dijous, 1 d’octubre del 2015

Quants anys més durarà el procés?

Aquesta és la pregunta que em feia tant abans de les eleccions com ara, una vegada han passat quatre dies. La situació està tan estancada que fins i tot unes eleccions que havien de ser decisives [sic] sembla que no ho han estat tant. El dia de la marmota.

De diumenge a la nit a avui, però, la situació ha adquirit un gir inesperat, ja que l’hipotètic guanyador dels comicis depèn d’un altre partit ideològicament oposat per investir el seu candidat, i sembla que aquesta és l’única prioritat d’aquella gent que deia que el “procés” l’encapçalava la societat civil.

D’altra banda, pels que l’eix nacional no és la nostra prioritat, el 27S ha posat fre als canvis progressistes (per dir-ho suaument) que es van iniciar el 24M. El context plebiscitari, que sens dubte ha estat assumit tant la gent partidària de la independència com per la que no, ha anul·lat la concepció marxista de la política com a lluita de classes i això ha produït un gir descaradament a la dreta en comparació als resultats de fa 4 mesos.

Sense més preàmbul, em disposo a analitzar breument els resultats dels set partits (que han acabat sent sis) des d’una òptica totalment subjectiva:

- Ciutadans. Comencem amb la notícia tràgica de la nit: la crescuda brutal de C’s, que ha colat 25 diputats al Parlament. Sens dubte C’s està format per gent espanyolista d’extrema dreta, però evidentment no han obtingut més de 700.000 vots de persones d’extrema dreta.
S’han fet moltes teories respecte a la crescuda de C’s, i per mi la més encertada és la següent (referida als votants en barris de classe obrera, la classe alta és normal que voti dreta): en comptes d’insultar als seus votants (incults, xarnegos, quillos…) cal reenganxar el discurs d’esquerres als votants de classe treballadora que han optat per l’opció taronja. Això evidentment no passa per les tertúlies sobre el "procés" on només hi ha suposats intel·lectuals, sinó per fer treball als barris i continuar teixint les xarxes de cooperació que tan bé van funcionar al postfranquisme. Cito un dels tuits més encertat que he trobat aquests dies: “Contra C’s, menys estelades i més vagues generals” (by @knysrb). Perquè sinó, per falta d’empatia, podem convertir els nostres barris en feus de l’extrema dreta, tal i com passa a França amb el FN. Si s’opta per la via d’enfrontament directe entre nacionalitats i s’obvia l’internacionalisme, hi ha moltes possibilitats que això suceeixi.

- Catalunya Sí Que Es Pot. Fins i tot ells han admès que els seus resultats han estat decebedors. Des del meu punt de vista, el gran error ha estat el pacte exclusivament entre cúpules, completament diferent del cas de Barcelona en Comú (per mi no equiparable), composta per una llista amb pocs polítics i força activistes dels moviments socials o professionals de diversos àmbits.
El segon error ha sigut la campanya, no només perquè la va fer gairebé exclusivament Pablo Iglesias, sinó perquè va adquirir protagonisme gent com Coscubiela i es va deixar en l’ostracisme una de les persones més vàlides que hi haurà al Parlament, l'Albano Dante. Això per no parlar d'Arcadi Oliveres, que va saltar del carro quan va veure de què anava CSQEP. Ell sí que hagués pogut ser un bon portaveu. Tornant a BeC, quina gran diferència també en el lideratge: s’ha demostrat que Ada Colau té molt més ganxo que Lluís Rabell.
El més curiós de CSQEP, però, és que ara tothom es vol acostar a ells per apropiar-se els seus vots (durant la campanya, Arrimadas titllava Rabell d’independentista i Mas ubicava CSQEP a la mateixa banda d’Aznar), quan CSQEP es van presentar amb un programa allunyat del marc plebiscitari, reforçant el discurs de classe, l’eix esquerra-dreta.

Pablo Iglesias li ha fet una campanya a Lluis Rabell que no ha enganxat


- Unió. La tercera gran notícia de la nit (després explicaré les dues primeres). La dreta catalana més rància (si alguna no ho és), la que va a missa, la que folla sense condó i té descendència per fer un equip de futbol, la que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es pot curar… tota aquesta xusma no tindrà representació al Parlament, com a mínim la que parla en català (la que parla en castellà encara en té però a veure quan de temps li dura), cosa que celebro a bastament. Que no tornin.

- PSC. M’aturaré poc en aquest partit, coincideixo amb la majoria que han aturat el cop. Només una dada: l’any 1999 amb Maragall van treure 52 diputats. 16 anys després, 16. Una diferència, de 36 escons, que es diu aviat.

- PP. La notícia bomba de les eleccions, tot i que era previsible. A diferència del PSC, el PP no ha aconseguit aturar el cop. S’han fotut una bona hòstia, com aquelles que repartia l’Albiol a la gent que protestava en contra seu l’any 2006. L’estratègia de portar un matón de discoteca com a candidat, amb discurs agressiu i racista, no ha donat els fruits desitjats… per sort. Cremada aquesta opció, sembla que el PP, també a diferència del PSOE, dóna per perduda Catalunya, tot i que no crec que de cara a les generals això els preocupi massa.

- Junts pel Sí. Malgrat haver arrasat (no oblidem que era una llista amb dos partits), durant la nit electoral es deduïa molta decepció entre els seus votants. No entraré a comptar percentatges de vots perquè em sembla ridícul, però una cosa és evident: s’han quedat a un diputat de dependre d’ells mateixos per tirar pel dret amb majoria simple. Cosa que celebro. No els serà fàcil, si és que ho aconsegueixen, convertir el seu messies novament en President de la Generalitat. Els hooligans del partit (altrament conegut com hiperventilats), que tan bé parlaven de la CUP durant la campanya i que no van entrar en un sol enfrontament directe, no han trigat ni dos dies en canviar d’estratègia: insults, comparacions de Baños amb Arrimadas, culpabilitzacions de descarrilament del procés, defensa aferrissada del líder com si fos un rock star… Pels que prioritzem la lluita de classes per davant de tot, aquest enfrontament és música per la nostra oïda (com diria aquell).
Si tan líder era Mas, com és que ni Romeva ni Junqueras van dir en campanya que era el seu candidat i ara sí que ho diuen? Com és que anava al número 4 de la llista? Com és que des del 27S a la nit les número 2 i 3 de la llista han desaparegut per art de màgia, si era una candidatura impulsada per la societat civil? I com és que aquells del discurs “primer independència i després ja treurem la dreta”, ara que es presenta l’ocasió no volen ni sentir a parlar d’un govern sense Mas?
Junts pel sí són una ensarronada ideada per Convergència on tota la gent que no ho és hi ha caigut de 4 grapes. No em fan cap pena, que haguessin tret 68 diputats i ara no dependrien d’un partit que durant tota la campanya s’ha cansat de repetir que no investiria a Artur Mas. I si es “descarrila el procés” tampoc em farà cap pena, els seus ideòlegs porten cinc anys marejant la perdiu i la seva intenció és allargar-ho tot ad eternum.

- CUP. Malgrat no votar-los aquesta vegada, per mi va ser la millor notícia de la nit. De 3 a 10 diputats, més del triple, però amb un creixement sostenible, que és com ha de créixer un partit que treballa des de la base. Deu diputats/des que dono per fet que no cediran a la pressió de l’entorn processista i que seguiran coherents com sempre. El Camamilla party (altaveus mediàtics de l’entorn convergent) ja ha engegat la campanya de desprestigi, amb entrevistes trampa als recentment escollits diputats des de tots els mitjans, però s’ha de ser ingenu per creure que activistes o sindicalistes anticapitalistes entraran al joc que proposa el quart poder.
Una proposta col·lectiva com la CUP no és incompatible amb grans individualitats, i gent potentíssima com Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Gabriela Serra, Benet Salellas o Ramon Usall segur que donaran molta canya a l'stablishment tant espanyol com català.



La CUP celebrant els resultats a l'Aliança del Poblenou


Postdata: No vaig votar. El 2012 vaig dir que unes eleccions plebiscitàries em semblaven un frau i he sigut coherent amb aquest pensament. Malgrat tot, d’ara endavant, si la CUP aguanta i impedeix la investidura de Mas, encara que això suposi unes altres eleccions, els votaré (a nivell català, no a nivell municipal) malgrat no legitimar el sistema democràtic que tenim.