Judicis sospitosos i empats celebrats com a victòries...

Avui totes les portades dels diaris copsen dues grans notícies: l’absolució de Camps i el partit d’ahir al Camp Nou.

En el primer cas, Paco Camps ha estat absolt dels casos de corrupció de què se l’acusava. “Pobre innocent”, direu. No, simplement una mostra més que amb aquest sistema políticojudicial (poders totalment barrejats, contràriament al que diu la respectable Carta Magna), els dirigents poden fer el que vulguin amb total impunitat i després pixar-se a sobre dels ciutadans per celebrar-ho. “Però si l’ha absolt un jurat popular”. I tant popular... del Partit Popular, imagino. Un jurat popular al País Valencià és tan neutral com ho seríem jo, la meva germana i els meus avis si jutgessin la meva mare. Però ja se sap que d’aquest país no se’n pot demanar més, i ahir va ser absolt un corrupte (i els seus amiguets), que malgrat evitar la condemna penal, tothom sap que està al carrer pels favors del seu partit. I és que és força curiós que al PP sempre se li “agraeix” la corrupció amb majories absolutes. D’acudit.

Un culpable declarat innocent

El segon tema del dia també és controvertit. Si avui llegíssim el diari sense veure cap resultat numèric, ens deprimiríem pensant que el Real Madrid, per fi, ha pogut guanyar al Barça. Però resulta que no, i que Mourinho ha tornat a naufragar estrepitosament davant Guardiola. Fins i tot en la mateixa competició que havien aconseguit guanyar (l’única). Sabem que el Madrid, d’excuses en té mil: els àrbitres, els robatoris, la sort, “nos ha faltado un paso”, “que bien hemos jugado en el Camp Nou”... Tot mentida. Els fets són evidents: el Barça classificat i el Madrid cap a casa.

Ahir vaig veure un partit diferent que tots els periodistes de Madrid, imagino. Vaig veure un partit en què el Barça va sortir empanat i gairebé rep el primer gol als 11 segons, i en què Pinto en va fer de les seves (però cal reconèixer que va fer un bon partit)... tret d’això, domini del Barça amb moments de triangles al mig del camp on el Madrid va acabar marejat, dos golets (el d’Alves, increïble) i, amb l’eliminatoria gairebé guanyada, la relaxació inevitable, que aquesta vegada gairebé ens surt cara. L’únic mèrit del Madrid va ser saber aprofitar els 5 minutets d’empanada global, amb dues pèrdues estrepitoses de pilota que van propiciar els dos gols blancs. I para de comptar. El patiment va ser gegant, lògic, taquicàrdic... però amb fred, la reflexió és que el Barça va controlar com sempre, i va acabar amb un empat que li servia per passar l’eliminatòria.

Els del Madrid estan molt crescuts. En tots aquests anys han aconseguit una victòria (la Copa del Rei, ui sí) i dos empats (que en tots dos casos han servit perquè el Barça es classifiqui), però estan tan mermats emocionalment, que ho celebren com si fóssin victòries. I a tots aquells que parlen de robatori, els diré simplement una cosa: el robatori és que Pepe hagués pogut jugar ahir al Camp Nou.

Un altre lamentable cas d'absolució. A Képler encara li va quedar temps per provocar

Cercant els valors del madridisme...

5 de 10 TT van dedicats a Pepe

L’endemà d’una derrota, el normal seria que a Madrid es parlés de futbol, de trobar solucions, de per què el Madrid és l’equip que el Barça guanya amb més facilitat fora de casa. Però Spain is different, i per desviar l’atenció, avui a la capital es parlarà d’un concepte tan abstracte com són ‘els valors del madridisme’, lligat amb el grotesc jugador merengue Pepe. Sense anar més lluny, 12 hores després del partit, la meitat dels Trendic Topic a Twitter encara fan referència al portuguès.

Avui haurem de sentir que el madridisme no és el que fa Pepe, que els valors blancs des de sempre han estat els del señorío i l’elegància. Mentida. Des de ben petit, els únics valors que m’ha transmès el madridisme són l’arrogància, la prepotència, la fatxenderia, la intolerància... i sí, el joc brut. O és que hem de recordar a Fernando Hierro i a Roberto Carlos, per exemple?

El joc brut del Madrid no és cosa d'un sol jugador

 

Un altre valor típic del madridisme és aquell que consisteix en guanyar els partits abans de jugar-los. Durant tot el dia d’ahir semblava que havien après la lliçó dels darrers anys, i a la xarxa no estaven tan gallitos com és habitual. No vaig veure comentaris esmentant els 5 gols que ens marcarien o vaticinant un nou títol merengue. Però tranquils, que van sortir per una altra banda: sota el hashtag #NoEresDeLaMassia (sí, amb dues S, pobrets que incults són), els madridistes feien mofa dels valors (aquests sí) del Barça: que si els jugadors eren ‘enanos’, que si feien comèdia i teatre, que si llençaven pilotes al públic malintencionadament, que si es dopaven, que si no se’ls entenia al parlar (en al·lusió al català, com no podia ser altra)...

En el fons, una altra forma de prepotència i de falta de respecte, però una mica més subtil. Ara, la història de sempre: fer prediccions altives se t’acostuma a girar en contra. I ahir no va ser l’excepció. Primer, perquè aquests jugadors tan baixets, que no poden arribar al prestatge de la nevera per agafar un iogurt, ahir van empatar un partit en un llançament de córner. Gegants contra nans, i guanyen els segons. El gol el va fer Puyol, arribant des de darrere com si fos un tren bala, després de desfer-se del pèssim marcatge de Pepe. L’home del partit.

Perquè, i reprenent el fil anterior, aquells que es queixaven del teatre dels jugadors culers, ahir van poder assistir a la confirmació de l’intèrpret dramàtic més aclamat dels nostres temps, de nom Képler Laveran Lima Ferreira, però conegut artísticament com a Pepe. Ahir es va doctorar, començant per fingir una agressió a la cara de Cesc (que no li toca cap part del cos) i acabant per trepitjar al millor jugador del món, Leo Messi. Suposo que el portuguès volia donar-se a conèixer, i estratègicament va escollir com a víctima l’argentí, assegurant-se que tot el món veuria el seu recital.

Tots aquests que ara ataquen Pepe i diuen que no representa els seus ‘valors’ estan cercant una excusa per desviar l’atenció del seu gran problema: les constants humiliacions patides davant el Barça. Perquè des que va arribar al Madrid, Pepe ha demostrat que és més assassí que futbolista, i fins ara tot el madridisme li havia rigut les brometes. El recital d’ahir no és res de nou. De fet, mentre el club faci veure que no passa res, Pepe representa totalment el madridisme. I qui diu Pepe, també diu Coentrao, Carvalho (3 jugadors portats per Mourinho, portuguesos, potència futbolística mundial), Sergio Ramos, Xabi Alonso, Arbeloa quan hi és... ningú es queda curt en aquest Madrid dels ‘valors’.

Coentrao: a més de net, guapo

 

És molt significatiu que dos jugadors de la lliga anglesa com Wilshere i Rooney (que no es cap sant, precisament), expressin públicament el seu rebuig a Pepe. Els anglesos seran excèntrics i arrogants, però al terreny futbolístic són mil vegades més nobles que aquí; a la Premier es juga dur, al terra, però actituds com les de Pepe serien reprobades per absolutament tots els sectors que conformen la Premier League. A Espanya, la Federació mirarà cap a una altra banda, Mourinho no diguem, i Florentino farà el que digui el fracassat tècnic. I, naturalment, l’afició li donarà suport, perquè per molt que diguin ara, a Pepe ja el coneixien, i preferiran defensar el jugador propi que reconèixer els mèrits del rival.

I ho va dir Rooney en un dels gols: el Barça ha posat Pepe (l’idiota) al seu lloc. De fet, la frase serveix pels dos gols. En el primer, perquè Puyol li guanya la marca descaradament. En el segon, perquè malgrat les trepitjades i les patades, li deixa a Messi un instant per pensar, i l’argentí es treu de la màniga una assistència sublim per servir el gol a Abidal, que defineix amb l’exterior amb una subtilesa pròpia d’un davanter.

Efectivament, cada cosa al seu lloc. Pepe, a la banqueta sense haver aportat més que una imatge lamentable que veurà tot el planeta. I el Barça, a la glòria després de vèncer, una vegada més, al feu madridista.

I per fi la poma caigué de l'arbre...

La relació entre les pomes i el seu pomer té dos possibles finals. El primer, que algú les arrenqui de l’arbre; el segon, que caiguin per si soles. L’home del dia és Manuel Fraga, una poma (podrida) que ha caigut de l’arbre. A diferència de les persones a qui va signar la condemna a mort, que abans d’arribar al final de la seva vida, algú les va arrencar de l’arbre.

Per això, avui és un dia amb un regust agredolç per la gent d’esquerres. D’una banda, l’alegria de despertar-se amb un assassí menys visquent a prop. De l’altra, amb la decepció que aquest assassí ha mort de vell i sense ser jutjat pels crims que va cometre. Naturalment, aquí no se l’hagués jutjat (la dreta és intocable), però a països com Argentina ja s’estaven donant algunes passes (potser una mica massa lentes) per fer-ho. El cert és que aquest franquista declarat ha viscut amb els excessos que ha volgut, no hagut de donar explicacions i, una vegada mort, ha quedat impune. És més: la majoria dels diaris d’avui encara li donen les gràcies.

Alguns mitjans han obert amb una descripció adjectivada de la figura de Fraga al seu titular. Millor abstenir-se que intentar engalanar el nom d’un personatge, i més si es tracta d’algú que pot generar tantes suspicàcies. Tots aquells que han considerat Fraga ‘el arquitecto de la derecha democrática’ (ABC) o ‘el padre del centro derecha español’ (La Razón), desprenen un tuf a passat que no es pot aguantar. Primer, per intentar titllar de demòcrata a algú que no ho ha estat en la seva vida; i que si es va reconvertir, va ser només per interès propi, veient que la dictadura s’enfonsava i adoptant una nova disfressa com si es tractés de Mortadelo o d’un camaleó. I segon, per voler defensar els aspectes ‘positius’ (si és que n’hi ha) de la seva sanguinària carrera política, un fet d’allò més cínic, ja que una persona és tal com és, i no com ens agradaria que fos després de passar-se alegrement de dictador a polític .

#UnaCunetaParaFraga

En aquest país sempre s’ha perdonat a la dreta i els seus crims. No passaria en cap altre lloc del món que, després de la mort d’un dels botxins de la dictadura franquista, els mitjans de comunicació (tant conservadors com liberals) en parlessin bé i ressaltessin la seva implicació amb la transició democràtica. De fet, en cap país del món deixarien aquest assassí sense un judici perquè rendís comptes de la seva responsabilitat. Però ja sabem tots que Spain is different. I certament, Espanya fa fàstic. Posaré tres exemples:

1) Mariano Rajoy escriu avui un article (sí, jo també m’he sorprès: sap escriure) que titula ‘L’amor a Espanya, la passió per la llibertat’. Jo no sé si el que pretén és riure’s de totes les persones assassinades durant el franquisme o, senzillament, fer una mica d’humor. És innegable que Fraga estimava Espanya, la seva Espanya, la que fa olor a ranci, la que defensa idees feixistes, la que assassina impunement perquè sap que mai serà perseguida. I això de la passió de la llibertat, simplement és pixar-se a la boca de tothom qui tingui una mica de sentit històric.

 
2) Paco Marhuenda (director de La Razón), ha defensat Fraga sense amagar-se'n a ‘El Món a Rac1’. És més, s’ha atrevit a fer un anàlisi de les causes de la Guerra Civil i no ha dubtat en culpar de l’inici de l’enfrontament a la Segona República. Una República on es podia votar, el mateix model que ara defensen (per conveniència, naturalment, i perquè amb 36 anys de posterior dictadura es va tenir temps d’edificar uns fonaments per després poder passar a la democràcia comptant amb figures com la de Fraga) personatges com Marhuenda... i que va ser aniquilada pel cop d’Estat de Franco i el seu exèrcit.. Però Paco, tu segueix al teu aire tergiversant la història...

 
3) Artur Mas i el govern expressen el seu condol per la mort de Manuel Fraga. Per no dir que tota la culpa ve de fora: aquí també tenim molta tela; i és que si ahir era Duran qui presentava els seus respectes, avui és el president de la Generalitat, el que en teoria representa a tots els catalans, qui avui està de dol per la mort d’un assassí feixista impune. No cal dir que aquest govern és del tot indigne i, sobretot, que no té pebrots a fer les coses que cal fer. Però no ha parlat en nom meu ni en el de moltíssims ciutadans, ja que jo per un personatge com Fraga no expresso ni condol ni cap tipus de respecte.
 

Abans d’acabar, vull recordar 5 noms de la història d’aquest país: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Els 5 treballadors assassinats l’any 1976 a Vitòria sota la responsabilitat política de Fraga, aquest que avui tothom plora. Són 5 persones anònimes perquè eren obrers. Ningú els ha considerat víctimes del terrorisme, malgrat ser-ho. I ningú els recorda pel nom. Però per sort, algú els ha fet un homenatge que romandrà al llarg de la historia:

Avui és un dia per brindar per la memòria d’aquestes 5 persones i per la de milions de víctimes que va deixar la dictadura franquista. Els nostres avis i besavis no estarien orgullosos que Fraga hagi mort sense donar mai cap explicació (ni demanar perdó, això que ara volen els dretans que faci ETA), però sí que estarien contents de saber que ha costat però finalment ens ha deixat tranquils. Jo avui estic content per la mort d’aquest assassí, i penso brindar per celebrar-ho. Perquè mentre el poder segueixi en mans d’aquells que van guanyar la Guerra Civil, per nosaltres la guerra no ha acabat, i això és una petita alegria. I és que ahir la poma podrida per fi va caure de l’arbre. Per una fallida cardíaca. Si és que, en cas d’haver tingut cor, li hagués funcionat alguna vegada...

Sempre hi ha quelcom a celebrar...

Corren uns dies en què les celebracions són més aviat escasses. Sobretot totes aquelles que no són individuals, sinó col·lectives. I sobretot, aquelles que són motiu d'alegria per la gent d'esquerres, en un context social en què la dreta està en un auge que fa por. Però sempre hi ha motius de celebració. De fet, cada 1 de gener, l'esquerra revolucionària té, com a mínim, un parell d'esdeveniments per celebrar.

1) Ahir va fer exactament 18 anys que l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) es va aixecar en armes a la Selva Lacandona (Chiapas, Mèxic) per denunciar els abusos dels poders polítics i militars i per reclamar justícia pels indígenes. L'aixecament zapatista va permetre ocupar alguns ajuntaments de l'estat de Chiapas de manera sorpresiva, agafant desprevingut tot l'aparell repressiu. Liderat pel carismàtic home del passamuntanyes i la pipa, el subcomandante Marcos, els zapatistes van fer trontollar els fonaments del regim mexicà, que des de 1994 ha tingut una guerrilla fent front als seus abusos, especialment els que es produeixen contra la comunitat indígena. Ja fa 18 anys de la insurrecció armada, i el crit de “Zapata vive, la lucha sigue” segueix ben viu.

1 de gener de 1994, alçament zapatista

2) Però l’esquerra revolucionària no només està de celebració a Chiapas, sinó també a Cuba. L’1 de gener de 1959, fa exactament 53 anys, la Revolució Cubana va triomfar, va prendre el poder que residia a les mans del titella yanqui Fulgencio Batista i va instaurar el socialisme. I encara avui, enmig del domini mundial de l’imperialisme, el neoliberalisme i el capitalisme (tots tres en estat pur), segueix existint un reducte que des de sempre ha tocat la moral als EUA, els amos del món. Molts han estat els intents dels gringos d’acabar amb el socialisme: el famós bloqueig que endureix les condicions del poble cubà, els més de 600 intents d’assassinat que la CIA ha perpetrat contra Fidel Castro, l’emboscada que va acabar amb el Che, el cop d’Estat fallit de Bahía de Cochinos, els atemptats provocats per terroristes com Luis Posada Carriles, la criminalització del règim cubà per part dels mitjans de comunicació afins als americans (és a dir, gairebé els de tot el món), mentre s’enalteixen personatges com Orlando Zapata... Però el continu desprestigi no ha aconseguit el seu objectiu, i el poble cubà segueix resistint amb una dignitat que avui en dia no té comparativa.

És cert que a Cuba es tortura, i és que no cal oblidar que Guantanamo forma part de l’illa. També és cert que hi ha presos polítics cubans; concretament 5, són antiterroristes i estan empresonats als EUA. És cert que hi ha violents, i acostumen a residir a Miami. I és cert que el poble passa gana, ho demostra l’índex de 0% de desnutrició infantil. I tot això tenint ben present que el bloqueig americà és un dels atemptats contra els drets humans més heavis que existeixen... però naturalment, si ho fa l’Oncle Sam no passa res.

1 de gener de 1959, Revolució Cubana

Per sort, no tothom s’ha rendit a la voluntat dels McDonalds, dels marines i dels balls de final de curs. Mexicans i cubans segueixen demostrant que la dignitat no s’ha de suplicar, sinó que s’aconsegueix amb la lluita. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, sento enveja sana quan veig parets amb cartells on diu ¡Venceremos! o veig indígenes mobilitzant-se per un objectiu comú. Perquè miro les parets d’aquí i només apareixen Rajoys i Botins, i perquè miro a la gent i tothom va a la seva.

Però això és una altra història; jo em quedo amb la idea que, dins de tanta mala noticia, sempre hi ha alguna cosa bona per celebrar…