Porto cinc mesos amb el bloc inactiu, i tan de bo no hagués d’escriure el que avui escric… Una conversa amb un company de feina ha sigut el factor decisiu. Després d’un “Bon dia, què tal?” he obtingut com a resposta “Malament, ha mort Fidel (...)”. Doncs sí, ha mort Fidel, i seria impensable no dedicar-li unes línies com a homenatge. Sobretot per l’admiració que li professo. I en part, també, per contrarestar tota la deixalla que abocaran sobre ell els mitjans occidentals controlats per grans empreses.
Des del primer dia, aquestes grans empreses li han declarat la guerra a Castro. Juntament amb el monstre imperialista dels Estats Units. Els governs nord-americans sempre l’han odiat perquè des de 1898 han considerat a Cuba una colònia seva. No és cap secret que Fidel va patir desenes d’intents d’assassinat perpetrats per la CIA sota les administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush Sr., Clinton, Bush Jr. i Obama (?) I sempre va sobreviure.
L’odi a Fidel Castro no va néixer l’1 de gener de 1959, sinó que ve d’abans. Aquell dia de cap d’any, els poders de l’imperi simplement van adonar-se que allò de tractar Cuba com un casino i un prostíbul a 90 milles i a una hora d’avió s’acabava de sobte. Començava el període més llarg de sobirania, emancipació, orgull, resistència i dignitat que mai ha conegut l’Amèrica llatina. I que encara dura.
Fidel ha tingut dues classes de haters. Els primers, els anomenats gusanos, són un lobby molt petit de cubans exiliats a Miami i Florida que tenen el suport de tots els organismes nord-americans, legals o il·legals, i que estan descaradament sobreexposats als mitjans de comunicació. Aquests han celebrat la mort de Fidel, com a bons ressentits plens d’odi que són. Tothom els coneix i, pel bé dels habitants de Cuba, tan de bo la gusanera es podreixi a Miami i no pugui tornar mai a l’illa, ja que la intoxicació que provocaria seria devastadora.
Els segons no són cubans, ni tan sols llatinoamericans. Són il·lustrats i progres occidentals, amb un discurs condescendent, a qui no els molesta la icònica imatge del Che Guevara i fins i tot són capaços d’admetre que la revolució va estar bé al principi però que va derivar en quelcom indefensable. Aquests individus mai s’atrevirien a fer una revolució, però sí a jutjar aquells que les han fet des del seu còmode sofà europeu. Aquesta gent són la que, en el fons, fa més mal a tot el que s’ha aconseguit a l’illa caribenya en aquests gairebé 58 anys de socialisme.
Les revolucions no són una cosa temporal, quelcom que es fa i s’acaba. Marx, Engels i Trotski van teoritzar sobre la revolució permanent i internacionalista, i el poble cubà ho ha posat en pràctica malgrat un context sempre advers, amb un bloqueig criminal impulsat per l’imperislisme yanki. Ningú va dir que les revolucions fossin ni fàcils ni pacífiques. Que li preguntin al mateix Che, que això de ser Ministre d’Indústria del govern revolucionari cubà (i anar a fer discursos antològics a l’ONU) li quedava petit i va decidir participar en l’alliberament d’altres pobles oprimits com el Congo o Bolívia, on a ell sí que el va poder assassinar la CIA (La Higuera, 9 d’octubre de 1967). El Che es va exposar al camp de batalla i Fidel al capdavant d’un poble. Dues formes de dur a terme una revolució permanent.
 |
| El Che, Fidel i Camilo Cienfuegos l'any 1959 |
Però avui no val la pena perdre el temps amb la gent que l’odiava. No dediquem ni un minut a escoltar l’opinió dels nostres dirigents sobre Fidel, perquè cap ni un li arriba a la sola de la sabata. Com a mínim al meu entorn, som molts més els qui admirem tot el que s’ha fet en aquesta illa des que els Barbudos van enderrocar un dictador a sou dels EUA i van conquerir el poder gràcies a la lluita armada.
Això és un homenatge, un escrit que llegirà poca gent però que quedarà per sempre; una dedicatòria a un home que per mi ha estat un dels poquíssims líders a qui he admirat. Un referent. Per això, contra la desinformació, cinc dades estratègiques. Cuba:
- Infància: únic país americà sense desnutrició infantil, i amb la taxa més baixa de mortalitat infantil.
- Sanitat: 130.000 metges graduats des de 1961, moltíssims dels quals han viatjat a països del tercer món en missions solidàries i humanitàries.
- Educació: millor sistema educatiu de Llatinoamèrica, és el país que aporta més part del PIB a l’educació. Només 0,2% d'analfabetisme.
- Benestar: més del 50% del pressupost destinat a serveis socials.
- Política internacional: una petita illa de només 11 milions d’habitants ha estat clau en moments de la història contemporània, com ara la Guerra Freda, la fi de l’apartheid a Sudàfrica o els tractats de pau de Colòmbia.
Evidentment, aquestes dades no interessa que surtin massa a la llum, ja que com tothom sap, els que vivim en un país capitalista “vivim en el millor dels sistemes possibles”. Només cal passejar pels barris perifèrics de les ciutats occidentals per comprovar-ho. O per illes tan properes a Cuba com Haití.
Ha mort Fidel, però el seu exemple viurà per sempre. Va ser un visionari quan tot just començava: al judici per l’assalt al Cuartel Moncada (26 de juliol de 1953, quan va començar tot) Castro, advocat, va finalitzar la seva autodefensa amb la mítica frase: la historia me absolverá. El van empresonar, el van indultar, va viatjar amb el Granma a Sierra Maestra i va entrar a Santiago de Cuba fent triomfar la Revolució.
