... i la història el va absoldre

Porto cinc mesos amb el bloc inactiu, i tan de bo no hagués d’escriure el que avui escric… Una conversa amb un company de feina ha sigut el factor decisiu. Després d’un “Bon dia, què tal?” he obtingut com a resposta “Malament, ha mort Fidel (...)”. Doncs sí, ha mort Fidel, i seria impensable no dedicar-li unes línies com a homenatge. Sobretot per l’admiració que li professo. I en part, també, per contrarestar tota la deixalla que abocaran sobre ell els mitjans occidentals controlats per grans empreses.

Des del primer dia, aquestes grans empreses li han declarat la guerra a Castro. Juntament amb el monstre imperialista dels Estats Units. Els governs nord-americans sempre l’han odiat perquè des de 1898 han considerat a Cuba una colònia seva. No és cap secret que Fidel va patir desenes d’intents d’assassinat perpetrats per la CIA sota les administracions d'Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan, Bush Sr., Clinton, Bush Jr. i Obama (?) I sempre va sobreviure.

L’odi a Fidel Castro no va néixer l’1 de gener de 1959, sinó que ve d’abans. Aquell dia de cap d’any, els poders de l’imperi simplement van adonar-se que allò de tractar Cuba com un casino i un prostíbul a 90 milles i a una hora d’avió s’acabava de sobte. Començava el període més llarg de sobirania, emancipació, orgull, resistència i dignitat que mai ha conegut l’Amèrica llatina. I que encara dura.

Fidel ha tingut dues classes de haters. Els primers, els anomenats gusanos, són un lobby molt petit de cubans exiliats a Miami i Florida que tenen el suport de tots els organismes nord-americans, legals o il·legals, i que estan descaradament sobreexposats als mitjans de comunicació. Aquests han celebrat la mort de Fidel, com a bons ressentits plens d’odi que són. Tothom els coneix i, pel bé dels habitants de Cuba, tan de bo la gusanera es podreixi a Miami i no pugui tornar mai a l’illa, ja que la intoxicació que provocaria seria devastadora.

Els segons no són cubans, ni tan sols llatinoamericans. Són il·lustrats i progres occidentals, amb un discurs condescendent, a qui no els molesta la icònica imatge del Che Guevara i fins i tot són capaços d’admetre que la revolució va estar bé al principi però que va derivar en quelcom indefensable. Aquests individus mai s’atrevirien a fer una revolució, però sí a jutjar aquells que les han fet des del seu còmode sofà europeu. Aquesta gent són la que, en el fons, fa més mal a tot el que s’ha aconseguit a l’illa caribenya en aquests gairebé 58 anys de socialisme.

Les revolucions no són una cosa temporal, quelcom que es fa i s’acaba. Marx, Engels i Trotski van teoritzar sobre la revolució permanent i internacionalista, i el poble cubà ho ha posat en pràctica malgrat un context sempre advers, amb un bloqueig criminal impulsat per l’imperislisme yanki. Ningú va dir que les revolucions fossin ni fàcils ni pacífiques. Que li preguntin al mateix Che, que això de ser Ministre d’Indústria del govern revolucionari cubà (i anar a fer discursos antològics a l’ONU) li quedava petit i va decidir participar en l’alliberament d’altres pobles oprimits com el Congo o Bolívia, on a ell sí que el va poder assassinar la CIA (La Higuera, 9 d’octubre de 1967). El Che es va exposar al camp de batalla i Fidel al capdavant d’un poble. Dues formes de dur a terme una revolució permanent.

El Che, Fidel i Camilo Cienfuegos l'any 1959

Però avui no val la pena perdre el temps amb la gent que l’odiava. No dediquem ni un minut a escoltar l’opinió dels nostres dirigents sobre Fidel, perquè cap ni un li arriba a la sola de la sabata. Com a mínim al meu entorn, som molts més els qui admirem tot el que s’ha fet en aquesta illa des que els Barbudos van enderrocar un dictador a sou dels EUA i van conquerir el poder gràcies a la lluita armada.

Això és un homenatge, un escrit que llegirà poca gent però que quedarà per sempre; una dedicatòria a un home que per mi ha estat un dels poquíssims líders a qui he admirat. Un referent. Per això, contra la desinformació, cinc dades estratègiques. Cuba:

• Infància: únic país americà sense desnutrició infantil, i amb la taxa més baixa de mortalitat infantil.
• Sanitat: 130.000 metges graduats des de 1961, moltíssims dels quals han viatjat a països del tercer món en missions solidàries i humanitàries.
• Educació: millor sistema educatiu de Llatinoamèrica, és el país que aporta més part del PIB a l’educació. Només 0,2% d'analfabetisme.
• Benestar: més del 50% del pressupost destinat a serveis socials.
• Política internacional: una petita illa de només 11 milions d’habitants ha estat clau en moments de la història contemporània, com ara la Guerra Freda, la fi de l’apartheid a Sudàfrica o els tractats de pau de Colòmbia.

Evidentment, aquestes dades no interessa que surtin massa a la llum, ja que com tothom sap, els que vivim en un país capitalista “vivim en el millor dels sistemes possibles”. Només cal passejar pels barris perifèrics de les ciutats occidentals per comprovar-ho. O per illes tan properes a Cuba com Haití.

Ha mort Fidel, però el seu exemple viurà per sempre. Va ser un visionari quan tot just començava: al judici per l’assalt al Cuartel Moncada (26 de juliol de 1953, quan va començar tot) Castro, advocat, va finalitzar la seva autodefensa amb la mítica frase: la historia me absolverá. El van empresonar, el van indultar, va viatjar amb el Granma a Sierra Maestra i va entrar a Santiago de Cuba fent triomfar la Revolució.

Malgrat el que puguin dir, jo ho tinc claríssim: el món sense Fidel serà un lloc pitjor. El consol que ens queda és que podrem escoltar els seus eterns discursos, o les cançons de Silvio, o veure les seves imatges empunyant un Winchester, o llegir els seus llibres, o veure les pelis d’Oliver Stone, o pronunciar un "Patria o muerte ¡venceremos!", o recordar les seves visites a Harlem aclamat pels habitants de Nova York. Però sobretot, Fidel ha aconseguit que a partir d’ara, sempre que parlem de Cuba, recordarem amb enyorança aquell gran home que fumava puros i desafiava l’imperi i direm: "la història el va absoldre".

Som on érem i sabem el que sabíem

Tornem al principi, com a mínim els que mai hem cregut en els parlaments de la democràcia burgesa. L’esquerra a l’estat espanyol té 71 diputats de 350. Una autèntica misèria que demostra que la confluència ja no té més recorregut a nivell estatal. Cal buscar altres vies perquè per l’electoral no hi ha camí.

De les dues Espanyes sorgides a principis del segle XX, només una se sent còmode amb el format parlamentari. Els que vam perdre la guerra, doncs, mai podrem recuperar el poder que se’ns va robar amb les armes per la via de les institucions creades pels vencedors.

Si no, com s’explica que el 33% dels ciutadans espanyols que vota ho fa per una organització criminal amb centenars de membres condemnats i imputats? És tan absurd com si a Sicília es votés en massa a La Cosa Nostra.

Per tant, repetir eleccions ha sigut una cagada descomunal, encara que els grans culpables de la repetició dels comicis (PSOE) celebressin ahir els pitjors resultats de la seva història gairebé com una victòria. Patètic.

Malauradament, tot el que està pintat de blau no és perquè sigui mar

Observant el mapa de sobre es pot veure com a nivell provincial el PP ha guanyat a tot arreu excepte a Huelva, Sevilla i Jaén (PSOE, encara que a nivell autònomic a Andalusia ha guanyat el PP) i a les 3 províncies d’Euskadi (Podemos) i a les 4 de Catalunya (2 En Comú Podem, 2 ERC).

Sense cap ànim que això soni a nacionalisme, és evident que Catalunya i Euskadi voten diferent que la resta de l’estat. Si ens basem en els resultats de les eleccions generals, si Catalunya i Euskadi fossin estats independents probablement tindríem governs progressistes d’esquerres (En Comú Podem i ERC han sumat el 42% dels vots al Principat).

I dic probablement només, ja que tampoc convé oblidar que Catalunya, igual que a la resta de l’estat ahir, continua votant el partit de la corrupció (Convergència) a les eleccions autonòmiques.

Però si Catalunya vota diferent d’Espanya, la província de Barcelona vota diferent de la resta de Catalunya. En general, els Comuns arrasen. Però compte, perquè també hi ha notes negatives. Ens queixem, amb raó, de l’Espanya profunda que continua votant corruptes, però la “Barcelona cosmopolita” té dos districtes que també ho fan: Les Corts (PP partit més votat) i Sarrià-Sant Gervasi (Convergència partit més votat). Barcelona novament ens recorda que el focus s’ha de continuar posant a la guerra de classes.

I aquí és on em pregunto... realment Unidos Podemos és una eina dirigida a la classe treballadora? Ahir es va confirmar que no. Des del moment en què IU i sobretot Podemos s’han vist amb possibilitats reals de tocar poder, s’han dedicat únicament a intentar captar el vot de la inexistent classe mitjana, invenció de les elits per donar un estatus irreal a la classe obrera amb estudis universitaris. I s’ha vist que moderar el discurs per intentar guanyar vots és un autèntic fracàs. Parlar de PYMES, de pàtria, de somriures, d’il·lusió, renegar del comunisme… són coses tan allunyades de la classe obrera (tingui o no tingui consciència de classe) que els resultats han sigut els que han sigut.

Logo i eslògan difícils d'entendre per la classe obrera que li costa arribar a final de mes

I ara que el discurs d’Unidos Podemos ha fracassat, què? I ara que s’ha demostrat que ni Podemos ni la CUP (per posar els exemples més propers) han aconseguit canvis substancials per la via parlamentària, què? Ara que hem vist que els interessos de la classe treballadora no tenen lloc en aquest sistema, què?

Doncs ara toca tornar on no s’havia d’haver sortit mai: el carrer. La classe treballadora “ignorant” no prendrà consciència per art de màgia i la solució queda lluny de pescar uns quants milers de vots. Els suports a la causa es guanyen amb organitzacions als barris, amb agitació social, buscant el conflicte amb el poder, amb vagues… i sobretot amb discurs.

Si realment volem guanyar alguna cosa hem de començar a destruir els discurs hegemònic del poder, creat per una part dels vencedors de la II Guerra Mundial, i construir-ne un de propi sense complexos.

El gran exemple el trobem en les vagues de les quals parlava fa un moment. En 100 anys, els treballadors/es de Barcelona han passat d’implicar-se totalment en una vaga que va durar 44 dies fins que es van aconseguir els objectius (La Canadenca, 1919) a queixar-se perquè arriben tard a la feina a causa d’una vaga parcial de transport. El que és el mateix: hem passat de la solidaritat i la cooperació a l’individualisme radical.

Ens hem acostumat a veure aquesta imatge quan hi ha vaga de transport, quan el que hauríem de veure són metros buits en solidaritat amb els i les treballadores en lluita

El discurs hegemònic del poder no té adversaris des que va caure el Mur de Berlín l’any 1989. Avui, algú que lloa els anys d’Stalin al capdavant de l’URSS o algú que se sent més proper als governs de Venezuela o de Cuba que al d’Estats Units passa a ser titllat automàticament d’antisistema. I no tenim una esquerra desacomplexada que defensi a ultrança el seu passat, sinó que l’intenta amagar per tal de quedar dins dels límits d’aquest discurs hegemònic.

Un exemple pràctic d’això tan teòric que comento és el consumisme sense límits. És normal que la gent treballadora passi el seu dia de festa gastant el seu sou en un centre comercial? Doble victòria del sistema capitalista: s’alimenta el seu engranatge alhora que el ciutadà/ana està distret/a.

Però tornem a la realitat més immediata i més propera. Amb els resultats d’ahir, l’única sortida del bloqueig en què viu Catalunya és una entesa entre els Comuns i l’independentisme progressista. A diferència d’uns i d’altres, jo sóc partidari de moure fitxa ràpidament.

Junts pel sí (amb el suport de la CUP, no ho oblidem) viu enquistat al poder mentre ens ven un nou país que no existeix. Com a espectador totalment extern, no dóna la sensació que vulguin canviar res, més aviat sembla que estan molt còmodes veient-les venir i canviant de discurs com qui es canvia de calçotets.

Pel que fa als Comuns, hauran de decidir si opten per l’independentisme com a eina únicament pragmàtica sense cap tint nacionalista, després de veure que el referèndum pactat és ja igual d’impossible que la independència unilateral que proposen els altres.

Sempre he intentat que la qüestió nacional no estigui al centre del debat, com a mínim del debat que jo proposo. Però crec que ara ja es tracta d’un tema de dignitat política. Ja sabíem que l’estat espanyol ha estat dirigit, des de 1939, pels vencedors de la Guerra Civil. I no em refereixo al govern de torn, sinó a un tema estructural, que va des dels estaments jurídics fins als mitjans de comunicació que té en nòmina i que són fonamentals perquè el règim no canviï. I s’ha demostrat que perquè canviï cal un miracle que no arribarà.

Evidentment que a Catalunya aquells que es trobaven bé amb el franquisme (la Lliga que posteriorment es convertirà en CiU), la gent d’ordre, també ha intentat apropiar-se del govern, però crec que són menys sòlids i s’està demostrant que ja no tenen força per liderar res (CDC ha perdut, novament, uns 85.000 vots en tan sols 6 mesos).

Quico Homs parlant per la gent d'ordre

Que no se’m malinterpreti, jo mai de la vida votaré a un partit com ERC i dubto moltíssim que torni a votar la CUP. Independentment de si voto o no, en l’entorn parlamentari on em sento més còmode és amb els Comuns, i per això m’agradaria que la seva estratègia, ja que tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, fos actuar per buscar un desbloqueig per acabar d’una vegada per totes amb el processisme.

L’altra opció és esperar a que les coses canviïn, però si no s’actua no ho faran ni a l’estat espanyol (es va demostrar ahir) ni a Catalunya (ho porten demostrant els que governen des que va començar el Procés).

Per acabar l’anàlisi, un parell d’anècdotes. La primera és Ciutadans; el partit de l’IBEX-35 no és més que una anècdota. No farà falta ni per l’objectiu que se’l va crear, que no era un altre que apuntalar el règim. Ahir la farlopa no va rular a Cal Rivera.

L’altra anècdota és que el vividor subvencionat Mikimoto no ha entrat al Senat. No li haurem de pagar les becaines a Madrid, encara que potser li pagarem a l'Argentina o a Singapur si continua fent l’infumable programa que emet TV3.

Finalment, per les properes eleccions em comprometo a no estar enganxat a la televisió des de les 20 hores. Totes les enquestes i tots els sondejos són farses, i nosaltres hi seguim caient de quatre grapes. Si fa no fa ens passa com amb les eleccions, que sabem que són una estafa i hi continuem participant. No aprenem.

L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.

La gran estafa democràtica

Des de sempre ens han fet creure que els ciutadans tenim un poder de decisió important dins el sistema polític del qual formem part. Aquest mantra es repeteix des de la transició (al lloro que ja fa 40 anys!), quan es va passar d’una dictadura reconeguda a una dictadura encoberta on et deixaven votar cada quatre anys. La majoria de la ciutadania i dels agents polítics van comprar aquest nou sistema, on han viscut còmodament fins que ja no s’ha pogut amagar més que es tracta d’una estafa en tota regla.

Amb el bipartidisme es vivia molt bé, ja que els dos partits de l’stablishment espanyol han fingit sempre discrepàncies, però a l’hora de la veritat han dut a terme unes polítiques econòmiques (sobretot) i socials gairebé calcades. Des del 1978 fins fa pocs mesos, els ciments franquistes amb els quals s’ha edificat aquesta malanomenada democràcia no només no perillaven, sinó que tenien les espatlles ben cobertes gràcies a un maquillatge polític que s’anava alternant el govern mentre les decisions importants les prenien els de sempre.

El 20 de desembre de 2015, però, es va produir un fet que, sense ser rellevant políticament, sí que va començar a destapar l’estafa: després de més 3 mesos “sense govern”, queda clar que qui mana no és la classe política, ja que els engranatges de l’estat funcionen sense cap problema.

Sé que no és massa elegant que algú que no creu en el sistema electoralista justifiqui el seu vot el 20D amb l’argument que donaré ara… però és cert que els que vam votar per generar un parlament ingovernable, sens dubte no estem del tot descontents. S’ha demostrat, i amb escreix, que el nostre vot no serveix absolutament de res, perquè hi hagi govern o no n’hi hagi, les decisions es continuen prenent igual i les continuen prenent els que manen de veritat: Troika, FMI, BM, IBEX-35, grans multinacionals i altres poders fàctics, església catòlica…

És més que evident que PP, PSOE i C’s són exactament el mateix, i ja ni tan sols ho intenten camuflar amb el seu discurs (el pacte Sánchez-Rivera avalat per la militància "socialista" n'és un clar exemple). I Podemos, malgrat no ser el mateix, en l’hipotètic cas de governar algun dia, acabaria sent abduït per un sistema que es fa dir democràtic, però on la demo (el poble) no té cap mena de poder polític real.

Tres titelles al servei del capitalisme

I és una llàstima que ens hagin fet creure que l’únic àmbit on podem influir sigui, precisament,  l’àmbit on no podem fer-ho. Bé, està totalment buscat, la llàstima és que ens haguem menjat aquest engany amb patates. Perquè tindríem tant poder si volguéssim! A l’hora de consumir (fer-ho només si en tota la cadena de consum es respecten els drets de la terra i de les persones), al nostre entorn laboral (on som la veritable força encara que ens hagin fet creure que som esclaus), a l’hora de relacionar-nos… Per què hi ha tertúlies i debats sobre política i no n’hi ha sobre el TTIP, o sobre el model empresarial d’El Corte Inglés o Inditex al sudest asiàtic, o sobre la gran quantitat de presos polítics que té l’estat espanyol? Però vaja, aquest és un altre debat que ara no vull obrir.

El que sí que obriré, i aprofito per anar acabant, és el de la situació catalana. A diferència de l'estat espanyol, a Catalunya sí que hi ha un govern reconegut i formal (malgrat que va costar), però l’espectacle que ens ofereix és tan lamentable que, lligant-ho amb el tema principal del post, em referma encara més amb l’opció de l’abstenció electoral. Opció que, d'altra banda, sempre ha sigut la meva encara que l'hagi traït un parell de vegades.

Des de sempre, a Catalunya els poders fàctics han girat a l’entorn de Convergència, i malgrat trobar-se ara mateix en el seu moment més baix de reputació, ha sigut capaç d’abduir completament a ERC mitjançant la fórmula de Junts pel Sí i d’anul·lar políticament la CUP fent-la servir de crossa per formar govern.

Personalment, el paper de la CUP em va sorprendre en un principi i actualment m'esgarrifa. No em penedeixo d'haver-los votat el 2012, però evidentment no tornaré a caure al parany. I és que si una cosa queda clara és que les alternatives existeixen però s'han de buscar més enllà de la política de partits. I que la democràcia que ens volen vendre com a exemplar és la més gran de les estafes.