Dir que mai he sigut indepe seria mentida.
L’últim any de primària i el primer de l’ESO tenia la carpeta amb enganxines i
eslògans de l’esquerra indepe; és el que té haver nascut i crescut en un barri rojoseparatista. Transcorregut aquest
curt interval de temps, la part roja (i negra) va guanyar força envers la
separatista i em vaig centrar en cos i ànima a intentar practicar la lluita de classes.
Han passat molts anys d’això, període de
temps en què els indepes han anat creixent, passant de ser poquets a cada barri
(en el meu, ben avinguts amb els altres moviments anticapitalistes) a ser
aproximadament la meitat de la població. Durant aquests anys, els que no tenim
cap simpatia pel patriotisme hem avorrit el Procés (i el processisme) fins a la
sacietat, per motius diversos que he anat enumerant en anteriors posts.
I així va arribar l’1 d’octubre. Fins pocs
dies abans no tenia clar si participaria o no del referèndum, principalment
perquè em semblava la clàssica estratègia convergent d’anar guanyant temps
mentre mames poder. La meva decisió va ser, finalment, participar-hi i arran
del que vaig veure a tot el país, en certa manera vaig canviar de xip: la
violència policial contra els meus veïns i familiars és quelcom que no podia tolerar.
 |
| A St. Iscle, poble d'uns 1300 habitants, la repressió l'1-O va ser brutal. Les forces militars, però, no van trobar les urnes, ja que els vilatans les van amagar entre els nínxols del cementiri. |
Ahir va succeir una cosa que estava
convençut que el Govern no s’atreviria a fer: aplicar el resultat del
referèndum. No sé si amb efecte jurídic, però segur amb efecte mediàtic. Els ha
costat, però ho han fet. I malgrat no tenir cap simpatia pels dirigents
catalans (que quedi ben clar), avui escric això per argumentar per què algú no
indepe com jo, avui, està a favor de la independència.
En primer lloc, es tracta simplement d’una
qüestió de convicció política i de memòria històrica. Sempre he sigut un
profund detractor de l’actual estat espanyol nascut durant el franquisme
(prefereixo anomenar-lo règim del 39 que del 78) i si aquest es trenca en mil
pedaços m’és impossible no celebrar-ho. A diferència d’un dels pocs
parlamentaris que em representa, l’Albano-Dante Fachin, a mi la via amb què
s’aconsegueixi dinamitar els fonaments de l’estat m’és absolutament indiferent;
l’important és que es faci. I pels que es posin llepafils amb la legalitat, és
tan senzill com recordar-los quina legitimitat té un estat sorgit arran d’un
cop d’estat a la II República: zero.
En segon lloc, per un tema de sistema
polític. Qui, al segle XXI, pot preferir viure en una monarquia que en una
república, més enllà dels aristòcrates i els carlins? Tan senzill com això. I
que consti que la república que teòricament es construirà no seria el meu ideal. Preferiria
una República Popular amb un sistema socialista sense necessitat d’eleccions,
perquè no hi ha res més democràtic que governi el poble. Avui som molt lluny
d’aquest model, però convé recordar que a Cuba van passar 61 anys des que es
van independitzar d’Espanya fins que van assolir el sistema socialista que ha
sigut un referent per a molta gent, entre els quals m’incloc.
En tercer lloc, per pragmatisme: cal acabar
d’una vegada per totes amb el processisme i amb les batalletes nacionalistes.
S’ha d’admetre que Catalunya és un país força ric on l’elit governant sempre ha
sigut privilegiada i, per tant, ha tingut molt a perdre. Els que s’han embarcat
en l’aventura indepe no ho han fet per altra cosa que no fos pel tacticisme. Aquest
problema no el tenim les classes populars, que generalment no tenim res a
perdre (més enllà d’una feina temporal, com és el meu cas) i per això una
situació de desestabilització ja ens sembla bé. Tal i com es preveu que vagin
les coses, hi haurà tema per anys (o dècades), però la gràcia seria que es
deixés de parlar de batusses nacionals per centrar-se en les lluites socials.
Amb aquests arguments, per mi més que
suficients, ara cal veure si la proclamació d’ahir és simple postureo o si realment hi ha un rerefons
tangible, com ara estructures recaptatòries que permetin que la suposada República
pugui ser econòmicament viable. I més enllà d’això, ara és el moment en què els
governants catalans hauran d’estar disposats a ignorar i desobeir qualsevol ordre que
arribi des de l’estat.
Sóc conscient que l’opció independentista
no té el suport d’una majoria prou gran per garantir la seva viabilitat de
manera immediata, però després d’un referèndum que l’estat va intentar dinamitar
amb una violència salvatge, l’aplicació dels resultats era l’única opció
legítima. I, paradoxalment, aquesta només triomfarà gràcies a
l’autoorganització i la resistència populars.
A l’altra banda, el PP, cinquena força a Catalunya a les últimes generals i amb la inestimable
col·laboració dels feixistes de C’s i de l’””esquerra”” de boquilla del PSOE, sisena i quarta força respectivament, ja han anunciat
que es posen al capdavant del govern de Catalunya. Per fer front a aquesta
imposició, em remeto a una frase mítica del Che amb la qual estic totalment
d’acord: “crear dos, tres... muchos Vietnam és la consigna”. Desobediència
total als llocs de treball (especialment als públics); ingovernabilitat a cada
un dels barris per fer que la lluita local tingui un impacte global; aturar la producció,
els transports i tot allò que garanteixi una certa estabilitat en un país. En
definitiva, no fer cap cas de les imposicions que vindran.
 |
| Els tres partits amb representació parlamentària menys votats volen imposar unes eleccions a Catalunya |
Per justificar la intervenció del Govern i
la il·legítima convocatòria d’eleccions autonòmiques el 21 de desembre,
recorreran al ja clàssic “ells s’ho han buscat”. El mateix que van fer per
justificar l’Alzamiento. També s’ompliran de raons davant dels seus amb
l’argument de “la major part de la gent del NO no va votar l’1 d’octubre perquè
el referèndum era il·legal”. No tingueu cap dubte, però, que aquesta mateixa
gent anirà en massa a votar en unes hipotètiques eleccions imposades i convocades per estaments que no tenen potestat per fer-ho, gràcies a 3
partits que a Catalunya només representen al 38% de la població.
Si finalment aquestes eleccions s’acaben
celebrant, què hem de fer des de l’esquerra? El cor ens diu boicot i abstenció,
sens dubte, però el cap ens recorda que, depèn de com vagin les coses, la presidència
de la Generalitat la pot ostentar Ciudadanos. I això no només seria un drama
polític, sinó que seria una ferida de mort per l’educació i la cultura que,
malgrat les crítiques que se’ls poden fer, a Catalunya sempre han actuat com a element
de cohesió per a les classes populars.
