Jo amb la vaga de TMB

“Barcelona, febrer de 2012. Com si es tractés de l’any olímpic, la capital es prepara per acollir un esdeveniment mundial que canviarà la vida de tots els ciutadans, potser fins i tot del total dels habitants del planeta. No es tracta del naixement d’un messies, ni tan sols de la renovació vitalícia de Guardiola, ni de la fi del món pronosticada pels maies... Atenció, senyores i senyors, perquè el dia 27 arriba a Barcelona... el Mobile World Congress! (MWC a partir d’ara). Sí, aquell certamen que els barcelonins esperem ansiosos durant tot l’any, activant comptes enrere per calcular el poc que falta perquè els representants del cel caiguin a la terra i, concretament, a Barcelona... Que privilegiats que som!

Però compte, perquè no tot són flors i violes... Uns salvatges criminals, que fins i tot s’atreveixen a acollir-se als drets laborals que empara la Constitució (sí, aquesta que tothom es passa per l’escrot), volen boicotejar el certamen (que va del 27 de febrer a l’1 de març) convocant una... una... (em fa mal i tot de dir-ho)... UNA VAGA! I ho volen els dies que ells decideixen en assemblea, sense consultar-ho a l’empresa, ni a l’alcalde, ni als que es beneficiaran del MWC, ni als mitjans de comunicació! A més, no volen posar-se en vaga un diumenge a les 11 de la nit, sinó que ho volen fer durant els 4 dies en què tindrà més impacte! On s’és vist...”

Els contes són bonics, però per desgràcia, un discurs com l’anterior l’han adoptat tots els mitjans de comunicació catalans, obeïnt la veu de qui els paga i/o subvenciona. Les raons dels poderosos ja les hem entès, són les de sempre (diners, diners i més diners, a qualsevol preu i per qualsevol mitjà); ara intentarem entendre les raons dels treballadors, aquelles bèsties immundes que, encara que no ho sembli, són el 90% de la població. En aquest cas concret, qui ha alçat la veu són els treballadors de TMB, els que mouen a més d’un milió de barcelonins (i rodalies) cada dia. Així que, com a mínim, mereixen ésser escoltats.

Les reivindicacions de la vaga són 3, i ben clares:

1) Que l’empresa pagui el que deu als seus treballadors, és a dir, reclamar el que és seu. Això es pot maquillar de moltes maneres: estem en època de crisi, cal fer un esforç, tots ens hem d’adaptar a la situació... Però només hi ha una veritat: quan deus una cosa, l’has de pagar. Quan et posen una multa i no la pagues, t’embarguen. Els treballadors de TMB han de cobrar 700 euros (per uns molt, per altres poc); per tant, l’empresa els ha de pagar. I punt. Encara que fos un sol euro. Si no ho fa, s’ha d’atendre a les conseqüències, per exemple amb una vaga... no veig una altra solució.

2) Actuar en contra de les retallades del servei. Hi ha menys autobusos, menys línies (se suprimeixen busos de barris obrers, però no pas dels barris on hi ha turistes) i, per tant, menys places a cobrir pels buseros. Reivindicació que no només afecta als treballadors, sinó que també afecta, i molt, a l’usuari (de ben segur treballador, encara que d’un altre sector... això hauria d’implicar una certa consciència i solidaritat, no mirar per l’interès propi i, si s’ha de canviar la manera de desplaçar-se, benvinguda sigui, hi ha alternatives suficients; cal procurar no caure en l'oportunisme de culpar els treballadors de la paralització de la ciutat, no oblidem que una vaga és un conflicte entre dues parts).

3) Denunciar l’augment indiscriminat de les tarifes del bitllet. Al desembre ja vaig fer una comparativa sobre la pujada del preu del bitllet que no repetiré (la podeu llegir aquí), però sí que afegiré, i seguint la línia d’abans, que només s’ha abusat en la pujada dels bitllets que utilitzem els barcelonins, no pas en els preus del bus turístic. Encarir el transport, situant-lo ja a euro per viatge, provoca que menys usuaris l’agafin, i també que més gent ho faci sense pagar (opció molt desacreditada, que naturalment no atacaré). Aquesta reivindicació, sens dubte, afecta més a l’usuari que no pas al treballador de TMB. Algú pot arribar a pensar que aquest punt es reivindica per tal d’obtenir el vist-i-plau del ciutadà, per despertar-li certa simpatia. En tot cas, el que ha de despertar és la consciència d’aquells que agafem el transport públic, i fer que ens adonem que ens hauria de caure la cara de vergonya per no haver dut a terme una protesta massiva en contra de l’abús constant que patim: pugen els preus, baixen els salaris.

Els treballadors de TMB reivindiquen aspectes que també afecten els usuaris

Amb aquests 3 punts hi ha arguments de sobres per recolzar la vaga. El problema és que a la gent amb poder adquisitiu de la ciutat (en aquest cas, empresaris dedicats al sector hoteler i amb interessos dipositats al MWC) l’horroritza els dies que es farà: 27, 28, 29 de febrer i 1 de març; com he dit abans, coincidint amb el certamen que ens ha de treure de la crisi i, de pas, regalar a cada treballador resident a barcelona una pota de pernil i una ampolla de cava.

Les vagues s’han de fer quan més impacte se suposa que tindran (els amics de La Canadenca es partirien el cul veient que les vagues només duren 4 dies) i, naturalment, la finalitat de la vaga no implica tenir el consentiment de la patronal. On anirem a parar! D’acord, que estem al segle XXI, dos segles enrere del que ens tocaria pel que fa a drets laborals... però d’aquí a que els empresaris decideixin quan tenen un forat a l’agenda i els va bé que els montin una vaga... siguem seriosos, si us plau!

Sembla que ni l’alcalde, ni els dirigents de TMB, ni els hotelers, ni els organitzadors del MWC entenen aquesta lògica cartesiana. La manca d’experiència, sens dubte. Tots aquests s’han encarregat, a través dels seus RAC1, La Vanguardia, El Periodico, Catalunya Ràdio, TV3 i tants altres etcèteres, de desacreditar els treballadors intentant-los pintar com els dolents de la pel·lícula quan, no ho oblidem, és TMB qui deu part del salari de cada conductor. També ens han fet creure que si el MWC no funciona, tots els barcelonins en sortirem perdent. No crec que a la senyora a qui li costa arribar a final de mes amb la seva pensió o al ciutadà corrent que treballa dur, els afecti el més mínim que el congrés dels telèfons sigui un fracàs.

Un altre dubte que em deixa francament sorprès: Com és que la gent esmentada aquí dalt només han tingut inconvenient en què la vaga es faci durant el certamen dels mòbils? Ni per un moment s’han posat a la pell del barceloní que haurà de canviar els seus hàbits de desplaçament, i que si li costava X arribar a la feina, potser durant els dies de vaga li costarà 2X o 3X. Si la vaga es fes uns altres dies, no passaria res, tot queda a casa, i si la gent no pot desplaçar-se, que es busquin la vida. I és que la defensa aferrissada d’evitar la vaga durant els 4 dies assenyalats evidencia que els barcelonins que produïm a la ciutat importem realment poc, i que qui s’ha de sentir realment a gust han de ser els executis foranis (que, repeteixo, s’hi estaran 4 dies!), per tot això de projectar imatge i tal.

Si es fa la vaga, perilla el contracte amb els organitzadors del MWC, que se’n poden anar a una altra ciutat. Millor. Que ens deixin tranquils, els 60.000 yupis que es passejaran amb posat altiu per la ciutat, i no dubtaran en aprofitar el baix nivell de vida del nostre país per endur-se alguna prostituta a l’hotel (d’això no en diuen res, en Trias, en Forn i companyia). Perquè la Barcelona real, la que agafa el transport públic, és la Barcelona treballadora, la que està lluny de tot el que passarà a Plaça Espanya durant el Congrés, la que no s’endurà cap benefici d’una fira d’empresaris i executius i la que somriurà al conductor del seu autobus i li dirà, amb intenció de mostrar-li el seu suport, “Jo amb la vaga de TMB”.