banca tradicional i, per tant, és una realitat força desconeguda. Però és una realitat. I estic orgullós de formar-hi part.

Naturalment, això no es pot acabar aquí, i cal donar-hi continuitat en els diversos àmbits de la vida, per tal de ser coherent, viure de forma socialment justa i respectar un planeta Terra ferit. Les alternatives al neoliberalisme són una realitat que cal tenir present a l’hora de consumir (comerç just i responsable, prioritzar cooperatives i petits establiments enfront de grans superfícies), a l’hora de desplaçar-se (bicicleta com a mitjà principal)... i el més important, a l’hora de concebre la vida: prefereixo tenir més temps per invertir en coses que m’agraden que tenir poc temps lliure perquè l’he gastat acumulant diners. Estalviar és bo per tenir un suport quan les coses no van bé, però acumular per sistema i voler tenir sempre més no té ni cap ni peus.

Per acabar aquesta reflexió sobre la Banca Ètica, us presento quatre entitats que actualment operen a Catalunya, i us convido a aderir-vos-hi i a abandonar els bancs tradicionals, responsables principals de la malanomenada crisi financera:

- Triodos Bank: referent de la banca ètica a nivell europeu. Té 400.000 clients.

- Coop57: només presta a entitats, però les persones poden dipositar els seus estalvis.
- Banca Popolare Etica: amb seu a Pàdua, té més de 30.000 clients.
- Oikocredit: cooperativa de crèdit holandesa.

La dècada fosca del ciclisme

Vaig començar a veure ciclisme durant el regnat d’Armstrong. Si he de dir una data aproximada, va ser en un dels seus primers Tours, i recordo que estava a Múrcia passant uns dies de vacances a casa d’uns tiets del meu amic Sergi. Aquí ens vam aficionar.

Ahir, una decisió de l’UCI (Unió Ciclista Internacional) va fer que els Tours que van entre els anys 1999 i 2005 (els 7 Tours consecutius on Armstrong es va proclamar campió) quedessin sense guanyador, en blanc. Fins ahir, en la centenària i prestigiosa història del Tour de France, només hi havia dos buits: 5 anys coincidint amb la Primera Guerra Mundial i 7 anys coincidint amb la Segona. En tots dos casos, la prova va deixar de celebrar-se, i es va reprendre una vegada finalitzat el conflicte bèlic.

Sembla que el tercer buit en tota la història del Tour correspondrà al ja ex-regnat d’Armstrong. Així ho ha decidit l’UCI en una de les seves més que habituals decisions dràstiques i incoherents. Amb això no vull defensar Lance Armstrong, un gran estafador, però tampoc vull donar cap mèrit a la UCI ni al seu màxim dirigent, l’irlandès Pat McQuaid, gens amic dels ciclistes del pilot.

De fet, considero l’UCI com a gran responsable de l’episodi negre que està vivint el ciclisme. Primer, perquè ha pres una decisió en un moment en què aquest esport ha superat els temps passats i s’està sobreposant al fantasma del dopatge gràcies a equips 100% nets com l’Sky (que fins i tot han fet la pantomima de fer signar un document als seus ciclistes on asseguren que estan lliures de qualsevol sospita). Segon, perquè han pres la decisió arran de l’extensíssim informe de la USADA (l’Agència Anti-Dopatge d’Estats Units), en el qual acusaven Lance Armstrong i el seu exequip US Postal de perpetrar l’entramat de dopatge més sofisticat de la història. Tercer, perquè s’han quedat amb tan sols una part d’aquest informe, la que els interessa; en un altre punt, s’explica com la UCI va tapar dos positius amb diners d’Armstrong i de Nike (un dels seus antics patrocinadors), i per tant, van fer pràctiques de corrupció. Finalment, el cap de l’UCI Pat McQuaid va afirmar que Armstrong havia passat 218 controls anti-doping sense donar positiu, fet que ens condueix a pensar que igual haurien de revisar aquests controls, per afinar una mica més al moment i no fer el ridícul deu anys després.

Tot això tan rocambolesc i lamentable no està tret d’un còmic de 13 Rue del Percebe, sinó que és la història immediata de l’organisme amb més poder dins el món del ciclisme. Un organisme que ha perdut la poca credibilitat que li quedava i que necessita un canvi radical si no vol ensorrar el ciclisme. Un esport preciós que per culpa de les males pràctiques d’alguns dels professionals, de la mala gestió dels organismes reguladors i de les ganes de morbo del periodisme esportiu (que només se’n recorda d’aquest esport quan guanya un espanyol o quan hi ha algun cas sonat de dopatge), porta molts anys rebent pals.


El gràfic de sobre és molt significatiu. Representa l’època més fosca del ciclisme, començant pel trio Armstrong-Ullrich-Zulle i acabant per Contador i Schleck, passant per l’inoblidable Operación Puerto, comandada pel “metge” Eufemiano Fuentes i en la qual es va veure implicat mig pilot (els sancionats més cèlebres en aquesta operació van ser Valverde, Basso i el propi Ullrich).

Parlant amb el Sergi, l’altre dia vam extreure una conclusió sobre per què els ciclistes es dopaven massivament durant aquesta època. El sentit comú fa pensar que, si veus que el del costat es dopa i no li passa res, per què no et doparàs tu? Seràs tan préssec de competir en inferioritat de condicions? Molts van creure que no, i els van enxampar.

Sens dubte, la decisió de desposseir Armstrong dels seus 7 Tours deixa moltes qüestions a l’aire. Per exemple: es donarà per vencedor al segon classificat de cada edició o, per contra, quedarà un buit semblant al de les Guerres Mundials? Cal tenir en compte que, en molts casos, no es podrà donar el títol al segon, ni al tercer, ja que també han estat imputats per dopatge (vegeu la imatge anterior). No té cap sentit donar un títol tan prestigiós com el Tour de France a ciclistes que fa deu anys van acabar en la setena posició. Igual que no va tenir sentit (i ell mateix ho va reconèixer) donar-li el Tour 2010 a Andy Schleck després de la sanció que se li va imposar a Alberto Contador.

Una altra incògnita és fins a quin punt aquesta decisió marcarà un punt d’inflexió. Serà una sanció que marcarà un precedent o serà un fet aïllat? Perquè abans que Armstrong, Pantani va guanyar un Tour i també ha estat sancionat per dopatge; Ullrich, el mateix; per no parlar de Bjarne Riis, que va guanyar el Tour del 1996 i és un dopat confès; i Miguel Indurain? Mai s’ha provat, però sobre seu també ha planejat l’ombra del dopatge (darrerament ha sortit a defensar el ciclista texà, fet que en realitat es pot interpretar com a una autodefensa). I així, fins quan podem tirar enrere? I endavant? El primer Tour sense Armstrong el va guanyar Landis, que es dopava, i va passar automàticament a Pereiro (sí, Óscar Pereiro té un Tour, injustícies de la vida...); i el mateix Contador, l’heroi nacional espanyol, que encara conserva dos Tours després que el desposseïssin d’un per haver donat positiu per clembuterol. Tot és una gran incògnita, i una decisió així s’ha de prendre pensant en com pot influir en la resta de casos.

Ara bé, una de les coses que queda clara i tanca qualsevol possible debat és qui és el millor ciclista de tots els temps. Jo sempre ho he tingut clar, però els 7 Tours d’Armstrong pesaven molt a l’hora de prendre una decisió tan gran. Ara no hi ha dubte: Eddy Merckx, que a més de guanyar 5 Tours va ser el vencedor de 5 Giros, 1 Vuelta, 3 campionats del món i infinitat de clàssiques del ciclisme. El Caníbal és el ciclista més polivalent de tots els temps. 

Entre tanta desgràcia cal confiar en que aquesta dècada (o dues dècades, depèn de fins on es vulgui indagar) ja és història, i que el nou ciclisme té molt clar que no hi ha lloc pel dopatge. Com va dir el cèlebre Kilian Jornet al programa del Tom (Alber Tom), en realitat dopar-se és enganyar-se a un mateix; és prostituir l’esport convertint-lo únicament en competició i interès econòmic, sense tenir en compte la grandesa que té en si mateix. I el ciclisme és molt gran.

Votar per primera vegada?

Per primera vegada a la meva vida m’he fet aquesta pregunta. No sóc un nen innocent que, amb 18 anys, es pensa que té una gran sort d’haver nascut a un país on es pot votar. Des que vaig prendre conciència de classe vaig entendre que posar un paper en una urna cada quatre anys i decidir entre uns quants matissos que serveixen a la banca i a les empreses no m’atorgava cap poder de decisió.

M’he fet aquesta pregunta gairebé set anys després de tenir dret a vot i de no exercir-lo per voluntat pròpia (o per principis, o perquè em dóna la gana, sense més justificació). Considero que la democràcia nascuda de la transició franquista és la mentida més gran que ha parit mare. Ho creia amb 18 anys i ho crec encara més amb quasi 25. És més, crec rotundament que aquesta democràcia va néixer per fer callar l’esquerra en un moment en què tenia força (gent com Carrillo, per segona vegada, va traïcionar el poble que tant deia representar) i que, amb el pas dels anys l’ha anat debilitant perquè no ha trobat lloc en un sistema de “votar poc però dir-ho molt” que només beneficia la dreta.

Sent conscient de tot això, hem arribat en un punt en què el partit d’Ali Baba, altrament conegut com a CiU, s’ha empescat una estratègia que ha aconseguit atontar tot un país (encara més, vull dir): disfressat de William Wallace, i actuant cada dia més, Sir Artur Mas s’ha oblidat del Pacte del Majestic i de com el seu partit ha donat la Diputació de Barcelona i l’alcaldia de Badalona al PP i ha decidit abanderar un projecte que sempre ha existit, però que fins ara el seu partit menyspreava: la independència de Catalunya (o el sobiranisme, o les estructures d’estat, depenent d’on i quan faci el discurs, ajustant els mots per fer-s’ho venir bé, en una dosi mesurada de cinisme).

Tot i que ara li convingui aparentar el contrari, Artur Wallace no és un radical (recordem que el seu mecanisme propagandístic és propietat del Comte de Godó, aristòcrata català amic de la noblesa espanyola), però ara necessita abanderar un projecte nacional per tal de tapar els assalts del seu partit a la sanitat pública, els negocis tèrbols dels seus amb tot tipus de “Millets”, les seves retallades que fereixen de mort a l’escola pública catalana i els diversos casos de corrupció que des dels temps de Pujol han perseguit als convergents.

La revista cafèambllet ha destapat la corrupció a la sanitat catalana, però els seus editors han acabat als tribunals

Aquest assalt a mà armada al poble treballador ha sobrepassat els límits del que és suportable, i és quan he decidit que cal fer front i boicotejar l’estratègia de CiU amb Mas al capdavant. Sembla ser que no hi ha més armes que les electorals, les quals repudio, però estic convençut que molt pitjor seria que els corruptes de CiU assolissin la majoria absoluta al Parlament.

Així que, tornant al principi, el dia que es va fer oficial la candidatura de la CUP-Alternativa d’Esquerres al Parlament de Catalunya (per primera vegada, ja que fins ara només tenien representats als municipis), em va passar pel cap empassar-me els meus principis antidemocràticsneoliberals i plantejar-me seriosament cedir-los el meu vot. Pels qui no em coneguin del tot, no sóc independentista, ni tan sols nacionalista, ni crec en el sistema parlamentari neoliberal i capitalista. Però he trobat en la CUP-AE el primer projecte seriós que trenca amb tot l’establert (rupturista), a més de ser l’únic partit majoritari obertament anticapitalista que treballa des de baix i, quan ho té tot ben treballat, es planteja fer un salt cap amunt (a l'inrevés de la resta de partits, que volen captar vots des de la poltrona).

Les bases ja les tenim. És més, cal partir d’uns principis bàsics a l’hora de prendre una decisió que, per mi, és tan important. El primer, assegurar-me que aquell partit a qui voti no pactarà de cap de les maneres amb CiU; aquest principi es trencaria si, per exemple, votés a ERC (no ho faria ni per salvar la pròpia vida, però és un exemple), ja que a la mínima que puguin pactaran i seguiran mamant del pot. El segon principi és la necessitat de trencar amb tot el que soni a Europa. Em descollono de les manifestacions independentistes que demanaven la ruptura amb l’estat espanyol però que alhora demanaven l’adeshió a Europa. La CE és la segona mentida més gran (després de la transició, no ho oblideu), que a més de ser inútil ens està portant a la pobresa amb el conte del pagament d’un deute que ells mateixos s’han empescat. El tercer principi, el meu preferit, és autodenominar-se com a hereus de la unitat popular xilena (Salvador Allende, us sona?).

Salvador Allende, president xilè assassinat en un cop d'estat teledirigit pels EUA

Alguns pensaran que retrocedir als anys 70 no té cap sentit. Potser són els mateixos que recorden una guerra de successió de fa 300 anys. Celebrar l’11 de setembre sense recordar el cop d’estat militar de Pinochet contra el socialisme xilè d’Allende no té ni cap ni peus. Per comprendre el present sempre he mirat enrere, sense importar-me on han passat els fets. Però si he de retrocedir al meu context nacional, ho faig; conec les meves arrels històriques i si m’hagués d’autodenominar hereu d’algú, ho seria dels Solidarios i dels milicians de la FAI.

Potser en aquell context mai m’hagués plantejat el que em plantejo ara, però el fet de viure en altres temps i de no militar enlloc em dóna una independència valuosíssima per fer les coses com jo vull, sense haver de passar comptes amb ningú més que no sigui jo mateix. I per mi mateix estic escrivint això.

Fins ara, mai m’havia passat pel cap participar en un circ que no crec. A qui volíeu que votés, a esquerres descafeïnades que fan polítiques de dretes? Ara mateix, ERC és un annex de CiU, ICV ha perdut la poca credibilitat que tenia després de fer caixa al govern, i el PSC… hahaha esquerra i PSC crec que disten més que sindicalisme i UGT. Pel que fa als partits no representatius (els minoritaris), amb tot el respecte crec que són una puta merda que no serveix per res. Votar-los és perdre el vot, igual que votar en blanc (que és assumir que t’agradaria participar en aquest circ si trobéssis un pallasso que et fes més riure que els que hi ha ara), i per això jo sempre m’he posat de part de la majoria, els abstencionistes.

No sé si aquesta vegada serà diferent. M’he donat molts arguments, però en vull més? Votar la CUP, partint de la base que treuran representació al Parlament, és una manera d’impedir que el feixisme i el nazisme tinguin aquesta representació: si entra una força n’ha de sortir una altra per força (o impedir que entri), i aquestes podrien ser Ciutadans i/o Plataforma per Catalunya.

Gairebé el 100% dels colegues més afins amb qui tinc contacte (no només físic, també virtual, però no menys important), i tot i no declarar-se independentistes, donaran suport a la CUP. Jo encara no ho tinc decidit del tot, però el que és segur és que si voto, ho faré per la CUP. I ara, tothom qui em vulgui donar arguments a favor o en contra, serà benvingut.

PD. En aquest post no he intentat defensar el dret a vot. Sempre he estat i seguiré sent un ferm defensor de l'abstenció activa en contra d'un sistema pervertit.

PD 2. No oblideu que encara que us ho camuflin amb estelades, si voteu CiU voteu corrupció.

Un triomf a contracorrent

I ara què? On són els que titllaven Hugo Chávez de dictador? On són els que, mantenint que era un dictador, es treien enquestes inventades on deien que Capriles li treuria la presidència de Venezuela al Comandante? Avui, tots calladets. O dient que s’ha produït un frau electoral. Vaja, com els madridistes quan perden: tot menys assumir la derrota.

Avui és un gran dia per posar els dits a la llaga a tots aquells que ploriquegen. Es pot fer de diverses maneres, una d’elles per Twitter. És gratificant poder replicar als anti-chavistes que busquen mil excuses per tal de no assumir la derrota: que si Chavez és un dictador (per ser un dictador, déu n’hi do les eleccions que ha guanyat), que si les eleccions estaven amanyades, que si és un tirà i un populista... vaja, que si algú se surt dels límits que dicten els règims occidentals, aquest algú és un diable que viu al cel.

Jo avui estic content amb la victòria de Chavez. Em pot caure més o menys bé, això és un tema subjectiu (em queia millor Durruti i em cau millor Fidel, per no parlar dels meus amics, que em cauen molt més bé), però estic content per tot el que representa. En un món dominat gairebé totalment pel règim capitalista, mantenir un dels reductes socialistes era una qüestió de vida o mort; i per sort, Venezuela seguirà sent socialista i bolivariana. Per sort, no tot caurà a les grapes del neoliberalisme i del poder econòmic que tot ho corromp. És evident que això fa mal a tots els que tenen interessos econòmics directes, perquè saben que amb Chavez no es podran passejar al seu gust com ho farien amb Capriles.

Parlem d’aquest home. Un demòcrata, ens han volgut vendre des d’aquí (no només els diaris feixistes com El Mundo o La Razón, sinó també els “progres” del Grup Prisa). La realitat, però, és que es tracta d’un paio que va participar directament al Cop d’estat d’abril de 2002, en un intent fallit per derrotar militarment a Chavez; l’angelet Capriles (alcalde) va assediar l’ambaixada de Cuba a Caracas, però no va triomfar. Deu anys més tard s’ha disfressat de demòcrata i ha tornat a perdre. El paio no deu guanyar ni a les eleccions per la presidència de la seva escala.

Si els EUA no ho impedeixen, com ho han fet tota la vida amb cops d’Estat militars (Pinochet per derrotar Allende, Batista a Cuba abans de la Revolució i moltíssims casos més en tota llatinoamèrica), Hugo Chavez presidirà Venezuela fins al 2019. Això vol dir que seguirà la lluita contra la pobresa, a favor de l’educació del poble i seguirà la socialització de mitjans i d’empreses, que deixaran de beneficiar a l’oligarquia per passar al control de l’estat. Jo això no ho veig de populistes, i molt menys de dictadors. L’assignatura pendent a Venezuela, i ningú ho amaga, és l’erradicació de la violència, ja que es tracta del 5è país més perillós del món.

Però això és un altre tema; a tot arreu hi ha aspectes negatius, jo de moment no he conegut el lloc perfecte. El que és cert és que els diaris d’aquí s’hauràn de menjar amb patates totes les seves editorials per desprestigiar Chavez; els presentadors de les notícies hauran de seguir posant adjectius per demostrar als telespectadors que si fos per ells, el Comandante ja estaria empresonat; els grans ciutadans de dretes hauran de seguir veient com al món existeixen alternatives a les seves democràcies exemplars; i els dirigents d’aquestes, hauran de continuar dient que a Venezuela es viu en una dictadura per amagar als seus pobles que viuen sotmesos a la tirania més gran de totes, la que imposa la Troika. Que no ens enganyin.