Cercant els valors del madridisme...

5 de 10 TT van dedicats a Pepe

L’endemà d’una derrota, el normal seria que a Madrid es parlés de futbol, de trobar solucions, de per què el Madrid és l’equip que el Barça guanya amb més facilitat fora de casa. Però Spain is different, i per desviar l’atenció, avui a la capital es parlarà d’un concepte tan abstracte com són ‘els valors del madridisme’, lligat amb el grotesc jugador merengue Pepe. Sense anar més lluny, 12 hores després del partit, la meitat dels Trendic Topic a Twitter encara fan referència al portuguès.

Avui haurem de sentir que el madridisme no és el que fa Pepe, que els valors blancs des de sempre han estat els del señorío i l’elegància. Mentida. Des de ben petit, els únics valors que m’ha transmès el madridisme són l’arrogància, la prepotència, la fatxenderia, la intolerància... i sí, el joc brut. O és que hem de recordar a Fernando Hierro i a Roberto Carlos, per exemple?

El joc brut del Madrid no és cosa d'un sol jugador

 

Un altre valor típic del madridisme és aquell que consisteix en guanyar els partits abans de jugar-los. Durant tot el dia d’ahir semblava que havien après la lliçó dels darrers anys, i a la xarxa no estaven tan gallitos com és habitual. No vaig veure comentaris esmentant els 5 gols que ens marcarien o vaticinant un nou títol merengue. Però tranquils, que van sortir per una altra banda: sota el hashtag #NoEresDeLaMassia (sí, amb dues S, pobrets que incults són), els madridistes feien mofa dels valors (aquests sí) del Barça: que si els jugadors eren ‘enanos’, que si feien comèdia i teatre, que si llençaven pilotes al públic malintencionadament, que si es dopaven, que si no se’ls entenia al parlar (en al·lusió al català, com no podia ser altra)...

En el fons, una altra forma de prepotència i de falta de respecte, però una mica més subtil. Ara, la història de sempre: fer prediccions altives se t’acostuma a girar en contra. I ahir no va ser l’excepció. Primer, perquè aquests jugadors tan baixets, que no poden arribar al prestatge de la nevera per agafar un iogurt, ahir van empatar un partit en un llançament de córner. Gegants contra nans, i guanyen els segons. El gol el va fer Puyol, arribant des de darrere com si fos un tren bala, després de desfer-se del pèssim marcatge de Pepe. L’home del partit.

Perquè, i reprenent el fil anterior, aquells que es queixaven del teatre dels jugadors culers, ahir van poder assistir a la confirmació de l’intèrpret dramàtic més aclamat dels nostres temps, de nom Képler Laveran Lima Ferreira, però conegut artísticament com a Pepe. Ahir es va doctorar, començant per fingir una agressió a la cara de Cesc (que no li toca cap part del cos) i acabant per trepitjar al millor jugador del món, Leo Messi. Suposo que el portuguès volia donar-se a conèixer, i estratègicament va escollir com a víctima l’argentí, assegurant-se que tot el món veuria el seu recital.

Tots aquests que ara ataquen Pepe i diuen que no representa els seus ‘valors’ estan cercant una excusa per desviar l’atenció del seu gran problema: les constants humiliacions patides davant el Barça. Perquè des que va arribar al Madrid, Pepe ha demostrat que és més assassí que futbolista, i fins ara tot el madridisme li havia rigut les brometes. El recital d’ahir no és res de nou. De fet, mentre el club faci veure que no passa res, Pepe representa totalment el madridisme. I qui diu Pepe, també diu Coentrao, Carvalho (3 jugadors portats per Mourinho, portuguesos, potència futbolística mundial), Sergio Ramos, Xabi Alonso, Arbeloa quan hi és... ningú es queda curt en aquest Madrid dels ‘valors’.

Coentrao: a més de net, guapo

 

És molt significatiu que dos jugadors de la lliga anglesa com Wilshere i Rooney (que no es cap sant, precisament), expressin públicament el seu rebuig a Pepe. Els anglesos seran excèntrics i arrogants, però al terreny futbolístic són mil vegades més nobles que aquí; a la Premier es juga dur, al terra, però actituds com les de Pepe serien reprobades per absolutament tots els sectors que conformen la Premier League. A Espanya, la Federació mirarà cap a una altra banda, Mourinho no diguem, i Florentino farà el que digui el fracassat tècnic. I, naturalment, l’afició li donarà suport, perquè per molt que diguin ara, a Pepe ja el coneixien, i preferiran defensar el jugador propi que reconèixer els mèrits del rival.

I ho va dir Rooney en un dels gols: el Barça ha posat Pepe (l’idiota) al seu lloc. De fet, la frase serveix pels dos gols. En el primer, perquè Puyol li guanya la marca descaradament. En el segon, perquè malgrat les trepitjades i les patades, li deixa a Messi un instant per pensar, i l’argentí es treu de la màniga una assistència sublim per servir el gol a Abidal, que defineix amb l’exterior amb una subtilesa pròpia d’un davanter.

Efectivament, cada cosa al seu lloc. Pepe, a la banqueta sense haver aportat més que una imatge lamentable que veurà tot el planeta. I el Barça, a la glòria després de vèncer, una vegada més, al feu madridista.