Com sobreviure a les sobretaules d’aquest nadal

Som a les vigílies de nadal i a poques hores de la primera celebració en família i, a diferència d’altres anys, les sobretaules dels dies festius incorporaran un element impossible d’evitar: la política. Entre les vacances d’estiu i les nadalenques els catalans hem viscut dues eleccions, i malgrat això encara no hi ha governs ni a Catalunya ni a Espanya.

Per tant, l’empatx de menjar i d’alcohol barrejat amb el col·lapse polític i la situació tensa que estem vivint faran que les tertúlies substitueixin les tradicionals nadales i segur que hi haurà enganxades amb els cunyats i amb els parents, propers o llunyans. Tant si voleu conservar l’harmonia familiar com si voleu buscar polèmica amb el parent més conservador, aquí van deu propostes per debatre que segur que donaran joc:

No perdem els nervis aquest nadal...

1) La ingovernabilitat en què queda l’estat. A molts i moltes aquest concepte els fa tremolar i serien capaços de considerar bons pactes inversemblants per tal que el Congreso tornés a la normalitat. En canvi, d’altres que no votem (gairebé) mai, aquesta vegada ho hem fet perquè hem olorat la sang i hem volgut contribuir en el caos polític a l’estat espanyol. Personalment, vaig prendre la decisió de votar perquè vaig creure que trollejava més la democràcia votant que abstenint-me, sempre entenent que a aquest estat franquista no se’l combatrà mai des de les urnes. Però ja va bé tenir l’enemic una mica desorientat.

2) Treure pit dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Per primera vegada, hi ha hagut una victòria incontestable dels que podríem considerar “els nostres”. Evidentment la política s’ha de fer 365 dies l’any i no una vegada cada quatre, però sempre és millor que guanyi l’esquerra que la dreta. Aquestes eleccions, a més, han servit per trencar el mite del debat monotemàtic que s’intenta vendre des dels mitjans afins al govern català: a la societat no tan sols hi ha sobre la taula el tema nacional (independència sí o no), sinó que els fronts són diversos i n’hi ha un (eix esquerra-dreta) que alguns volien enterrar i no han pogut. Tot i això, certa part de l’independentisme encara no s’ha adonat que la gent que ha votat En Comú Podem "potser" no ho ha fet només pel factor dret a decidir, sinó per molts altres.

Membres d'En Comú Podem celebrant la victòria de diumenge

3) Punxada escandalosa de Convergència (CDC) que els mitjans han intentat tapar amb mil excuses: que si la campanya era dolenta, que si el candidat no tenir carisma, que si eren unes eleccions difícils... Si amb el punt anterior encara no havíem aconseguit burxar al convergent de la família (tots en tenim algun), recordar-li que la gent està farta de seguir sustentant el partit de la corrupció a Catalunya és un pas més per començar a buscar gresca.

I aquí podem treure la part més fosca, classista i etnicista del nostre entranyable convergent: la culpa que no guanyin els sobiranistes és dels "botiflers" espanyolistes de la perifèria, tothom hauria de votar com els gironins i la gent de la Catalunya interior... i una sèrie de tòpics més que farien posar vermell al propi Heribert Barrera.

Per acabar amb CDC, dos exemples rotunds de la seva voluntat de "desconnexió" (no diguin desobediència, que no fa Upper Diagonal). Primer: què fa un partit que es s’autoanomena independentista presentant-se a unes eleccions generals? Segon: per què TV3, a mans dels convergents, emet el discurs del rei espanyol la nit de nadal?

4) L’assemblea de la CUP del 27 de desembre. Més actualitat impossible. I segurament el debat que generarà més tensions entre el bàndol pro CUP i el bàndol dels grouppies de Mas.

Cal deixar clar que la CUP NO ha d’investir Mas de cap de les maneres, i menys amb els resultats que ha tret CDC les passades eleccions (la meitat de diputats que en les darreres generals). A més, el pla de xoc que ha presentat Junts pel sí (JpS)  és una vergonya que un partit anticapitalista hauria de tirar enrere sense necessitat de fer una assemblea: menys d’un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest pla de xoc (per què aquests 270 milions d’euros que ara apareixen de sobte no havien sortit en la passada legislatura?); una proposta de mínims on la majoria dels punts apareixien al programa de JpS o havien estat aprovats al Parlament; aturar BCNWorld quan ja no hi ha ningú que hi vol invertir… en definitiva, una estafa en tota regla per fer passar la CUP per l’adreçador a canvi de res.

Si CDC s’ha plantat amb el tema Mas, per què la CUP no ho ha fet també i ara ho han de decidir en assemblea, quan en campanya havien dit per activa i per passiva que no investirien a Mas? Si l’acaben investint (que espero que no), per què no es van estalviar tràmits i van anar directament a la llista de JpS?

Finalment, sembla clar que malgrat tot el que borden els hooligans convergents, amb Mas el procés no aconseguirà més adeptes dels que ja té. I sembla clar també que en necessita força més per assolir l’objectiu del dret a l’autodeterminació (i no diguem de la independència).

Per això, a les sobretaules que s’aproximen, jo defensaré sense problemes unes noves eleccions al març; i assenyalaré com a únic culpable l’immobilisme de CDC, que ha abduït a ERC, per no voler deixar caure prematurament el que en un futur no molt llunyà està cridat a ser un cadàver polític.

La militant d'Endavant-OSAN Anna Gabriel és la cara visible dels que s'oposen a investir a Mas

5) Un tema molt ranciofact però que segur que apareixerà en algun moment és el de la diferència entre el vot català i el vot espanyol. En aquestes eleccions generals, certament, el vot a Catalunya (i a Euskadi) ha estat considerablement diferent al de la resta de l’estat. Però no podem destacar això sense parlar també de la diferència abismal entre el vot a la ciutat i al camp, entre el món urbà i el món rural.

L’independentisme no assolirà mai els seus objectius si no aconsegueix seduir la població de Barcelona i de l’àrea metropolitana, on el vot independentista resisteix mínimament gràcies a CUP i ERC, ja que cada vegada es fa més evident que CDC s’ensorra. Des de la distància, crec que "tornar al referèndum" i convèncer a partir d’aquí és el més assenyat que pot fer l’independentisme, vistos els resultats. Independència com a eina per canviar l’statu quo sí; com a objectiu per mantenir privilegis, no.

6) Factor Ada Colau. Després de la victòria a les generals a 8 de 10 districtes de Barcelona (evidentment a Sarrià-Sant Gervasi i a Les Corts va guanyar CDC, fet que evidencia que dins la pròpia ciutat també hi ha dos mons), sembla ben clar que la immensa majoria dels barcelonins donen suport a la gestió de l’alcladessa malgrat els continus atacs que des del primer dia ha rebut per part de mitjans com el Grupo Godó o de lobbies com el Gremi d’Hotels, per posar dos exemples evidents.

Aquí els barcelonins de la taula podem despullar qualsevol argument que vingui de fora. Per exemple, quan algú es queixi que "s’està intentant posar barreres al turisme" tan sols cal replicar que qui patim el turisme dia a dia som els barcelonins. "Tu pots passejar per la rambla principal del teu municipi, oi? Doncs nosaltres no, perquè està literalment presa pels turistes". "Tu pots dormir tranquil·la a la nit, oi? Doncs les veïnes de Ciutat Vella no, perquè els guiris borratxos que surten de festa es foten a cridar a les 5 de la matinada". I així de fàcil tot.

Barcelona: la lluita de classes representada en un mapa de vot segons el barri

7) Desaparició d’Unió. El tema llaminer, millor treure’l durant el pollastre rostit, ja que és ideal per sucar-hi pa. Dit això, aquest punt passarà de llarg força ràpid en la majoria de famílies.. algú coneix un votant d’Unió? Si teniu sort de tenir-ne un a taula, no dubteu en descollonar-vos sense pietat del vividor Duran i Lleida, que sembla que de suites d’hotels és un expert però que encara no coneix què se sent quan ets Ministre. Si els sis temes anteriors han generat picabaralles, la unanimitat en aquest setè punt farà que la matriarca de la casa no passi angoixes veient discutir els seus.

8) Patacada brutal de Ciutadans. Quina gran alegria passar d’un C’s que tenia la clau de la governabilitat a un C’s que no pinta absolutament res en l’aritmètica parlamentària espanyola. S’ha demostrat que des del minut 1 ha sigut un partit inflat per la premsa (especialment per El País i per La Sexta), per les grans multinacionals espanyoles i per les empreses de sondejos com Sigmados. La campanya electoral desastrosa que han fet, sumada als intents del seu líder suprem d’amagar que en realitat són un partit assimilacionista infectat per l’extrema dreta i que de regeneració en tenen poca, els han donat uns resultats molt i molt per sota del que esperaven.

Després del 27S vaig dir que C’s havia tocat sostre a Catalunya i que en dos mesos el tocaria a Espanya; crec que no m’he equivocat, i per sort el sostre a l’estat ha sigut més que discret. Tan de bo siguin un UPYD part II. I tan de bo no els donem mai més motius perquè taquin de taronja el nostre estimat cinturó roig (no roig del PSC, sinó roig rotllo bolxevic).

Albert Rivera celebrant que ha fracassat

9) La confluència de l’esquerra a nivell estatal, sumant-hi IU, hagués estat clau per convertir-se en la segona força electoral. No hi ha dubte que la batalla d’egos Iglesias-Garzón ha impedit aquesta confluència. I no hi ha dubte tampoc que, en cas de noves eleccions al maig, trobaran la manera d’entendre’s per sumar més. De fet, Podemos no hagués obtingut aquests grans resultats si no hagués estat gràcies a les diferents confluències amb agents polítics i socials de diferents pobles de l’estat espanyol. Jo mateix vaig votar a Xavi Domènech o a Marta Sibina, i no a Pablo Iglesias.

10) PP i PSOE. Alerta: treure el tema dels 123 escons del PP serà el moment més depriment de la sobretaula; treure el tema dels 90 del PSOE, potser serà el més còmic. En tots dos casos, millor no recrear-s’hi i passar-hi de puntetes.

L’exemple que el nacionalisme fa molt mal són els resultats del PP. Si nos fos pel discurs identitari, de garant de la unitat i d’oposició a la resta de nacionalismes de l’estat, el PP seria un partit torpedinat per la seva pròpia mala gestió corrupta i clientelista. Però el seu missatge espanyolista caduc continua venent a molts punts de l’estat, i la gent continua votant al PP (malgrat tot) perquè és el partit que garanteix la duresa contra els elements subversius. Sí, la Transició va ser una gran estafa, però tothom la va comprar i així estem.

Hi ha regions que donen un suport escandalós a aquest partit postfranquista, com ara les Castelles i Múrcia. Amb tot, a qualsevol votant de classe baixa de qualsevol part de l’estat li hauria de caure la cara de vergonya quan vota el PP.

Pel que fa al PSOE, només se’l creuen al sud. Tots i totes coneixem gent ben propera que fins fa cinc anys votaven el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya. I gairebé totes i tots han deixat de fer-ho. Al sud de l’estat, de moment, ho continuen fent. Precisament allà on més casos de corrupció han esquitxat el partit. Increïble.

El Partido Socialista Obrero Español és un autèntic desastre, i si aquesta és l’esquerra, no cal dreta. Per començar, el seu líder és un maniquí curt com el futur de Rafa Benítez al Madrid, que va ser assessor d’un peix gros de l’ONU durant la Guerra de Kosovo i conseller general de Caja Madrid. Un obrer socialista de tota la vida, vaja. I per acabar, les polítiques del PSOE s’escoren cada any una mica més a la dreta.

Sincerament, aniria molt bé un pacte del règim del 78 entre PP i PSOE perquè caiguessin les caretes i així la gent que es considera d’esquerres no tornés a donar mai més suport a aquesta colla de vividors i socialdemòcrates capitalistes.

Blindatge de l'estat: Rajoy i Sánchez tenen els dies comptats

0) Per si el tema polític es posa molt tens, sempre hi ha el comodí Barça: millor equip del món amb un any 2015 estratosfèric, inclosa una Champions després d’eliminar els campions de les principals lligues europees i un inoblidable 0-4 al Bernabéu. Si teniu família perica o madridista, incidiu i burxeu al màxim, no ho podràn suportar ;)

FCB, millor equip del món, també oficialment

Vist el panorama que ens espera, només desitjar-vos uns àpats calentets, unes sobretaules polèmiques i, sobretot, unes festes carregades de to polític. Si no toquem els temes tabú aquest nadal, ja no els tocarem mai. Salut i fins l’any que ve!

Quatre-quatre-dos

Com tots/es sabem, el proper 20 de desembre se celebren eleccions generals i els que volem una societat socialista (no socialdemòcrata), tan sols tenim dues opcions. La més clara, l’abstenció, ja que cap partit representa els interessos de la classe treballadora. L’altra opció és optar pel pragmatisme electoral i votar l’única força que es presenta a Catalunya que representa l’esquerra. Exposo quatre raons per escollir una opció i quatre més per escollir l’altra.

ABSTENCIÓ

1) El motiu principal i, des del meu punt de vista, l’argument amb més pes: no dóno legitimitat a l’estat espanyol, perquè malgrat els 40 anys d’engany continua sent un estat franquista pel que fa a la política, a la justícia i a l’exèrcit, tres pilars fonamentals on s’edifiquen els estats. Participar en la farsa d’unes eleccions que independentment del resultat no faran trontollar aquests fonaments és legitimar-les, es miri com es miri.

2) Mai he votat per despit. De fet, mai m’he sentit proper a cap partit polític i, per tant, no els he donat el meu suport electoral. Tampoc em convenç l’argument de votar “els menys dolents”, ja que se suposa que si et vens a l’electoralisme has de fer-ho convençut. Al seu dia molts/es van votar Felipe González perquè no guanyés Alianza Popular, i els resultats van ser nefastos: la desaparició de l’esquerra al marc institucional i l’enfortiment del terrorisme d’estat (GAL), per posar dos exemples dels milers que n’hi ha. Per no parlar de casos més propers, com ara quan els ciutadans van apostar per Zapatero i a canvi van obtenir la reforma de l’article 135 de la Constitució, que hipotecava l’estat del benestar al pagament del deute.

González, Vera i Barrionuevo, tres "socialistes" que van practicar el terrorisme d'estat

3) L’exemple grec. Syriza ha demostrat que el poble no mana, sinó que qui decideix és el capitalisme. Si als hel·lènics els han robat la sobirania per totes bandes, no veig per què en el cas espanyol hauria de ser diferent. A més, el discurs antiaustericidi que tenia Podemos fa un parell d’anys s’ha llimat per tot arreu, i actualment les seves polítiques econòmiques són absolutament descafeïnades.

4) Els partits de l’esquerra espanyola. No m’agrada ni l’esquerra institucionalizada i acomodada que representa IU ni l’esquerra reformista i amb discurs covard que representa Podemos. Evidentment no incloc al PSOE dins de l’esquerra, ja que ni les seves polítiques estatals ni el seu pensament geopolític són d’esquerres. Del PSOE només demano que entreguin la S, la O i la calç viva i que es disolguin.

EN COMÚ PODEM

1) L’únic partit d’esquerres (en aquest cas, coalició) que es presenta en aquestes eleccions a Catalunya. I estaria molt bé que fos la primera força per acabar amb el debat independentistes-espanyolistes i centrar-lo en l’eix esquerra-dreta. Perquè a Catalunya, l’enfrontament nacionalista només ha aconseguit que Ciutadans s’hagi consolidat i tingui la possibilitat de ser el partit més votat aquest 20D, fet que seria un veritable malson.

Xavi Domènech i Marta Sibina, dues de les cares visibles d'ECP, amb l'alacaldessa de Barcelona Ada Colau

2) Vaja, que em venen ganes de votar ECP per restar vots a C’s i PSC, però també a CDC i ERC (“independentistes” que no volen perdre la poltrona de Madrid). Si dos dels tres teòrics partits independentistes dónen legitimitat a aquestes eleccions, per què no participar-hi? Què fan Rufián i Homs parlant de sobiranisme i de procés en debats a unes eleccions generals? A més, quants dels votants de la CUP (l’únic partit independentista coherent) també hi participaran? M’imagino que uns quants.

3) Tampoc tinc ganes que el president de l’estat sigui de dreta (Pedro Sánchez) o d’ultradreta (Mariano Rajoy i sobretot Albert Rivera); ja hem vist la deriva que està prenent la societat europea (França votant en massa a Le Pen) i llatinoamericana (victòria de la dreta a Argentina i de la ultradreta colpista a Venezuela), i no tinc ganes que el monstre es continuï fent gran. I encara que anteriorment he dit que mai votaria l’opció menys dolenta, sens dubte un d’aquests tres individus com a president seria un autèntic drama. Pablo Iglesias i molta de la gent que forma part de Podemos no m’entusiasmen, però en canvi Xavi Domènech i Marta Sibina, sí que em representen.

Si aquest feixista "sobreexcitat" obté quotes de poder, preparem-nos

4) Relalacionat amb el punt anterior, ECP és una bona fórmula en què els catalans no haurem de triar entre Podemos i IU, fet que no és igual en altres llocs de l’estat. És més, votant ECP votem un grup propi que donarà suport a Podemos i a IU. Vaja, el que vindria a ser la confluència que es buscava a nivell estatal i que no es va arribar a aconseguir.

Encara queden deu dies per la cita electoral i no seran els debats al circ televisiu el que em faran prendre la decisió final, sinó els moviments purament polítics que es donin d’aquí al 20D. Surto amb un 4-4-2, però encara queda molt partit i potser cal variar la tàctica.

Quants anys més durarà el procés?

Aquesta és la pregunta que em feia tant abans de les eleccions com ara, una vegada han passat quatre dies. La situació està tan estancada que fins i tot unes eleccions que havien de ser decisives [sic] sembla que no ho han estat tant. El dia de la marmota.

De diumenge a la nit a avui, però, la situació ha adquirit un gir inesperat, ja que l’hipotètic guanyador dels comicis depèn d’un altre partit ideològicament oposat per investir el seu candidat, i sembla que aquesta és l’única prioritat d’aquella gent que deia que el “procés” l’encapçalava la societat civil.

D’altra banda, pels que l’eix nacional no és la nostra prioritat, el 27S ha posat fre als canvis progressistes (per dir-ho suaument) que es van iniciar el 24M. El context plebiscitari, que sens dubte ha estat assumit tant la gent partidària de la independència com per la que no, ha anul·lat la concepció marxista de la política com a lluita de classes i això ha produït un gir descaradament a la dreta en comparació als resultats de fa 4 mesos.

Sense més preàmbul, em disposo a analitzar breument els resultats dels set partits (que han acabat sent sis) des d’una òptica totalment subjectiva:

- Ciutadans. Comencem amb la notícia tràgica de la nit: la crescuda brutal de C’s, que ha colat 25 diputats al Parlament. Sens dubte C’s està format per gent espanyolista d’extrema dreta, però evidentment no han obtingut més de 700.000 vots de persones d’extrema dreta.

S’han fet moltes teories respecte a la crescuda de C’s, i per mi la més encertada és la següent (referida als votants en barris de classe obrera, la classe alta és normal que voti dreta): en comptes d’insultar als seus votants (incults, xarnegos, quillos…) cal reenganxar el discurs d’esquerres als votants de classe treballadora que han optat per l’opció taronja. Això evidentment no passa per les tertúlies sobre el "procés" on només hi ha suposats intel·lectuals, sinó per fer treball als barris i continuar teixint les xarxes de cooperació que tan bé van funcionar al postfranquisme. Cito un dels tuits més encertat que he trobat aquests dies: “Contra C’s, menys estelades i més vagues generals” (by @knysrb). Perquè sinó, per falta d’empatia, podem convertir els nostres barris en feus de l’extrema dreta, tal i com passa a França amb el FN. Si s’opta per la via d’enfrontament directe entre nacionalitats i s’obvia l’internacionalisme, hi ha moltes possibilitats que això suceeixi.

- Catalunya Sí Que Es Pot. Fins i tot ells han admès que els seus resultats han estat decebedors. Des del meu punt de vista, el gran error ha estat el pacte exclusivament entre cúpules, completament diferent del cas de Barcelona en Comú (per mi no equiparable), composta per una llista amb pocs polítics i força activistes dels moviments socials o professionals de diversos àmbits.

El segon error ha sigut la campanya, no només perquè la va fer gairebé exclusivament Pablo Iglesias, sinó perquè va adquirir protagonisme gent com Coscubiela i es va deixar en l’ostracisme una de les persones més vàlides que hi haurà al Parlament, l'Albano Dante. Això per no parlar d'Arcadi Oliveres, que va saltar del carro quan va veure de què anava CSQEP. Ell sí que hagués pogut ser un bon portaveu. Tornant a BeC, quina gran diferència també en el lideratge: s’ha demostrat que Ada Colau té molt més ganxo que Lluís Rabell.

El més curiós de CSQEP, però, és que ara tothom es vol acostar a ells per apropiar-se els seus vots (durant la campanya, Arrimadas titllava Rabell d’independentista i Mas ubicava CSQEP a la mateixa banda d’Aznar), quan CSQEP es van presentar amb un programa allunyat del marc plebiscitari, reforçant el discurs de classe, l’eix esquerra-dreta.

Pablo Iglesias li ha fet una campanya a Lluis Rabell que no ha enganxat

- Unió. La tercera gran notícia de la nit (després explicaré les dues primeres). La dreta catalana més rància (si alguna no ho és), la que va a missa, la que folla sense condó i té descendència per fer un equip de futbol, la que creu que l’homosexualitat és una malaltia que es pot curar… tota aquesta xusma no tindrà representació al Parlament, com a mínim la que parla en català (la que parla en castellà encara en té però a veure quan de temps li dura), cosa que celebro a bastament. Que no tornin.

- PSC. M’aturaré poc en aquest partit, coincideixo amb la majoria que han aturat el cop. Només una dada: l’any 1999 amb Maragall van treure 52 diputats. 16 anys després, 16. Una diferència, de 36 escons, que es diu aviat.

- PP. La notícia bomba de les eleccions, tot i que era previsible. A diferència del PSC, el PP no ha aconseguit aturar el cop. S’han fotut una bona hòstia, com aquelles que repartia l’Albiol a la gent que protestava en contra seu l’any 2006. L’estratègia de portar un matón de discoteca com a candidat, amb discurs agressiu i racista, no ha donat els fruits desitjats… per sort. Cremada aquesta opció, sembla que el PP, també a diferència del PSOE, dóna per perduda Catalunya, tot i que no crec que de cara a les generals això els preocupi massa.

- Junts pel Sí. Malgrat haver arrasat (no oblidem que era una llista amb dos partits), durant la nit electoral es deduïa molta decepció entre els seus votants. No entraré a comptar percentatges de vots perquè em sembla ridícul, però una cosa és evident: s’han quedat a un diputat de dependre d’ells mateixos per tirar pel dret amb majoria simple. Cosa que celebro. No els serà fàcil, si és que ho aconsegueixen, convertir el seu messies novament en President de la Generalitat. Els hooligans del partit (altrament conegut com hiperventilats), que tan bé parlaven de la CUP durant la campanya i que no van entrar en un sol enfrontament directe, no han trigat ni dos dies en canviar d’estratègia: insults, comparacions de Baños amb Arrimadas, culpabilitzacions de descarrilament del procés, defensa aferrissada del líder com si fos un rock star… Pels que prioritzem la lluita de classes per davant de tot, aquest enfrontament és música per la nostra oïda (com diria aquell).

Si tan líder era Mas, com és que ni Romeva ni Junqueras van dir en campanya que era el seu candidat i ara sí que ho diuen? Com és que anava al número 4 de la llista? Com és que des del 27S a la nit les número 2 i 3 de la llista han desaparegut per art de màgia, si era una candidatura impulsada per la societat civil? I com és que aquells del discurs “primer independència i després ja treurem la dreta”, ara que es presenta l’ocasió no volen ni sentir a parlar d’un govern sense Mas?

Junts pel sí són una ensarronada ideada per Convergència on tota la gent que no ho és hi ha caigut de 4 grapes. No em fan cap pena, que haguessin tret 68 diputats i ara no dependrien d’un partit que durant tota la campanya s’ha cansat de repetir que no investiria a Artur Mas. I si es “descarrila el procés” tampoc em farà cap pena, els seus ideòlegs porten cinc anys marejant la perdiu i la seva intenció és allargar-ho tot ad eternum.

- CUP. Malgrat no votar-los aquesta vegada, per mi va ser la millor notícia de la nit. De 3 a 10 diputats, més del triple, però amb un creixement sostenible, que és com ha de créixer un partit que treballa des de la base. Deu diputats/des que dono per fet que no cediran a la pressió de l’entorn processista i que seguiran coherents com sempre. El Camamilla party (altaveus mediàtics de l’entorn convergent) ja ha engegat la campanya de desprestigi, amb entrevistes trampa als recentment escollits diputats des de tots els mitjans, però s’ha de ser ingenu per creure que activistes o sindicalistes anticapitalistes entraran al joc que proposa el quart poder.

Una proposta col·lectiva com la CUP no és incompatible amb grans individualitats, i gent potentíssima com Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta, Gabriela Serra, Benet Salellas o Ramon Usall segur que donaran molta canya a l'stablishment tant espanyol com català.

La CUP celebrant els resultats a l'Aliança del Poblenou

Postdata: No vaig votar. El 2012 vaig dir que unes eleccions plebiscitàries em semblaven un frau i he sigut coherent amb aquest pensament. Malgrat tot, d’ara endavant, si la CUP aguanta i impedeix la investidura de Mas, encara que això suposi unes altres eleccions, els votaré (a nivell català, no a nivell municipal) malgrat no legitimar el sistema democràtic que tenim.

Colpisme

Per tots és sabut que la dreta té una tradició centenària en adulterar resultats electorals; i si fracassen a les urnes, no dubten en utilitzar la força bruta per aconseguir els seus objectius per dominar ciutats, països, regions o imperis sencers.

A casa nostra l’exemple més flagrant és l’enderrocament de la II República, nascuda democràticament el 1931, per part del feixisme espanyol, que es va imposar militarment l’any 1939, després de tres anys de guerra civil, als partidaris del govern legítim. Però arreu del món tenim altres exemples que il·lustren la no acceptació de la derrota per part de la dreta i, en la majoria de casos, del imperialisme nordamericà: Mèxic 1913, Grècia 1967, Xile 1973, Argentina 1976, Afganistan 1979, Venezuela 2002, Hondures 2009, Ucraïna 2014...

Situem-nos, però, al 2015, on el colpisme s’ha tret la disfressa militar i ha adquirit formes més subtils. I situem-nos a prop (Barcelona, Madrid), però també lluny (Grècia).

BARCELONA

Les eleccions del 24 de maig van donar com a guanyadora la candidatura de Barcelona en Comú; tres setmanes més tard, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Durant aquestes tres setmanes, i des del 13 de juny (dia en què es va celebrar la investidura), Ada Colau i el seu equip van rebre crítiques per totes bandes. Sorprenentment, no només des de la dreta, fet que es podia esperar (Convergència s’ha menjat els mocs a Barcelona durant lustres i només ha aguantat a l’alcaldia 4 anys), sinó també des de la suposada esquerra més radical, que no han donat ni un marge mínim de temps per sortir a demostrar que ells són més autèntics.

Però qui ha tret més bilis ha estat la nova fornada d’independentistes, aquests que es reconeixen a internet perquè al seu nickname afegeixen “DUI”, “27S2015”, “9N” o locucions similars que tenen com a objectiu amagar que darrere d’aquest nom en realitat s’hi amaga un votant de CiU de tota la vida. Aquest col·lectiu ha rabiat molt pel fet que el marit de Colau entri a formar part de BeC (a gent que no votarà mai BeC, li importa l’estructura interna del partit?), i malgrat que portes enfora barrejar la família amb la política mai ha estat el més aconsellable, és de domini públic que la parella es va conèixer militant en una organització per garantir el dret a la vivenda, i que han fet “carrera” junts.

I aquest només és un exemple. Un segon, i ja paro, és la crítica ferotge contra Águeda Bañón, activista feminista. Una imatge seva pixant enmig del carrer ha fet escandalitzar a la dreta rància, la mateixa gent que se’ns pixa a la boca i diu que plou.

Des del minut 1, les classes adinerades barcelonines, ajudades pels seus altaveus en forma de Godó o Zeta, han intentat desestabilitzar i deslegitimitzar cada pas fet per un nou govern que pocs vincles té amb l'status quo que porta tota la vida dirigint la ciutat.

La investidura d'Ada Colau va generar crítiques pel seu "elevat cost". Al final va resultar que la investidura de Trias el 2011 va costar 15.000€ més, el típic que et gastes en catifes i canapès

MADRID

Una cosa semblant al que ha passat a la capital catalana va succeir també a la capital de l’estat espanyol. Les rodes de premsa d’Esperanza Aguirre regalant l’alcaldia al PSOE “perquè no governés l’extrema esquerra” passaran a la història dels moments més ridículs de la política nacional. Malgrat l’anècdota, però, Aguirre demanava per tots els mitjans deslegitimar una opció política que havien escollit més de mig milió de madrilenys. Colpisme de l’stablishment que es veu derrotat per gent que no en foma part.

Una vegada investit el nou govern, la dreta va començar a tirar d’hemeroteca per veure què podia ser susceptible d’ésser denunciat a l’opinió pública. El cas més mediàtic va ser el de Guille Zapata, al qual van fer dimitir per uns tuits de fa 4 anys (malament per Ahora Madrid per cedir al xantatge de la dreta i no mantenir a Zapata al càrrec).

No contents amb això, els colpistes hereus de Franco van anar a per altres regidors, com ara Rita Maestre o Pablo Soto… La meva pregunta és: els peperos i altres col·lectius rancis es pensaven que el nou consistori estaria formats per pijets d’ESADE que tenen 2 carreres i 5 màsters i s’autoanomenen liberals malgrat ser els que, a l’hora de la veritat, xuclen més de la mamella pública? És clar que els nous regidors de l’Ajuntament de Madrid han participat en accions, manifestacions i ultratges a l’església catòlica. I espero que, malgrat tenir càrrec polític, ho continuïn fent.

Rita Maestre, canya contra el domini de l'església en llocs públics!

GRÈCIA

El cas de més actualitat, i segurament el més flagrant de tots, és el cop d’estat financer que la Troika, l’FMI, la UE o la forma que prengui el neoliberalisme més salvatge a Europa, està duent a terme a Grècia.

Encara cou la derrota que l’stablishment va patir ara fa mig any en mans de l’”esquerra radical” de Syriza, per això ara tothom aprofita per culpar a Tsipras i companyia de tots els mals endèmics que els diferents governs grecs no han sabut solucionar. Sembla que en mig any Syriza hagi arruïnat un país de conte de fades.

Fins ara, la resposta de PASOK o ND era simple: endeutar-se i tornar el crèdit baixant el cap i retallant per allà on volia Europa (pensions, funcionariat, sanitat… vaja, els serveis més bàsics). Les coses han canviat, com a mínim una mica, amb Syriza, que abans de passar per l’aro i empassar-s’ho tot ha decidit convocar un referèndum per consultar al poble grec si accepten les condicions de la Troika o no les accepten. La democràcia torna al seu bressol, i molts n’haurien d’aprendre.

Com era de preveure, a les elits la convocatòria del referèndum els ha sentat com una patada a l’estómac. Ja se sap que, per ells, com menys es consulti al poble, millor. Votar cada 4 anys no implica canvis, perquè manin uns o manin altres segueix manant el capitalisme. Ara, quan la votació ja toca temes econòmics vitals, les campanyes per criminalitzar la votació floreixen d’immediat. I això que com a molt els grecs podran escollir entre capitalisme salvatge i capitalisme criminal. Democràcia sí, però dins uns límits.

També era de preveure que l’estat espanyol, que té al·lèrgia dels referèndums, hagi carregat immediatament contra la decisió de Syriza. Però també ha sigut interessant veure com als opinòlegs del procés sobiranista el referèndum grec ja no els ha semblat tan collonut com el que demanen dia rere dia des de fa 3 anys.

Fa un parell de dies, el “professor” Josep Soler, evidentment crític amb la celebració del referèndum, ja emetia veredicte: si guanya el SÍ s’haurà de constituir un nou govern (li va faltar dir que un nou govern que accepti fil per randa les imposicions criminals d’Europa); i si guanya el NO Grècia haurà de sortir de l’Euro i Tsipras haurà fracassat. Vaja, que el resultat és el mateix: impedir que el poble grec pugui ser sobirà.

Espero que diumenge no guanyi el SÍ, sinó, l’όχι (NO en grec), i que els grecs puguin començar un camí allunyats de l’austericidi. I, de passada, ens demostrin a tots que el colpisme polític de la dreta i l'econòmic del neoliberalisme també poden perdre.

A menys de 48 hores per la celebració del referèndum, la plaça Syntagma d'Atenes era plena com un ou demanant el NO

La nit electoral de la classe treballadora

1 am. Apago la ràdio i em disposo a dormir. Impossible agafar el son, massa emocions viscudes en les darreres hores i una quantitat de bones notícies inimaginables fa uns dies. Em venen al cap nits electorals en què, a casa, hem anat a domir entre emprenyats i resignats, pensant que la democràcia burgesa només beneficia a qui la impulsa, la dreta adinerada. En la foscor absoluta, tanco el puny i colpejo el cel, eufòric: «Sí, joder, sí! Hem aconseguit fer fora al Trias!». I com nosaltres, tants altres. Ahir, l’esquerra va jugar al joc de la dreta, i aquesta vegada vam guanyar.

BARCELONA, CIUTAT ROJA

Quin orgull veure l’alegria dels vencedors. I quines ganes teníem de veure les cares que se’ls va quedar als representants de la dreta barcelonina, tant catalanista com espanyolista. Anem a pams.

- Ada alcaldessa. Sí, s’ha pogut. El front d’esquerres preparat per assaltar l’alcaldia de la ciutat ha aconseguit el seu objectiu. Barcelona, que sempre ha sigut una ciutat rebel, tindrà una activista com a alcaldessa. Sabíem que Barcelona en Comú podria ser la força més votada, però temíem una aliança a tres per tornar a fer Trias alcalde. Per sort, la desfragmentació del vot ha fet impossible construir un puzzle per sumar majoria, i l’Ada serà alcaldessa.

- La CUP entra amb prou força. Tres regidors no són una barbaritat, però s’està demostrant que el discurs rupturista de la CUP va quallant a poc a poc. Barcelona potser encara és un objectiu massa elevat, però a poc a poc van caient municipis més grans. Quan es treballa bé, res és impossible.

- Trias, perdedor absolut. Es feia el gallet durant la campanya, amb un discurs on no descartava la majoria absoluta. La realitat ha sigut que s’ha fotut una gran òstia i hem d’estar molt contents per això. Ha sigut un alcalde lamentable, sempre més preocupat pel turisme d’alt standing i per facilitar la vida a les granse empreses que per la gent que vivim a Barcelona. Trias ja ha caigut, el proper ha de ser Mas.

- La dreta espanyolista també baixa. Que el PP no pinta res a Catalunya ho sospitàvem (tot i això fins ahir eren els aliats de Trias a l’Ajuntament), i ahir es va confirmar. 3 regidors, els mateixos que la CUP. Està clar que la dreta rància i espanyolista ha passat a Ciutadans, però tot i així la suma de tots dos (8) és menor als resultats de 2011 (9 pel PP). El discurs de perdedor de Fernández Díaz és demencial, d’aquests per agafar crispetes i veure’l repetit.

- Fracàs del discurs nacionalista identitari. Quan només tens un punt en el programa, t’ho jugues tot a una carta. Bosch ha apostat pel Sí a la independència (batalla nacional) en unes eleccions municipals on l’únic que estava en joc era el model de ciutat (lluita esquerra-dreta). Ha fracassat i ni tan sols podrà fer-li de crossa a Trias. Alguns dels seus palmeros van oferir un gran espectacle de rabietes, especialment el bufó clenxinat Bernat Dedéu. Siga mamando.

- «Risto Mejide, estás expulsado». El PSC és una broma de mal gust. I el publicista que escriu llibres sobre com triomfar sense treballar li ha fet la campanya electoral a un candidat que passarà sense pena ni glòria. Collboni, em sembla que es deia.

- La lluita de classes més viva que mai. Comparant aquests dos mapes queda clar que la lluita de classes existeix. I que podem guanyar-la. És clar que formant part d’un sistema capitalista el marge d’actuació és molt limitat, però sempre és millor que ens governi l’esquerra que la dreta neoliberal. Ahir no va ser un dia feliç per la gent d'Upper-Diagonal.

Diferència de la renda per càpita segons els barris

En blau, els districtes on guanya CiU. En verd, on guanya Barcelona en Comú

Als districtes humils i treballadors de la ciutat, Barcelona en Comú ha arrasat. Per exemple, a Sant Martí, el meu, la candidatura de Colau ha tret un 29% per davant del 16% de CiU i l’11% d’ERC. Orgull roig d’un districte que el 2011 va decebre una mica, però que 4 anys més tard ha enfonsat la dreta.

Per contra, i per qui segueixi pensant que la lluita és entre pobles i no entre classes, a Sarrià-Sant Gervasi la dreta catalana ha tret un 41% dels vots, i la dreta espanyola sumada un 27%. Als rics, les banderetes els són igual.

La decepció barcelonina, per mi, ha estat Gràcia. Barri de tradició popular convertit en l’espai dels pijoprogres, CiU ha tingut el màxim suport, si bé és cert que amb Barcelona en Comú trepitjant-li els talons. No tot pot ser perfecte.

CORNELLÀ COMENÇA A DESPERTAR

5 regidors ha tret Cornellà en Comú-Crida per Cornellà. 5 regidors que li han fet perdre la majoria absoluta al PSC de l’alcalde Balmón. I en un dels bastions del pscisme català (em nego a anomenar-ho socialisme), això és molt. L’activisme i la militància de base han estat la segona força més votada i el Vidal, la MªJosé, l’Ángel, la Mari Carmen i el David entraran a l’Ajuntament per donar molta canya i per començar a desmuntar el xiringuito que des de temps de Montilla, tenen muntat Balmón i companyia. Destacar que CiU no ha tret ni un sol regidor a Cornellà. Visca el cinturó roig (i combatiu)!

LA CUP, VENCEDORA GLOBAL

Ho tuitejava ahir David Fernández amb una sola paraula: formiguetes. Als pocs ajuntaments on governava la CUP han aconseguit majoria absoluta. Però sobretot, han començat a caure ciutats importants (Capellades, Ripollet), capitals de comarca (Berga) i moltes regidories en ciutats clau com Sabadell, Terrassa, Girona… i Badalona, on si s’alien Badalona en Comú, PSC, ERC i ICV, l’alcalde racista Albiol pot deixar de ser-ho. A més, tindran regidors a les 4 capitals de província. Felicitats per la feina ben feta!

Els 3 regidors de la CUP a Barcelona

CIUTADANS PUJA PERÒ NO TANT

Molta gent s’alarmava per la pujada de Ciutadans. És cert que és preocupant que la dreta espanyolista, rància i sense programa polític pugi tant. Però fa la sensació que han tocat sostre i que no pujaran més. A més, queda claríssim el transvasament de vot de PP a Ciutadans, i la lectura positiva que se’n pot fer és que la dreta està pecant del que se li retreia a l’esquerra: la fragmentació.

DAVALLADA DEL FEIXISME

Una de les grans notícies positives, sens dubte, és la patacada del partit feixista Plataforma per Catalunya. De tenir 67 regidors a tot Catalunya passen a 8. El seu discurs de l’odi en part ha estat assumit per PP i Ciutadans, però cal estar orgullosos de la feina feta dins l’àmbit antifeixista (especialment gràcies a Unitat contra el Feixisme i el Racisme) a l’hora de denunciar qui s’amaga darrere de partits com Plataforma per Catalunya.

EL DRAMA DEL PP A ESPANYA

Un dels millors moments de la nit va ser veure les cares i escoltar els discursos dels dirigents populars de tot l’estat. No saben perdre perquè sempre guanyen, però ahir ni el seu caciquisme habitual ho va impedir. Segueix sent trist que en certs llocs continuïn sent el partit més votat, tot i que no els servirà de res perquè la gent està tan farta del seu clientelisme que proliferaran les aliances per xutar-los.

- Madrid. Una de les alegries de la nit, sens dubte, és saber que molt probablement Esperanza Aguirre no serà alcaldessa de Madrid. A diferència de Barcelona, però, Manuela Carmena no ha estat la força més votada (per poc), però l’aliança amb el PSM es preveu fàcil. Hasta otra, Esperanza. I seguint amb el que dèiem de la lluita de classes: a Vallecas, Ahora Madrid va treure més vots que PP i PSOE junts.

- País Valencià i Balears. Tant a la Generalitat com a València, sembla que el PP ho té cru. Una aliança de Compromís, PSPV i Podemos els fa fora del poder. Una de les imatges de la nit, d’aquestes que veuries repetida una vegada i una altra, és la del discurs de Rita Barberà, amb la cara més llarga que el seu mandat a la capital valenciana. El cromanyó Bauzá sembla que també té els dies comptats. Un altre bastió històric del PP que caurà.

Desolació

- Extremadura. El senyoret classista i xenòfob de Monago no podrà aplicar les brillants idees que va tenir durant la campanya electoral. El sud torna a l’esquerra, tot i que una esquerra més tradicional del que ens agradaria.



En general, doncs, la d'ahir va ser una nit en què es va mobilitzar la classe treballadora i va obtenir els seus fruits. Que no decaigui la cosa, perquè a més de les institucions, tenim molts altres àmbits per conquerir. Sempre des de l'esquerra.