I per fi la poma caigué de l'arbre...

La relació entre les pomes i el seu pomer té dos possibles finals. El primer, que algú les arrenqui de l’arbre; el segon, que caiguin per si soles. L’home del dia és Manuel Fraga, una poma (podrida) que ha caigut de l’arbre. A diferència de les persones a qui va signar la condemna a mort, que abans d’arribar al final de la seva vida, algú les va arrencar de l’arbre.

Per això, avui és un dia amb un regust agredolç per la gent d’esquerres. D’una banda, l’alegria de despertar-se amb un assassí menys visquent a prop. De l’altra, amb la decepció que aquest assassí ha mort de vell i sense ser jutjat pels crims que va cometre. Naturalment, aquí no se l’hagués jutjat (la dreta és intocable), però a països com Argentina ja s’estaven donant algunes passes (potser una mica massa lentes) per fer-ho. El cert és que aquest franquista declarat ha viscut amb els excessos que ha volgut, no hagut de donar explicacions i, una vegada mort, ha quedat impune. És més: la majoria dels diaris d’avui encara li donen les gràcies.

Alguns mitjans han obert amb una descripció adjectivada de la figura de Fraga al seu titular. Millor abstenir-se que intentar engalanar el nom d’un personatge, i més si es tracta d’algú que pot generar tantes suspicàcies. Tots aquells que han considerat Fraga ‘el arquitecto de la derecha democrática’ (ABC) o ‘el padre del centro derecha español’ (La Razón), desprenen un tuf a passat que no es pot aguantar. Primer, per intentar titllar de demòcrata a algú que no ho ha estat en la seva vida; i que si es va reconvertir, va ser només per interès propi, veient que la dictadura s’enfonsava i adoptant una nova disfressa com si es tractés de Mortadelo o d’un camaleó. I segon, per voler defensar els aspectes ‘positius’ (si és que n’hi ha) de la seva sanguinària carrera política, un fet d’allò més cínic, ja que una persona és tal com és, i no com ens agradaria que fos després de passar-se alegrement de dictador a polític .

#UnaCunetaParaFraga

En aquest país sempre s’ha perdonat a la dreta i els seus crims. No passaria en cap altre lloc del món que, després de la mort d’un dels botxins de la dictadura franquista, els mitjans de comunicació (tant conservadors com liberals) en parlessin bé i ressaltessin la seva implicació amb la transició democràtica. De fet, en cap país del món deixarien aquest assassí sense un judici perquè rendís comptes de la seva responsabilitat. Però ja sabem tots que Spain is different. I certament, Espanya fa fàstic. Posaré tres exemples:

1) Mariano Rajoy escriu avui un article (sí, jo també m’he sorprès: sap escriure) que titula ‘L’amor a Espanya, la passió per la llibertat’. Jo no sé si el que pretén és riure’s de totes les persones assassinades durant el franquisme o, senzillament, fer una mica d’humor. És innegable que Fraga estimava Espanya, la seva Espanya, la que fa olor a ranci, la que defensa idees feixistes, la que assassina impunement perquè sap que mai serà perseguida. I això de la passió de la llibertat, simplement és pixar-se a la boca de tothom qui tingui una mica de sentit històric.

 
2) Paco Marhuenda (director de La Razón), ha defensat Fraga sense amagar-se'n a ‘El Món a Rac1’. És més, s’ha atrevit a fer un anàlisi de les causes de la Guerra Civil i no ha dubtat en culpar de l’inici de l’enfrontament a la Segona República. Una República on es podia votar, el mateix model que ara defensen (per conveniència, naturalment, i perquè amb 36 anys de posterior dictadura es va tenir temps d’edificar uns fonaments per després poder passar a la democràcia comptant amb figures com la de Fraga) personatges com Marhuenda... i que va ser aniquilada pel cop d’Estat de Franco i el seu exèrcit.. Però Paco, tu segueix al teu aire tergiversant la història...

 
3) Artur Mas i el govern expressen el seu condol per la mort de Manuel Fraga. Per no dir que tota la culpa ve de fora: aquí també tenim molta tela; i és que si ahir era Duran qui presentava els seus respectes, avui és el president de la Generalitat, el que en teoria representa a tots els catalans, qui avui està de dol per la mort d’un assassí feixista impune. No cal dir que aquest govern és del tot indigne i, sobretot, que no té pebrots a fer les coses que cal fer. Però no ha parlat en nom meu ni en el de moltíssims ciutadans, ja que jo per un personatge com Fraga no expresso ni condol ni cap tipus de respecte.
 

Abans d’acabar, vull recordar 5 noms de la història d’aquest país: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Els 5 treballadors assassinats l’any 1976 a Vitòria sota la responsabilitat política de Fraga, aquest que avui tothom plora. Són 5 persones anònimes perquè eren obrers. Ningú els ha considerat víctimes del terrorisme, malgrat ser-ho. I ningú els recorda pel nom. Però per sort, algú els ha fet un homenatge que romandrà al llarg de la historia:

Avui és un dia per brindar per la memòria d’aquestes 5 persones i per la de milions de víctimes que va deixar la dictadura franquista. Els nostres avis i besavis no estarien orgullosos que Fraga hagi mort sense donar mai cap explicació (ni demanar perdó, això que ara volen els dretans que faci ETA), però sí que estarien contents de saber que ha costat però finalment ens ha deixat tranquils. Jo avui estic content per la mort d’aquest assassí, i penso brindar per celebrar-ho. Perquè mentre el poder segueixi en mans d’aquells que van guanyar la Guerra Civil, per nosaltres la guerra no ha acabat, i això és una petita alegria. I és que ahir la poma podrida per fi va caure de l’arbre. Per una fallida cardíaca. Si és que, en cas d’haver tingut cor, li hagués funcionat alguna vegada...