Blindar el franquisme

Aquests dies de febrer, sembla ser que el fred ha cedit el protagonisme a l’espanyolisme ranci i desfasat. Aquest pensament (si es pot anomenar així) ultra patriòtic que diu estar en contra dels nacionalismes... els que no siguin el seu, és clar, tret totalment paradoxal.

De tots els fets que han succeït en els darrers dies, el menys important és la guerra oberta amb França. I és el menys important perquè ningú pot oblidar que tan sols es tracta d’una reacció xovinista sorgida d’una sentència d’un tribunal esportiu cap a un ciclista espanyol. Abans de donar la meva opinió del tema, vull que quedi clar que el ciclisme és l’únic esport que m’interessa a més del futbol, i per tant, el segueixo amb regularitat i en tinc una opinió formada. Dic això perquè no vull semblar el típic oportunista que no ha seguit mai el ciclisme, però com que ara està de moda gràcies als èxits nacionals (vegin cas de F1 o tennis), es creu amb el dret de poder dir el que li roti.

És cert que a Alberto Contador se l’ha sancionat de manera molt rigorosa, si no injusta. És cert que des de l’obertura del seu cas, sempre hi ha hagut aspectes tèrbols que en molts moments han semblat una persecució cap al madrileny. Però també és veritat que ell ha fet quelcom de malament per arribar a ser aquí, ni que sigui consumir un producte d’una procedència incerta. Contador ha patinat, i el TAS l’ha jutjat fent-s’ho venir bé per aplicar-li una duríssima sanció. A partir d’aquí, l’espanyolet de base ha decidit fer cas a la premsa nacional (patètica la manera com s’ha tractat el tema, amb exemples extrems com ara Deportes Cuatro) i prestar més atenció al filet que s’ha menjat Contador que al filet que a ell li costa poder posar a taula cada dia.

La societat espanyola, una vegada més, està fent un ridícul espantós, exaltant el nacionalisme exclusiu i el victimisme com a exponents de ‘lluita’. Una lluita que sembla tenir com a rival a tot el poble francès (que no em desperta cap simpatia, ho dic per avançat), per uns guinyols que ha fet el Canal Plus France. Els espanyols, que han rigut i s’han burlat més o menys de tothom que no era com ell, ara s’ofenen per uns gags, força graciosos (cal dir-ho), en què apareixen els esportistes espanyols d'elit dopant-se. Com a resposta, els mitjans de comunicació han tret paquet amb mentides que s’han venut com a veritats: ‘somos los mejores en todo y nos tienen envidia’. En primer lloc, no és veritat perquè ni Nadal és el millor en tennis, ni Gasol el millor en bàsquet, ni Contador el millor en ciclisme. I tampoc és veritat perquè la situació políticosocioeconòmica d’Espanya no és per posar-se a fardar, precisament. Però s’agafen a qualsevol clau roent per intentar enganyar als seus ciutadans fent-los creure que són un poble millor que la resta. I aquí neix la intolerància.

... A salari mínim, ja veuràs com no pots!

Lligat amb la intolerància, el segon fet que està d’actualitat va donar-se dimecres a les 23 hores de la nit. En aquest instant, el Barça eliminava el València de la Copa del ‘Sogre del xoriç’, i es confirmava una final que no deixava dormir als patriotes espanyols (sobretot madridistes): Athletic-Barça. O el que és el mateix, camp ple d’aficions simpatitzants i/o militants en el nacionalisme basc i català, respectivament. Com deia abans, un nacionalisme que, des de l’òptica espanyolista, no es pot tolerar perquè no és el seu.

La premsa de Madrid ja viu al 26 de maig (dia després de la final, possiblement), i ja està criticant a bascos i catalans per haver xiulat l’himne espanyol abans que els fets hagin tingut lloc. També han intentat demanar que es respecti la cançó sense lletra que representa a ‘tots els espanyols’, però crec que tots els esforços seran inútils. És més que evident que el 25 de maig, tan quan soni l’himne com quan surti el rei a la tribuna (si és que no s’empesca alguna excusa per no poder-hi assistir, com ara un cop a l’altre l’ull amb una porta), el públic xiularà. I xiularà fort. Pel que representen un i altre. Perquè tots dos són hereus d’un franquisme que va sotmetre a tot el poble espanyol, però que sembla que no tothom té la valentia d’admetre.

Els himnes són absurds, les banderes són absurdes i els països són simplement limitacions geogràfiques marcades per les passes de la història cap als interessos polítics d’uns o altres. Però en aquest país anomenat Espanya, tot el que representa a les institucions el poble s’ho pren com a propi, i s’arriba a l’extrem de voler tot el mal cap a aquells que xiulen un himne. Perquè s’ho prenen com un atac a la seva persona. Aquesta gent s’hauria de preguntar si es xiula la cançó o si es xiula el que hi ha darrere. Perquè dubto molt que la gent xiulés si en comptes de l’himne monàrquic sortís el trompetista de la Copa Davis i toqués la seva cançó predilecta. Aleshores, potser simplement hi hauria indiferència, cosa que no aconsegueixen els ultrapatriòtes amenaçant a tot aquell qui no respecti els seus símbols nacionals. Franquistes.

Ni l'himne ni el rei tindran una bona rebuda a la seva final 

I no abandonem el tema, perquè ahir es va saber que el Tribunal Suprem ha inhabilitat Baltasar Garzón per 11 anys. Evidentment, en aquest article no faré una defensa, ni per mínima que sigui, del jutge andalús. I no per motius ideològics, que també, sinó per dos casos que poso com a exemple de la seva trajectòria repressiva: el tancament del diari Egin i les tortures a ciutadans catalans (d’ideologia independentista) l’any de les Olimpíades.

Partint d’aquesta base, en què per mi Garzón no mereix ni el mínim suport, contradictòriament s’ha evidenciat que el franquisme imperant es blinda més i més cada dia que passa. A Garzón se l’ha condemnat per les seves escoltes a la trama Gürtel, però de pas se l’ha privat de seguir investigant els crims comesos en l’època franquista. Amb aquesta decisió, el Tribunal Suprem ha donat a entendre dues coses: la primera, que es pot ser corrupte sense por a patir represàlies (i fins i tot sortir públicament reforçat, vegi’s Paco Camps). La segona, que el franquisme, en aquest país, és intocable. Perquè els estaments ho són, de franquistes. Perquè interessa que s’oblidi aquella època com si res, i ‘es miri al futur’. Un futur que es va forjant amb els valors d’aquella època obscura.

Sembla que els que volem combatre aquesta societat casposa i retrògrada, no tenim més remei que anar a França per riure una estona, o a l’Argentina perquè s’investigui i es faci una mica de justícia en matèria de memòria històrica. És clar que aquests països no són exemple de res. En canvi, Espanya ho és en una cosa: en tornar al model del franquisme aconseguint que ningú digui ni piu.