Les vagues del segle XXI

Cada vegada que es planteja una manifestació que afecta a més d’una comunitat de veïns (i que per tant, té una certa repercussió), els vaguistes han de sentir sempre la mateixa cançoneta. Tot aquell qui s’aixeca contra la seva injustícia particular, ja siguin estudiants o treballadors, sap que haurà de preparar una doble defensa per combatre dos fronts: el directe, és a dir, amb qui té un conflicte, i l’indirecte, un front nou aparegut al segle XXI i que, tot i no tenir res a veure amb el conflicte, es pren la llibertat d’opinar a la lleugera (bàsicament criticant) posant sobre la taula temes intangibles com ‘llibertat’, ‘dret’ o ‘regulació’.

És d’aquest segon front de qui vull parlar. Perquè el primer és previsible i sempre ha existit: tu em puteges, jo et cremo quatre màquines, jo et reprimeixo i jo m’hi torno. Un cicle històric. Però el segon front és tan curiós que crec que és digne d’anàlisi.

Avui, #29F, hi ha convocada una Vaga General d’Universitats, que inclou, a més dels estudiants, professors, treballadors i investigadors. La vaga és una resposta natural a les retallades dels drets socials i a la privatització progressiva de la universitat pública, que dia a dia veu perillar més la seva raó de ser. Com és lògic, perquè una vaga tingui una mínima aparició mediàtica (em refereixo als mass media, aquells controlats pels partits i poders fàctics que només treuen una reivindicació en escena si no tenen més remei, i que si no ho fan converteixen en evident la censura imperant), cal fer certes accions que tinguin un impacte real. Si jo tallo l’accés a l’ascensor de casa meva, com a molt es queixaran els meus veïns. Però si un grup d’estudiants talla una autopista o una línia de ferrocarril, la cosa canvia. L’impacte és molt més fort, la protesta pren unes dimensions més grans i visibles, els vaguistes posen en alerta a una comunitat més gran... i aquí és on entren els dos fronts de què us parlava.

Periodistes. Tertulians. Aquests sempre donant canya a tot el que sigui mirar de trencar la cadena en comptes de demanar que sigui més llarga. Amb la seva xerrameca i asseguts en cadires còmodes fetes per treballadors que, potser un dia es van trobar enmig d’un conflicte laboral, farceixen d’arguments fàcils i tous els minuts que tenen per omplir el programa on parlen o les línies on escriuen. Arguments que seria molt fàcil rebatre si no fos perquè no donen l’opció a que ningú ho faci (o si ho fan, es de forma testimonial, com el paper de Lobo Carrasco a Punto Pelota).

En l'àmbit educatiu, avui es paralitza el país

 

El problema és que, a més d’aquests treballadors venuts al poder, també apareixen en escena gent normal i corrent, que potser han hagut de fer 10 minuts de retencions o no han pogut anar a classe un dia puntual i ja posen el crit al cel. Aleshores deixen anar allò que escolten als mitjans, convençuts que tenen raó senzillament perquè la seva opinió la podria signar el director de La Vanguàrdia o un exdiputat al Parlament. Gent que, d’altra banda, queda a anys llum (social i econòmicament) dels nostres herois quotidians.

“La teva llibertat comença on acaba la dels altres”, “Jo estic a favor del dret a vaga però sempre que no afecti a la resta de ciutadans” (¿?), “S’han de respectar els drets dels que no volen fer vaga” o “En el moment que obligues a fer vaga algú perds tota l'escència del dret a fer-la”. Quatre exemples que els nostres herois del segon front porten ben estudiats. I em fa certa gràcia, perquè parlen de llibertat total i individual, quan ells estan sotmesos a una societat que els OBLIGA a treballar per sobreviure (sí, els obliga, això que ells tan critiquen), a unes decisions de govern que els OBLIGUEN a pagar més i en més àmbits, a unes festivitats que els OBLIGUEN a fer vacances quan ells són treballadors que produïrien gratis pel sol fet de ser considerats ‘ciutadans exemplars’. Però d’això no es queixen pas, on vas a parar.

Avui, la lluita dels universitaris no pretén obligar cap persona concreta a fer vaga; senzillement es limiten a dur a terme certes accions perquè la vaga prosperi i tingui ressò. I tenint en compte que estem al segle XXI, això ja és molt. Els nostres avis o besavis s’estranyarien de la manera com lluitem. Ells no podien estudiar, però si a la fàbrica tenien un conflicte, montaven una vaga indefinida, cremaven la maquinària i llestos. I a veure qui era l’espavilat que demanava ‘respectar el dret a treballar’.

És evident que els temps han canviat i que les persones hem preferit les coses materials a la dignitat col·lectiva. I així ens està anant. Segurament, quan tots els que ‘no són res’ però tenen casa, cotxe i mòbil d’última generació ho perdin tot, les coses canviaran. Mentrestant, seguirem rebent bufes per tot arreu, però sense posar les dues galtes perquè els valors del cristianisme ja no són del segle XXI.

@flipau

Jo amb la vaga de TMB

“Barcelona, febrer de 2012. Com si es tractés de l’any olímpic, la capital es prepara per acollir un esdeveniment mundial que canviarà la vida de tots els ciutadans, potser fins i tot del total dels habitants del planeta. No es tracta del naixement d’un messies, ni tan sols de la renovació vitalícia de Guardiola, ni de la fi del món pronosticada pels maies... Atenció, senyores i senyors, perquè el dia 27 arriba a Barcelona... el Mobile World Congress! (MWC a partir d’ara). Sí, aquell certamen que els barcelonins esperem ansiosos durant tot l’any, activant comptes enrere per calcular el poc que falta perquè els representants del cel caiguin a la terra i, concretament, a Barcelona... Que privilegiats que som!

Però compte, perquè no tot són flors i violes... Uns salvatges criminals, que fins i tot s’atreveixen a acollir-se als drets laborals que empara la Constitució (sí, aquesta que tothom es passa per l’escrot), volen boicotejar el certamen (que va del 27 de febrer a l’1 de març) convocant una... una... (em fa mal i tot de dir-ho)... UNA VAGA! I ho volen els dies que ells decideixen en assemblea, sense consultar-ho a l’empresa, ni a l’alcalde, ni als que es beneficiaran del MWC, ni als mitjans de comunicació! A més, no volen posar-se en vaga un diumenge a les 11 de la nit, sinó que ho volen fer durant els 4 dies en què tindrà més impacte! On s’és vist...”

Els contes són bonics, però per desgràcia, un discurs com l’anterior l’han adoptat tots els mitjans de comunicació catalans, obeïnt la veu de qui els paga i/o subvenciona. Les raons dels poderosos ja les hem entès, són les de sempre (diners, diners i més diners, a qualsevol preu i per qualsevol mitjà); ara intentarem entendre les raons dels treballadors, aquelles bèsties immundes que, encara que no ho sembli, són el 90% de la població. En aquest cas concret, qui ha alçat la veu són els treballadors de TMB, els que mouen a més d’un milió de barcelonins (i rodalies) cada dia. Així que, com a mínim, mereixen ésser escoltats.

Les reivindicacions de la vaga són 3, i ben clares:

1) Que l’empresa pagui el que deu als seus treballadors, és a dir, reclamar el que és seu. Això es pot maquillar de moltes maneres: estem en època de crisi, cal fer un esforç, tots ens hem d’adaptar a la situació... Però només hi ha una veritat: quan deus una cosa, l’has de pagar. Quan et posen una multa i no la pagues, t’embarguen. Els treballadors de TMB han de cobrar 700 euros (per uns molt, per altres poc); per tant, l’empresa els ha de pagar. I punt. Encara que fos un sol euro. Si no ho fa, s’ha d’atendre a les conseqüències, per exemple amb una vaga... no veig una altra solució.

2) Actuar en contra de les retallades del servei. Hi ha menys autobusos, menys línies (se suprimeixen busos de barris obrers, però no pas dels barris on hi ha turistes) i, per tant, menys places a cobrir pels buseros. Reivindicació que no només afecta als treballadors, sinó que també afecta, i molt, a l’usuari (de ben segur treballador, encara que d’un altre sector... això hauria d’implicar una certa consciència i solidaritat, no mirar per l’interès propi i, si s’ha de canviar la manera de desplaçar-se, benvinguda sigui, hi ha alternatives suficients; cal procurar no caure en l'oportunisme de culpar els treballadors de la paralització de la ciutat, no oblidem que una vaga és un conflicte entre dues parts).

3) Denunciar l’augment indiscriminat de les tarifes del bitllet. Al desembre ja vaig fer una comparativa sobre la pujada del preu del bitllet que no repetiré (la podeu llegir aquí), però sí que afegiré, i seguint la línia d’abans, que només s’ha abusat en la pujada dels bitllets que utilitzem els barcelonins, no pas en els preus del bus turístic. Encarir el transport, situant-lo ja a euro per viatge, provoca que menys usuaris l’agafin, i també que més gent ho faci sense pagar (opció molt desacreditada, que naturalment no atacaré). Aquesta reivindicació, sens dubte, afecta més a l’usuari que no pas al treballador de TMB. Algú pot arribar a pensar que aquest punt es reivindica per tal d’obtenir el vist-i-plau del ciutadà, per despertar-li certa simpatia. En tot cas, el que ha de despertar és la consciència d’aquells que agafem el transport públic, i fer que ens adonem que ens hauria de caure la cara de vergonya per no haver dut a terme una protesta massiva en contra de l’abús constant que patim: pugen els preus, baixen els salaris.

Els treballadors de TMB reivindiquen aspectes que també afecten els usuaris

Amb aquests 3 punts hi ha arguments de sobres per recolzar la vaga. El problema és que a la gent amb poder adquisitiu de la ciutat (en aquest cas, empresaris dedicats al sector hoteler i amb interessos dipositats al MWC) l’horroritza els dies que es farà: 27, 28, 29 de febrer i 1 de març; com he dit abans, coincidint amb el certamen que ens ha de treure de la crisi i, de pas, regalar a cada treballador resident a barcelona una pota de pernil i una ampolla de cava.

Les vagues s’han de fer quan més impacte se suposa que tindran (els amics de La Canadenca es partirien el cul veient que les vagues només duren 4 dies) i, naturalment, la finalitat de la vaga no implica tenir el consentiment de la patronal. On anirem a parar! D’acord, que estem al segle XXI, dos segles enrere del que ens tocaria pel que fa a drets laborals... però d’aquí a que els empresaris decideixin quan tenen un forat a l’agenda i els va bé que els montin una vaga... siguem seriosos, si us plau!

Sembla que ni l’alcalde, ni els dirigents de TMB, ni els hotelers, ni els organitzadors del MWC entenen aquesta lògica cartesiana. La manca d’experiència, sens dubte. Tots aquests s’han encarregat, a través dels seus RAC1, La Vanguardia, El Periodico, Catalunya Ràdio, TV3 i tants altres etcèteres, de desacreditar els treballadors intentant-los pintar com els dolents de la pel·lícula quan, no ho oblidem, és TMB qui deu part del salari de cada conductor. També ens han fet creure que si el MWC no funciona, tots els barcelonins en sortirem perdent. No crec que a la senyora a qui li costa arribar a final de mes amb la seva pensió o al ciutadà corrent que treballa dur, els afecti el més mínim que el congrés dels telèfons sigui un fracàs.

Un altre dubte que em deixa francament sorprès: Com és que la gent esmentada aquí dalt només han tingut inconvenient en què la vaga es faci durant el certamen dels mòbils? Ni per un moment s’han posat a la pell del barceloní que haurà de canviar els seus hàbits de desplaçament, i que si li costava X arribar a la feina, potser durant els dies de vaga li costarà 2X o 3X. Si la vaga es fes uns altres dies, no passaria res, tot queda a casa, i si la gent no pot desplaçar-se, que es busquin la vida. I és que la defensa aferrissada d’evitar la vaga durant els 4 dies assenyalats evidencia que els barcelonins que produïm a la ciutat importem realment poc, i que qui s’ha de sentir realment a gust han de ser els executis foranis (que, repeteixo, s’hi estaran 4 dies!), per tot això de projectar imatge i tal.

Si es fa la vaga, perilla el contracte amb els organitzadors del MWC, que se’n poden anar a una altra ciutat. Millor. Que ens deixin tranquils, els 60.000 yupis que es passejaran amb posat altiu per la ciutat, i no dubtaran en aprofitar el baix nivell de vida del nostre país per endur-se alguna prostituta a l’hotel (d’això no en diuen res, en Trias, en Forn i companyia). Perquè la Barcelona real, la que agafa el transport públic, és la Barcelona treballadora, la que està lluny de tot el que passarà a Plaça Espanya durant el Congrés, la que no s’endurà cap benefici d’una fira d’empresaris i executius i la que somriurà al conductor del seu autobus i li dirà, amb intenció de mostrar-li el seu suport, “Jo amb la vaga de TMB”.

Blindar el franquisme

Aquests dies de febrer, sembla ser que el fred ha cedit el protagonisme a l’espanyolisme ranci i desfasat. Aquest pensament (si es pot anomenar així) ultra patriòtic que diu estar en contra dels nacionalismes... els que no siguin el seu, és clar, tret totalment paradoxal.

De tots els fets que han succeït en els darrers dies, el menys important és la guerra oberta amb França. I és el menys important perquè ningú pot oblidar que tan sols es tracta d’una reacció xovinista sorgida d’una sentència d’un tribunal esportiu cap a un ciclista espanyol. Abans de donar la meva opinió del tema, vull que quedi clar que el ciclisme és l’únic esport que m’interessa a més del futbol, i per tant, el segueixo amb regularitat i en tinc una opinió formada. Dic això perquè no vull semblar el típic oportunista que no ha seguit mai el ciclisme, però com que ara està de moda gràcies als èxits nacionals (vegin cas de F1 o tennis), es creu amb el dret de poder dir el que li roti.

És cert que a Alberto Contador se l’ha sancionat de manera molt rigorosa, si no injusta. És cert que des de l’obertura del seu cas, sempre hi ha hagut aspectes tèrbols que en molts moments han semblat una persecució cap al madrileny. Però també és veritat que ell ha fet quelcom de malament per arribar a ser aquí, ni que sigui consumir un producte d’una procedència incerta. Contador ha patinat, i el TAS l’ha jutjat fent-s’ho venir bé per aplicar-li una duríssima sanció. A partir d’aquí, l’espanyolet de base ha decidit fer cas a la premsa nacional (patètica la manera com s’ha tractat el tema, amb exemples extrems com ara Deportes Cuatro) i prestar més atenció al filet que s’ha menjat Contador que al filet que a ell li costa poder posar a taula cada dia.

La societat espanyola, una vegada més, està fent un ridícul espantós, exaltant el nacionalisme exclusiu i el victimisme com a exponents de ‘lluita’. Una lluita que sembla tenir com a rival a tot el poble francès (que no em desperta cap simpatia, ho dic per avançat), per uns guinyols que ha fet el Canal Plus France. Els espanyols, que han rigut i s’han burlat més o menys de tothom que no era com ell, ara s’ofenen per uns gags, força graciosos (cal dir-ho), en què apareixen els esportistes espanyols d'elit dopant-se. Com a resposta, els mitjans de comunicació han tret paquet amb mentides que s’han venut com a veritats: ‘somos los mejores en todo y nos tienen envidia’. En primer lloc, no és veritat perquè ni Nadal és el millor en tennis, ni Gasol el millor en bàsquet, ni Contador el millor en ciclisme. I tampoc és veritat perquè la situació políticosocioeconòmica d’Espanya no és per posar-se a fardar, precisament. Però s’agafen a qualsevol clau roent per intentar enganyar als seus ciutadans fent-los creure que són un poble millor que la resta. I aquí neix la intolerància.

... A salari mínim, ja veuràs com no pots!

Lligat amb la intolerància, el segon fet que està d’actualitat va donar-se dimecres a les 23 hores de la nit. En aquest instant, el Barça eliminava el València de la Copa del ‘Sogre del xoriç’, i es confirmava una final que no deixava dormir als patriotes espanyols (sobretot madridistes): Athletic-Barça. O el que és el mateix, camp ple d’aficions simpatitzants i/o militants en el nacionalisme basc i català, respectivament. Com deia abans, un nacionalisme que, des de l’òptica espanyolista, no es pot tolerar perquè no és el seu.

La premsa de Madrid ja viu al 26 de maig (dia després de la final, possiblement), i ja està criticant a bascos i catalans per haver xiulat l’himne espanyol abans que els fets hagin tingut lloc. També han intentat demanar que es respecti la cançó sense lletra que representa a ‘tots els espanyols’, però crec que tots els esforços seran inútils. És més que evident que el 25 de maig, tan quan soni l’himne com quan surti el rei a la tribuna (si és que no s’empesca alguna excusa per no poder-hi assistir, com ara un cop a l’altre l’ull amb una porta), el públic xiularà. I xiularà fort. Pel que representen un i altre. Perquè tots dos són hereus d’un franquisme que va sotmetre a tot el poble espanyol, però que sembla que no tothom té la valentia d’admetre.

Els himnes són absurds, les banderes són absurdes i els països són simplement limitacions geogràfiques marcades per les passes de la història cap als interessos polítics d’uns o altres. Però en aquest país anomenat Espanya, tot el que representa a les institucions el poble s’ho pren com a propi, i s’arriba a l’extrem de voler tot el mal cap a aquells que xiulen un himne. Perquè s’ho prenen com un atac a la seva persona. Aquesta gent s’hauria de preguntar si es xiula la cançó o si es xiula el que hi ha darrere. Perquè dubto molt que la gent xiulés si en comptes de l’himne monàrquic sortís el trompetista de la Copa Davis i toqués la seva cançó predilecta. Aleshores, potser simplement hi hauria indiferència, cosa que no aconsegueixen els ultrapatriòtes amenaçant a tot aquell qui no respecti els seus símbols nacionals. Franquistes.

Ni l'himne ni el rei tindran una bona rebuda a la seva final 

I no abandonem el tema, perquè ahir es va saber que el Tribunal Suprem ha inhabilitat Baltasar Garzón per 11 anys. Evidentment, en aquest article no faré una defensa, ni per mínima que sigui, del jutge andalús. I no per motius ideològics, que també, sinó per dos casos que poso com a exemple de la seva trajectòria repressiva: el tancament del diari Egin i les tortures a ciutadans catalans (d’ideologia independentista) l’any de les Olimpíades.

Partint d’aquesta base, en què per mi Garzón no mereix ni el mínim suport, contradictòriament s’ha evidenciat que el franquisme imperant es blinda més i més cada dia que passa. A Garzón se l’ha condemnat per les seves escoltes a la trama Gürtel, però de pas se l’ha privat de seguir investigant els crims comesos en l’època franquista. Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem ha donat a entendre dues coses: la primera, que es pot ser corrupte sense por a patir represàlies (i fins i tot sortir públicament reforçat, vegi’s Paco Camps). La segona, que el franquisme, en aquest país, és intocable. Perquè els estaments ho són, de franquistes. Perquè interessa que s’oblidi aquella època com si res, i ‘es miri al futur’. Un futur que es va forjant amb els valors d’aquella època obscura.

Sembla que els que volem combatre aquesta societat casposa i retrògrada, no tenim més remei que anar a França per riure una estona, o a l’Argentina perquè s’investigui i es faci una mica de justícia en matèria de memòria històrica. És clar que aquests països no són exemple de res. En canvi, Espanya ho és en una cosa: en tornar al model del franquisme aconseguint que ningú digui ni piu.