El balanç de la temporada ciclista 2013

Ara que ja coneixem els traçats del Giro i del Tour 2014, és un bon moment per fer balanç de com ha anat la temporada ciclista en competicions World Tour, que va acabar oficialment amb el triomf de Beñat Intxausti al Tour de Beijing.

En general, ha sigut una temporada sense massa sorpreses, on els favorits s’han imposat (Cancellara a les clàssiques, Froome al Tour, Nibali al Giro, Sagan al global de victòries…). Cal dir, però, que hi ha hagut triomfs inesperats, com el de Horner a la Vuelta o el de Rui Costa al Mundial, prova que no puntua al rànquing del World Tour. També podríem parlar de l’any del ressorgiment dels ciclistes colombians (especialment Quintana, Betancur, Uran i Henao). En fi, la temporada ha tingut força alicients, i aquí em proposo fer un repàs estadístic de com han acabat les proves a la màxima divisió del ciclisme mundial.

Resultats dels primers classificats del rànquing UCI World Tour

	Primer	Segon	Tercer
1. Joaquim Rodriguez	1	2	1
2. Chris Froome	3	1	0
3. Alejandro Valverde	0	3	2
4. Peter Sagan	2	3	0
5. Vincenzo Nibali	2	1	0
6. Daniel Martin	2	1	0
7. Fabian Cancellara	3	0	1
8. Nairo Quintana	1	1	0
9. Rui Costa	1	0	1
10. Richie Porte	1	2	0
11. Roman Kreuziger	1	0	2
12. Dani Moreno	1	0	1
13. Chris Horner	1	0	0

La taula mostra les vegades que els primers classificats al rànquing UCI World Tour han pujat al podi, ja sigui a les proves d’un dia o a les generals de proves per etapes. Joaquim Purito Rodríguez, el primer classificat, només va guanyar una prova, Il Lombardia, però la seva regularitat l’ha fet ser el número 1 per tercera vegada a la seva carrera.

Purito, el número 1 del ciclisme mundial

La primera sorpresa que es cola al rànquing és el sisè classificat: l’irlandès Dan Martin, que ha fet una temporada molt bona i ha salvat els mobles al seu equip (Garmin); llàstima que les dues victòries que ha aconseguit (Volta a Catalunya i Liège-Bastogne-Liège) les hi hagi pres al Purito…

Nairo Quintana no es pot catalogar de sorpresa, ja que la temporada passada va ser una declaració d’intencions del que pretenia fer en aquesta; i estic convençut que el 2014 aconseguirà més triomfs. El 2013 ha pujat només dues vegades al podi, però quines dues: primer a la Volta al País Basc i segon al Tour de France. Brutal.

En les primeres posicions d'aquest rànquing sorprenen dues absències: Bradley Wiggins i , sobretot, Alberto Contador. La temporada del ciclista madrileny ha sigut molt decepcionant, ja que qui havia de ser el líder indiscutible del Saxo Tinkoff s’ha vist superat pels seus companys d’equip Kreuziger (guanyador de l’Amstel Gold Race) i, en menor mesura, Majka i Roche.

Finalment, destacar els dos ciclistes que han aconseguit més triomfs a les proves World Tour: Cancellara gràcies a les clàssiques (E3 Harelbeke, Tour de Flandes i Paris-Roubaix) i Froome a les proves per etapes (Tour de Romandie, Dauphiné i Tour de France).

Resultats dels primers equips classificats del rànquing UCI World Tour

	Primer	Segon	Tercer
1. Movistar Team	3	5	3
2. Team Sky	4	5	4
3. Katusha	2	3	3
4. Radioshack	5	1	1
5. Astana	2	3	1
6. Saxo Tinkoff	1	0	4
7. Omega Pharma Quick Step	2	0	1
8. Garmin	2	2	1

Pel que fa als equips tampoc hi ha massa sorpreses, ja que els més forts estan a dalt. Menció especial mereix el Katusha, equip que va estar a punt de no entrar al World Tour i que finalment ha acabat tercer del rànquing gràcies a ciclistes com Purito, Moreno i, en menor mesura, Spilak i Kristoff. El Movistar s’ha consagrat com el millor equip de la temporada gràcies a la constància de Valverde, als podis de mèrit de Quintana i a les actuacions puntuals però brillants de Rui Costa, Javi Moreno i Beñat Intxausti.

El Movistar Team preparant la crono per equips

 

L’Sky ho ha basat tot en un tàndem de luxe: Froome i el seu gregari (amb llibertats) Porte; a més, ha comptat amb una brillant primera meitat de temporada dels colombians Henao i Urán (segon al Giro), i podis puntuals d’homes com Geraint Thomas o David López.

L’equip que ha aconseguit més victòries en proves UCI ha sigut el Radioshack, gràcies a les tres ja esmentades de Cancellara, el triomf de Horner a La Vuelta i la victòria de Tony Gallopin a la Clásica de San Sebastián.

Hi ha equips que haguessin pogut acabar més amunt al rànquing, sobretot l’Omega, que tot i tenir una bona plantilla no té homes per les generals (les coses poden canviar el 2014 amb el fitxatge d’Uran); a més Boonen, el seu classicòman, ha tingut una temporada per oblidar. Tampoc poden estar massa contents el Saxo (els seus fitxatges per donar suport a Contador s’han hagut d’espavilar pel seu compte) i el Garmin, on han decebut Hesjedal, Talansky o Farrar.

La minoria sorollosa i la reconciliació històrica

La caspa més rància ha sigut la protagonista del darrer cap de setmana. Per sort ja és dilluns i ha tornat a sortir el sol, però hem viscut dos dies foscos amb olor de naftalina. Anem a pams.

Dissabte, 12 d’octubre, l’espanyolisme feixista (redundància?) va sortir al carrer per celebrar una data que va reincorporar Franco l’any 1940: el que abans era el Día de la Raza, avui es manté amb el nom de Día de la Hispanidad. O el que és el mateix, el Dia de la Resistència Indígena en alguns països de l’Amèrica llatina. Perquè no oblidem que aquest espanyolisme que crida a la llibertat en un país on se sent menystingut, està celebrant el genocidi de la població indígena per part dels colonialistes espanyols fa 521 anys, el vessament més gran de sang de tots els temps. Si són tan democràtics com ens volen fer creure, per què no celebren el dia 6 de desembre, dia de la seva Constitució?

12 d'octubre, res a celebrar

 

La majoria silenciosa a la qual apel·laven el passat 11 de setembre va sortir al carrer, i ni tan sols va poder omplir la Plaça Catalunya; plaça que, d’altra banda, es desboca en cada celebració per un títol del Barça o que els perroflautes (argot espanyolista) del 15M no van tenir cap problema en mantenir plena durant més d’un mes. Avui Enric Millo deia que no volia entrar en un ball de xifres; és evident que no vol fer-ho, perquè sap que sortirà perdent. En cas que la convocatòria hagués empès al carrer 300.000 persones, que d’altra banda seguirien sent minoria, ja veuríem si voldrien parlar de xifres o no. Però la realitat és que el seu poder de convocatòria va ser 10 vegades menor.

Per mi és una evidència que no tota la societat catalana és independentista. Però la majoria de la gent que en un hipotètic referèndum votarà que no (vot que els indepes hauran de respectar, sense retreure absolutament res), dissabte no van sortir al carrer. Allà només hi havia el feixisme pur i dur. La gent upper Diagonal. Peperos, cadells de Ciutadans i demés exemplars neonazis (Casal Tramuntana, La Falange, España 2000…). Els del cinturó metropolità es van quedar a casa, totalment aliens a aquesta celebració casposa i genocida. Perquè com van dir els Estopa, votar no no té cap relació amb celebrar el 12 d’octubre. Faltaria més.

Obviaré la convocatòria paral·lela al cèntric Montjuïc per part de grupuscles paramilitars neonazis, perquè tothom va poder veure el seu ampli poder de convocatòria. A la tarda, 35 periodistes van ser desplaçats per deixar constància dels crits, els salts i els gemecs de 28 patriotes que van passejar-se pel centre de Barcelona. Com que tothom ho va poder veure gràcies a l’àmplia cobertura i protecció policial (no podia faltar), no diré res més.

Les xifres enganyen, les imatges no

Diumenge, 13 d’octubre, el franquisme nostàlgic va abandonar Barcelona i es va desplaçar cap a Tarragona. L’objectiu era retre homenatge a 522 religiosos autoanomenats màrtirs, naturalment del bàndol nacional, morts a la Guerra Civil.

Com sempre l’Església catòlica, una de les institucions que històricament carrega més assassinats a les seves esquenes, fent-se la víctima en uns temps que no li són favorables. I encara ens haurem d’empassar que aquests 522 religiosos eren uns sants i que les seves morts van ser dolenteries d’incontrolats anarquistes. La realitat, però, si es contextualitza una mica, és que a la Guerra Civil es van produir morts en ambdós bàndols, i els cures que no van morir van acabar delatant a milers de republicans que posteriorment van ser afusellats. La diferència? Que els seus morts reben honors institucionals i els nostres encara estan oblidats a les cunetes i a les fosses comunes. O perduts a camps de refugiats de França, morts de fred sota la sorra d’Argelès. Todo atado y bien atado.

El bisbat avui parla d’un acte de reconciliació. I no els fa vergonya. Perquè hi hagi reconciliació abans hi ha d’haver justícia. I com que aquesta mai vindrà per part dels culpables de 40 anys de tirania, l’haurem de fer nosaltres, els avantpassats dels perdedors. Els nostres encara estan esperant una venjança que no arriba, mentre els seus ens van refregant la seva victòria i el seu despotisme. Veient les cartes que juga cada un dels bàndols, de reconciliació no n’hi haurà mai de la vida. Ni ganes.

Per acabar, vull destacar la presència del molt honorable president de la Generalitat a l’acte de beatificació de franquistes. És força paradoxal que l’home que guia el procés, l’heroi que ha d’alliberar tot un poble (però que no és capaç d’anar a les multitudinàries reivindicacions de les últimes Diades), assisteixi a un acte envoltat de l’església i la burgesia franquistes (tan espanyola com catalana). Em passa pel cap la idea que potser l’alliberador Mas és un d’ells i que no li interessa per res del món una ruptura amb l’estat espanyol i les seves estructures, amb les quals se sent tan còmode. Però, com us deia, això només em passa pel cap i no ho hauria d’expressar gaire, perquè a veure si se m’acusarà de voler posar pals a les rodes al procés.