Les vagues del segle XXI

Cada vegada que es planteja una manifestació que afecta a més d’una comunitat de veïns (i que per tant, té una certa repercussió), els vaguistes han de sentir sempre la mateixa cançoneta. Tot aquell qui s’aixeca contra la seva injustícia particular, ja siguin estudiants o treballadors, sap que haurà de preparar una doble defensa per combatre dos fronts: el directe, és a dir, amb qui té un conflicte, i l’indirecte, un front nou aparegut al segle XXI i que, tot i no tenir res a veure amb el conflicte, es pren la llibertat d’opinar a la lleugera (bàsicament criticant) posant sobre la taula temes intangibles com ‘llibertat’, ‘dret’ o ‘regulació’.

És d’aquest segon front de qui vull parlar. Perquè el primer és previsible i sempre ha existit: tu em puteges, jo et cremo quatre màquines, jo et reprimeixo i jo m’hi torno. Un cicle històric. Però el segon front és tan curiós que crec que és digne d’anàlisi.

Avui, #29F, hi ha convocada una Vaga General d’Universitats, que inclou, a més dels estudiants, professors, treballadors i investigadors. La vaga és una resposta natural a les retallades dels drets socials i a la privatització progressiva de la universitat pública, que dia a dia veu perillar més la seva raó de ser. Com és lògic, perquè una vaga tingui una mínima aparició mediàtica (em refereixo als mass media, aquells controlats pels partits i poders fàctics que només treuen una reivindicació en escena si no tenen més remei, i que si no ho fan converteixen en evident la censura imperant), cal fer certes accions que tinguin un impacte real. Si jo tallo l’accés a l’ascensor de casa meva, com a molt es queixaran els meus veïns. Però si un grup d’estudiants talla una autopista o una línia de ferrocarril, la cosa canvia. L’impacte és molt més fort, la protesta pren unes dimensions més grans i visibles, els vaguistes posen en alerta a una comunitat més gran... i aquí és on entren els dos fronts de què us parlava.

Periodistes. Tertulians. Aquests sempre donant canya a tot el que sigui mirar de trencar la cadena en comptes de demanar que sigui més llarga. Amb la seva xerrameca i asseguts en cadires còmodes fetes per treballadors que, potser un dia es van trobar enmig d’un conflicte laboral, farceixen d’arguments fàcils i tous els minuts que tenen per omplir el programa on parlen o les línies on escriuen. Arguments que seria molt fàcil rebatre si no fos perquè no donen l’opció a que ningú ho faci (o si ho fan, es de forma testimonial, com el paper de Lobo Carrasco a Punto Pelota).

En l'àmbit educatiu, avui es paralitza el país

 

El problema és que, a més d’aquests treballadors venuts al poder, també apareixen en escena gent normal i corrent, que potser han hagut de fer 10 minuts de retencions o no han pogut anar a classe un dia puntual i ja posen el crit al cel. Aleshores deixen anar allò que escolten als mitjans, convençuts que tenen raó senzillament perquè la seva opinió la podria signar el director de La Vanguàrdia o un exdiputat al Parlament. Gent que, d’altra banda, queda a anys llum (social i econòmicament) dels nostres herois quotidians.

“La teva llibertat comença on acaba la dels altres”, “Jo estic a favor del dret a vaga però sempre que no afecti a la resta de ciutadans” (¿?), “S’han de respectar els drets dels que no volen fer vaga” o “En el moment que obligues a fer vaga algú perds tota l'escència del dret a fer-la”. Quatre exemples que els nostres herois del segon front porten ben estudiats. I em fa certa gràcia, perquè parlen de llibertat total i individual, quan ells estan sotmesos a una societat que els OBLIGA a treballar per sobreviure (sí, els obliga, això que ells tan critiquen), a unes decisions de govern que els OBLIGUEN a pagar més i en més àmbits, a unes festivitats que els OBLIGUEN a fer vacances quan ells són treballadors que produïrien gratis pel sol fet de ser considerats ‘ciutadans exemplars’. Però d’això no es queixen pas, on vas a parar.

Avui, la lluita dels universitaris no pretén obligar cap persona concreta a fer vaga; senzillement es limiten a dur a terme certes accions perquè la vaga prosperi i tingui ressò. I tenint en compte que estem al segle XXI, això ja és molt. Els nostres avis o besavis s’estranyarien de la manera com lluitem. Ells no podien estudiar, però si a la fàbrica tenien un conflicte, montaven una vaga indefinida, cremaven la maquinària i llestos. I a veure qui era l’espavilat que demanava ‘respectar el dret a treballar’.

És evident que els temps han canviat i que les persones hem preferit les coses materials a la dignitat col·lectiva. I així ens està anant. Segurament, quan tots els que ‘no són res’ però tenen casa, cotxe i mòbil d’última generació ho perdin tot, les coses canviaran. Mentrestant, seguirem rebent bufes per tot arreu, però sense posar les dues galtes perquè els valors del cristianisme ja no són del segle XXI.

@flipau