La dècada fosca del ciclisme

Vaig començar a veure ciclisme durant el regnat d’Armstrong. Si he de dir una data aproximada, va ser en un dels seus primers Tours, i recordo que estava a Múrcia passant uns dies de vacances a casa d’uns tiets del meu amic Sergi. Aquí ens vam aficionar.

Ahir, una decisió de l’UCI (Unió Ciclista Internacional) va fer que els Tours que van entre els anys 1999 i 2005 (els 7 Tours consecutius on Armstrong es va proclamar campió) quedessin sense guanyador, en blanc. Fins ahir, en la centenària i prestigiosa història del Tour de France, només hi havia dos buits: 5 anys coincidint amb la Primera Guerra Mundial i 7 anys coincidint amb la Segona. En tots dos casos, la prova va deixar de celebrar-se, i es va reprendre una vegada finalitzat el conflicte bèlic.

Sembla que el tercer buit en tota la història del Tour correspondrà al ja ex-regnat d’Armstrong. Així ho ha decidit l’UCI en una de les seves més que habituals decisions dràstiques i incoherents. Amb això no vull defensar Lance Armstrong, un gran estafador, però tampoc vull donar cap mèrit a la UCI ni al seu màxim dirigent, l’irlandès Pat McQuaid, gens amic dels ciclistes del pilot.

De fet, considero l’UCI com a gran responsable de l’episodi negre que està vivint el ciclisme. Primer, perquè ha pres una decisió en un moment en què aquest esport ha superat els temps passats i s’està sobreposant al fantasma del dopatge gràcies a equips 100% nets com l’Sky (que fins i tot han fet la pantomima de fer signar un document als seus ciclistes on asseguren que estan lliures de qualsevol sospita). Segon, perquè han pres la decisió arran de l’extensíssim informe de la USADA (l’Agència Anti-Dopatge d’Estats Units), en el qual acusaven Lance Armstrong i el seu exequip US Postal de perpetrar l’entramat de dopatge més sofisticat de la història. Tercer, perquè s’han quedat amb tan sols una part d’aquest informe, la que els interessa; en un altre punt, s’explica com la UCI va tapar dos positius amb diners d’Armstrong i de Nike (un dels seus antics patrocinadors), i per tant, van fer pràctiques de corrupció. Finalment, el cap de l’UCI Pat McQuaid va afirmar que Armstrong havia passat 218 controls anti-doping sense donar positiu, fet que ens condueix a pensar que igual haurien de revisar aquests controls, per afinar una mica més al moment i no fer el ridícul deu anys després.

Tot això tan rocambolesc i lamentable no està tret d’un còmic de 13 Rue del Percebe, sinó que és la història immediata de l’organisme amb més poder dins el món del ciclisme. Un organisme que ha perdut la poca credibilitat que li quedava i que necessita un canvi radical si no vol ensorrar el ciclisme. Un esport preciós que per culpa de les males pràctiques d’alguns dels professionals, de la mala gestió dels organismes reguladors i de les ganes de morbo del periodisme esportiu (que només se’n recorda d’aquest esport quan guanya un espanyol o quan hi ha algun cas sonat de dopatge), porta molts anys rebent pals.


El gràfic de sobre és molt significatiu. Representa l’època més fosca del ciclisme, començant pel trio Armstrong-Ullrich-Zulle i acabant per Contador i Schleck, passant per l’inoblidable Operación Puerto, comandada pel “metge” Eufemiano Fuentes i en la qual es va veure implicat mig pilot (els sancionats més cèlebres en aquesta operació van ser Valverde, Basso i el propi Ullrich).

Parlant amb el Sergi, l’altre dia vam extreure una conclusió sobre per què els ciclistes es dopaven massivament durant aquesta època. El sentit comú fa pensar que, si veus que el del costat es dopa i no li passa res, per què no et doparàs tu? Seràs tan préssec de competir en inferioritat de condicions? Molts van creure que no, i els van enxampar.

Sens dubte, la decisió de desposseir Armstrong dels seus 7 Tours deixa moltes qüestions a l’aire. Per exemple: es donarà per vencedor al segon classificat de cada edició o, per contra, quedarà un buit semblant al de les Guerres Mundials? Cal tenir en compte que, en molts casos, no es podrà donar el títol al segon, ni al tercer, ja que també han estat imputats per dopatge (vegeu la imatge anterior). No té cap sentit donar un títol tan prestigiós com el Tour de France a ciclistes que fa deu anys van acabar en la setena posició. Igual que no va tenir sentit (i ell mateix ho va reconèixer) donar-li el Tour 2010 a Andy Schleck després de la sanció que se li va imposar a Alberto Contador.

Una altra incògnita és fins a quin punt aquesta decisió marcarà un punt d’inflexió. Serà una sanció que marcarà un precedent o serà un fet aïllat? Perquè abans que Armstrong, Pantani va guanyar un Tour i també ha estat sancionat per dopatge; Ullrich, el mateix; per no parlar de Bjarne Riis, que va guanyar el Tour del 1996 i és un dopat confès; i Miguel Indurain? Mai s’ha provat, però sobre seu també ha planejat l’ombra del dopatge (darrerament ha sortit a defensar el ciclista texà, fet que en realitat es pot interpretar com a una autodefensa). I així, fins quan podem tirar enrere? I endavant? El primer Tour sense Armstrong el va guanyar Landis, que es dopava, i va passar automàticament a Pereiro (sí, Óscar Pereiro té un Tour, injustícies de la vida...); i el mateix Contador, l’heroi nacional espanyol, que encara conserva dos Tours després que el desposseïssin d’un per haver donat positiu per clembuterol. Tot és una gran incògnita, i una decisió així s’ha de prendre pensant en com pot influir en la resta de casos.

Ara bé, una de les coses que queda clara i tanca qualsevol possible debat és qui és el millor ciclista de tots els temps. Jo sempre ho he tingut clar, però els 7 Tours d’Armstrong pesaven molt a l’hora de prendre una decisió tan gran. Ara no hi ha dubte: Eddy Merckx, que a més de guanyar 5 Tours va ser el vencedor de 5 Giros, 1 Vuelta, 3 campionats del món i infinitat de clàssiques del ciclisme. El Caníbal és el ciclista més polivalent de tots els temps. 

Entre tanta desgràcia cal confiar en que aquesta dècada (o dues dècades, depèn de fins on es vulgui indagar) ja és història, i que el nou ciclisme té molt clar que no hi ha lloc pel dopatge. Com va dir el cèlebre Kilian Jornet al programa del Tom (Alber Tom), en realitat dopar-se és enganyar-se a un mateix; és prostituir l’esport convertint-lo únicament en competició i interès econòmic, sense tenir en compte la grandesa que té en si mateix. I el ciclisme és molt gran.