Un dia com avui, sis anys enrere, em llevava disposat a anar a l’institut, per no perdre el costum. Era un dimecres com qualsevol altre, un d’aquells dimecres que ets conscient que queda el mateix del que ja has fet perquè arribi el cap de setmana.
Del que no era conscient, aquell dimecres 25 de maig de 2005, és que només em quedaven unes poques hores per presenciar la millor final que he vist en la meva vida. Sabia que era el dia de la final de la Champions (cada any, aquest moment és especial). Sabia que un dels dos que se la disputava era el Liverpool (buscava el seu cinquè títol continental), i per tant estava més nerviós de l’habitual. Però el que mai m’hagués imaginat és que estava a punt de presenciar el “Miracle d’Istanbul”...
20.45 h. Mejuto González, l’àrbitre espanyol designat per pitar la final, xiulava l’inici del partit. El Liverpool sortia amb un 11 que ja ha passat a la història, i on només Gerrard (l’etern capità) i Carragher segueixen al conjunt red. Els altres 9 titulars per aquell partit van ser: Dudek, Finnan (l’irlandès), Sami Hyypiä (Capitán frío), Traoré, Xabi Alonso, Luís García (he drinks sangría), John Arne Riise (el Viking), Kewell i Baros (aquests dos últims, companys ara al Galatasaray). Aquell matx també el van acabar jugant Smicer (transcendental), Didi Hamann i Djibril Cissé. 14 jugadors èpics.
 |
| Carragher i Gerrard, únics |
20.46 h. Malament. El Milan, amb un equipàs (Cafú, Pirlo, Kaká, Sheva, Crespo...), s’avançava al marcador amb una bolea inapelable de Paolo Maldini. 1-0. Merda. Minut 39: Valdanito Crespo culminava una contra letal (italiana, com no) i feia pujar el 2-0. Podia anar pitjor la cosa? Sí. Minut 44, just abans de la mitja part: nou contraatac amb passada colosal de Kaká i definició exquisita del jugador argentí, que posava el 3-0 i finiquitava el partit. Tristor. Ja no calia veure la segona part...
Però el futbol és gran, i la història li va preparar un podi d’honor a l’equip entrenat per Rafa Benítez... quan ningú s’ho esperava. Cinc minuts donen per molt: per exemple, per remuntar una final (o més ben dit, la final) aparentment peduda. Només cal fe, sang freda i que no et pesi la glòria de la samarreta que duus a sobre. Rafa ho sabia i a la mitja part els va deixar ben clar als jugadors (destrossats anímicament), que havien de sortir a marcar, ni que fos pels 40.000 supporters que hi havia a les grades de l’Estadi Olímpic d’Atatürk.
 |
| Liverpool FC, campió de la UCL 2005 |
No podia ser un altre que Steve G, l’etern capità, qui posés el 3-1 al minut 54. Semblava impossible, però ja n’havia entrat una. I només dos minuts després, el txec Vladi Smicer feia entrar el Liverpool de ple en la lluita pel títol. Només quedava un gol per empatar el partit impossible. Minut 60. Penal a favor. Xabi Alonso tenia l’empat als seus peus, però Dida el va aturar... Tranquils, només va ser un segon, perquè el rebot va anar a parar al peu esquerre del Tolosarra, que aquesta vegada va trobar la xarxa. 3-3 i quedava mitja hora.
I va passar mitja hora. I mitja hora més de la prórroga. El Liverpool estava amb la moral altíssima, mentre que a Milan es preguntaven com havien arribat a aquest extrem després d’anar guanyant 3-0. Davant de lluitadors reds mai es pot baixar la guàrdia. Però encara quedava una darrera batalla. La batalla final, que conduirïa el LFC a l’olimp dels déus. La tanda de penals...
No va caldre mort súbita. Hamann, Cissé i Smicer van marcar el seu llançament, Tomasson i Kaká van fer el mateix per part italiana, i Dudek va aturar la pena màxima d’un Sheva desolat.
Esclat d’alegria desmesurada a Istambul, esclat d’alegria des de la distància a Barcelona. Acabava de presenciar la millor final que mai he vist, i malgrat l’espectacularitat del matx, crec que aquell dia no en vaig ser conscient. Ara sí. M’imagino que els tifosi del Milan porten 6 anys volent esborrar aquest 25 de maig de la seva memòria. Però pels seguidors del Liverpool, Istambul va ser un dia màgic que no oblidarem mai de la vida. Un d’aquells dies que et demostren que no hi ha res impossible.
