Judicis sospitosos i empats celebrats com a victòries...

Avui totes les portades dels diaris copsen dues grans notícies: l’absolució de Camps i el partit d’ahir al Camp Nou.

En el primer cas, Paco Camps ha estat absolt dels casos de corrupció de què se l’acusava. “Pobre innocent”, direu. No, simplement una mostra més que amb aquest sistema políticojudicial (poders totalment barrejats, contràriament al que diu la respectable Carta Magna), els dirigents poden fer el que vulguin amb total impunitat i després pixar-se a sobre dels ciutadans per celebrar-ho. “Però si l’ha absolt un jurat popular”. I tant popular... del Partit Popular, imagino. Un jurat popular al País Valencià és tan neutral com ho seríem jo, la meva germana i els meus avis si jutgessin la meva mare. Però ja se sap que d’aquest país no se’n pot demanar més, i ahir va ser absolt un corrupte (i els seus amiguets), que malgrat evitar la condemna penal, tothom sap que està al carrer pels favors del seu partit. I és que és força curiós que al PP sempre se li “agraeix” la corrupció amb majories absolutes. D’acudit.

Un culpable declarat innocent

El segon tema del dia també és controvertit. Si avui llegíssim el diari sense veure cap resultat numèric, ens deprimiríem pensant que el Real Madrid, per fi, ha pogut guanyar al Barça. Però resulta que no, i que Mourinho ha tornat a naufragar estrepitosament davant Guardiola. Fins i tot en la mateixa competició que havien aconseguit guanyar (l’única). Sabem que el Madrid, d’excuses en té mil: els àrbitres, els robatoris, la sort, “nos ha faltado un paso”, “que bien hemos jugado en el Camp Nou”... Tot mentida. Els fets són evidents: el Barça classificat i el Madrid cap a casa.

Ahir vaig veure un partit diferent que tots els periodistes de Madrid, imagino. Vaig veure un partit en què el Barça va sortir empanat i gairebé rep el primer gol als 11 segons, i en què Pinto en va fer de les seves (però cal reconèixer que va fer un bon partit)... tret d’això, domini del Barça amb moments de triangles al mig del camp on el Madrid va acabar marejat, dos golets (el d’Alves, increïble) i, amb l’eliminatoria gairebé guanyada, la relaxació inevitable, que aquesta vegada gairebé ens surt cara. L’únic mèrit del Madrid va ser saber aprofitar els 5 minutets d’empanada global, amb dues pèrdues estrepitoses de pilota que van propiciar els dos gols blancs. I para de comptar. El patiment va ser gegant, lògic, taquicàrdic... però amb fred, la reflexió és que el Barça va controlar com sempre, i va acabar amb un empat que li servia per passar l’eliminatòria.

Els del Madrid estan molt crescuts. En tots aquests anys han aconseguit una victòria (la Copa del Rei, ui sí) i dos empats (que en tots dos casos han servit perquè el Barça es classifiqui), però estan tan mermats emocionalment, que ho celebren com si fóssin victòries. I a tots aquells que parlen de robatori, els diré simplement una cosa: el robatori és que Pepe hagués pogut jugar ahir al Camp Nou.

Un altre lamentable cas d'absolució. A Képler encara li va quedar temps per provocar