Corren uns dies en què les celebracions són més aviat escasses. Sobretot totes aquelles que no són individuals, sinó col·lectives. I sobretot, aquelles que són motiu d'alegria per la gent d'esquerres, en un context social en què la dreta està en un auge que fa por. Però sempre hi ha motius de celebració. De fet, cada 1 de gener, l'esquerra revolucionària té, com a mínim, un parell d'esdeveniments per celebrar.
1) Ahir va fer exactament 18 anys que l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) es va aixecar en armes a la Selva Lacandona (Chiapas, Mèxic) per denunciar els abusos dels poders polítics i militars i per reclamar justícia pels indígenes. L'aixecament zapatista va permetre ocupar alguns ajuntaments de l'estat de Chiapas de manera sorpresiva, agafant desprevingut tot l'aparell repressiu. Liderat pel carismàtic home del passamuntanyes i la pipa, el subcomandante Marcos, els zapatistes van fer trontollar els fonaments del regim mexicà, que des de 1994 ha tingut una guerrilla fent front als seus abusos, especialment els que es produeixen contra la comunitat indígena. Ja fa 18 anys de la insurrecció armada, i el crit de “Zapata vive, la lucha sigue” segueix ben viu.
 |
| 1 de gener de 1994, alçament zapatista |
2) Però l’esquerra revolucionària no només està de celebració a Chiapas, sinó també a Cuba. L’1 de gener de 1959, fa exactament 53 anys, la Revolució Cubana va triomfar, va prendre el poder que residia a les mans del titella yanqui Fulgencio Batista i va instaurar el socialisme. I encara avui, enmig del domini mundial de l’imperialisme, el neoliberalisme i el capitalisme (tots tres en estat pur), segueix existint un reducte que des de sempre ha tocat la moral als EUA, els amos del món. Molts han estat els intents dels gringos d’acabar amb el socialisme: el famós bloqueig que endureix les condicions del poble cubà, els més de 600 intents d’assassinat que la CIA ha perpetrat contra Fidel Castro, l’emboscada que va acabar amb el Che, el cop d’Estat fallit de Bahía de Cochinos, els atemptats provocats per terroristes com Luis Posada Carriles, la criminalització del règim cubà per part dels mitjans de comunicació afins als americans (és a dir, gairebé els de tot el món), mentre s’enalteixen personatges com Orlando Zapata... Però el continu desprestigi no ha aconseguit el seu objectiu, i el poble cubà segueix resistint amb una dignitat que avui en dia no té comparativa.
És cert que a Cuba es tortura, i és que no cal oblidar que Guantanamo forma part de l’illa. També és cert que hi ha presos polítics cubans; concretament 5, són antiterroristes i estan empresonats als EUA. És cert que hi ha violents, i acostumen a residir a Miami. I és cert que el poble passa gana, ho demostra l’índex de 0% de desnutrició infantil. I tot això tenint ben present que el bloqueig americà és un dels atemptats contra els drets humans més heavis que existeixen... però naturalment, si ho fa l’Oncle Sam no passa res.
 |
| 1 de gener de 1959, Revolució Cubana |
Per sort, no tothom s’ha rendit a la voluntat dels McDonalds, dels marines i dels balls de final de curs. Mexicans i cubans segueixen demostrant que la dignitat no s’ha de suplicar, sinó que s’aconsegueix amb la lluita. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, sento enveja sana quan veig parets amb cartells on diu ¡Venceremos! o veig indígenes mobilitzant-se per un objectiu comú. Perquè miro les parets d’aquí i només apareixen Rajoys i Botins, i perquè miro a la gent i tothom va a la seva.
Però això és una altra història; jo em quedo amb la idea que, dins de tanta mala noticia, sempre hi ha alguna cosa bona per celebrar…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada