Com sobreviure a les sobretaules d’aquest nadal

Som a les vigílies de nadal i a poques hores de la primera celebració en família i, a diferència d’altres anys, les sobretaules dels dies festius incorporaran un element impossible d’evitar: la política. Entre les vacances d’estiu i les nadalenques els catalans hem viscut dues eleccions, i malgrat això encara no hi ha governs ni a Catalunya ni a Espanya.

Per tant, l’empatx de menjar i d’alcohol barrejat amb el col·lapse polític i la situació tensa que estem vivint faran que les tertúlies substitueixin les tradicionals nadales i segur que hi haurà enganxades amb els cunyats i amb els parents, propers o llunyans. Tant si voleu conservar l’harmonia familiar com si voleu buscar polèmica amb el parent més conservador, aquí van deu propostes per debatre que segur que donaran joc:

No perdem els nervis aquest nadal...

1) La ingovernabilitat en què queda l’estat. A molts i moltes aquest concepte els fa tremolar i serien capaços de considerar bons pactes inversemblants per tal que el Congreso tornés a la normalitat. En canvi, d’altres que no votem (gairebé) mai, aquesta vegada ho hem fet perquè hem olorat la sang i hem volgut contribuir en el caos polític a l’estat espanyol. Personalment, vaig prendre la decisió de votar perquè vaig creure que trollejava més la democràcia votant que abstenint-me, sempre entenent que a aquest estat franquista no se’l combatrà mai des de les urnes. Però ja va bé tenir l’enemic una mica desorientat.

2) Treure pit dels resultats de les eleccions espanyoles a Catalunya. Per primera vegada, hi ha hagut una victòria incontestable dels que podríem considerar “els nostres”. Evidentment la política s’ha de fer 365 dies l’any i no una vegada cada quatre, però sempre és millor que guanyi l’esquerra que la dreta. Aquestes eleccions, a més, han servit per trencar el mite del debat monotemàtic que s’intenta vendre des dels mitjans afins al govern català: a la societat no tan sols hi ha sobre la taula el tema nacional (independència sí o no), sinó que els fronts són diversos i n’hi ha un (eix esquerra-dreta) que alguns volien enterrar i no han pogut. Tot i això, certa part de l’independentisme encara no s’ha adonat que la gent que ha votat En Comú Podem "potser" no ho ha fet només pel factor dret a decidir, sinó per molts altres.

Membres d'En Comú Podem celebrant la victòria de diumenge

3) Punxada escandalosa de Convergència (CDC) que els mitjans han intentat tapar amb mil excuses: que si la campanya era dolenta, que si el candidat no tenir carisma, que si eren unes eleccions difícils... Si amb el punt anterior encara no havíem aconseguit burxar al convergent de la família (tots en tenim algun), recordar-li que la gent està farta de seguir sustentant el partit de la corrupció a Catalunya és un pas més per començar a buscar gresca.

I aquí podem treure la part més fosca, classista i etnicista del nostre entranyable convergent: la culpa que no guanyin els sobiranistes és dels "botiflers" espanyolistes de la perifèria, tothom hauria de votar com els gironins i la gent de la Catalunya interior... i una sèrie de tòpics més que farien posar vermell al propi Heribert Barrera.

Per acabar amb CDC, dos exemples rotunds de la seva voluntat de "desconnexió" (no diguin desobediència, que no fa Upper Diagonal). Primer: què fa un partit que es s’autoanomena independentista presentant-se a unes eleccions generals? Segon: per què TV3, a mans dels convergents, emet el discurs del rei espanyol la nit de nadal?

4) L’assemblea de la CUP del 27 de desembre. Més actualitat impossible. I segurament el debat que generarà més tensions entre el bàndol pro CUP i el bàndol dels grouppies de Mas.

Cal deixar clar que la CUP NO ha d’investir Mas de cap de les maneres, i menys amb els resultats que ha tret CDC les passades eleccions (la meitat de diputats que en les darreres generals). A més, el pla de xoc que ha presentat Junts pel sí (JpS)  és una vergonya que un partit anticapitalista hauria de tirar enrere sense necessitat de fer una assemblea: menys d’un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest pla de xoc (per què aquests 270 milions d’euros que ara apareixen de sobte no havien sortit en la passada legislatura?); una proposta de mínims on la majoria dels punts apareixien al programa de JpS o havien estat aprovats al Parlament; aturar BCNWorld quan ja no hi ha ningú que hi vol invertir… en definitiva, una estafa en tota regla per fer passar la CUP per l’adreçador a canvi de res.

Si CDC s’ha plantat amb el tema Mas, per què la CUP no ho ha fet també i ara ho han de decidir en assemblea, quan en campanya havien dit per activa i per passiva que no investirien a Mas? Si l’acaben investint (que espero que no), per què no es van estalviar tràmits i van anar directament a la llista de JpS?

Finalment, sembla clar que malgrat tot el que borden els hooligans convergents, amb Mas el procés no aconseguirà més adeptes dels que ja té. I sembla clar també que en necessita força més per assolir l’objectiu del dret a l’autodeterminació (i no diguem de la independència).

Per això, a les sobretaules que s’aproximen, jo defensaré sense problemes unes noves eleccions al març; i assenyalaré com a únic culpable l’immobilisme de CDC, que ha abduït a ERC, per no voler deixar caure prematurament el que en un futur no molt llunyà està cridat a ser un cadàver polític.

La militant d'Endavant-OSAN Anna Gabriel és la cara visible dels que s'oposen a investir a Mas

5) Un tema molt ranciofact però que segur que apareixerà en algun moment és el de la diferència entre el vot català i el vot espanyol. En aquestes eleccions generals, certament, el vot a Catalunya (i a Euskadi) ha estat considerablement diferent al de la resta de l’estat. Però no podem destacar això sense parlar també de la diferència abismal entre el vot a la ciutat i al camp, entre el món urbà i el món rural.

L’independentisme no assolirà mai els seus objectius si no aconsegueix seduir la població de Barcelona i de l’àrea metropolitana, on el vot independentista resisteix mínimament gràcies a CUP i ERC, ja que cada vegada es fa més evident que CDC s’ensorra. Des de la distància, crec que "tornar al referèndum" i convèncer a partir d’aquí és el més assenyat que pot fer l’independentisme, vistos els resultats. Independència com a eina per canviar l’statu quo sí; com a objectiu per mantenir privilegis, no.

6) Factor Ada Colau. Després de la victòria a les generals a 8 de 10 districtes de Barcelona (evidentment a Sarrià-Sant Gervasi i a Les Corts va guanyar CDC, fet que evidencia que dins la pròpia ciutat també hi ha dos mons), sembla ben clar que la immensa majoria dels barcelonins donen suport a la gestió de l’alcladessa malgrat els continus atacs que des del primer dia ha rebut per part de mitjans com el Grupo Godó o de lobbies com el Gremi d’Hotels, per posar dos exemples evidents.

Aquí els barcelonins de la taula podem despullar qualsevol argument que vingui de fora. Per exemple, quan algú es queixi que "s’està intentant posar barreres al turisme" tan sols cal replicar que qui patim el turisme dia a dia som els barcelonins. "Tu pots passejar per la rambla principal del teu municipi, oi? Doncs nosaltres no, perquè està literalment presa pels turistes". "Tu pots dormir tranquil·la a la nit, oi? Doncs les veïnes de Ciutat Vella no, perquè els guiris borratxos que surten de festa es foten a cridar a les 5 de la matinada". I així de fàcil tot.

Barcelona: la lluita de classes representada en un mapa de vot segons el barri

7) Desaparició d’Unió. El tema llaminer, millor treure’l durant el pollastre rostit, ja que és ideal per sucar-hi pa. Dit això, aquest punt passarà de llarg força ràpid en la majoria de famílies.. algú coneix un votant d’Unió? Si teniu sort de tenir-ne un a taula, no dubteu en descollonar-vos sense pietat del vividor Duran i Lleida, que sembla que de suites d’hotels és un expert però que encara no coneix què se sent quan ets Ministre. Si els sis temes anteriors han generat picabaralles, la unanimitat en aquest setè punt farà que la matriarca de la casa no passi angoixes veient discutir els seus.

8) Patacada brutal de Ciutadans. Quina gran alegria passar d’un C’s que tenia la clau de la governabilitat a un C’s que no pinta absolutament res en l’aritmètica parlamentària espanyola. S’ha demostrat que des del minut 1 ha sigut un partit inflat per la premsa (especialment per El País i per La Sexta), per les grans multinacionals espanyoles i per les empreses de sondejos com Sigmados. La campanya electoral desastrosa que han fet, sumada als intents del seu líder suprem d’amagar que en realitat són un partit assimilacionista infectat per l’extrema dreta i que de regeneració en tenen poca, els han donat uns resultats molt i molt per sota del que esperaven.

Després del 27S vaig dir que C’s havia tocat sostre a Catalunya i que en dos mesos el tocaria a Espanya; crec que no m’he equivocat, i per sort el sostre a l’estat ha sigut més que discret. Tan de bo siguin un UPYD part II. I tan de bo no els donem mai més motius perquè taquin de taronja el nostre estimat cinturó roig (no roig del PSC, sinó roig rotllo bolxevic).

Albert Rivera celebrant que ha fracassat

9) La confluència de l’esquerra a nivell estatal, sumant-hi IU, hagués estat clau per convertir-se en la segona força electoral. No hi ha dubte que la batalla d’egos Iglesias-Garzón ha impedit aquesta confluència. I no hi ha dubte tampoc que, en cas de noves eleccions al maig, trobaran la manera d’entendre’s per sumar més. De fet, Podemos no hagués obtingut aquests grans resultats si no hagués estat gràcies a les diferents confluències amb agents polítics i socials de diferents pobles de l’estat espanyol. Jo mateix vaig votar a Xavi Domènech o a Marta Sibina, i no a Pablo Iglesias.

10) PP i PSOE. Alerta: treure el tema dels 123 escons del PP serà el moment més depriment de la sobretaula; treure el tema dels 90 del PSOE, potser serà el més còmic. En tots dos casos, millor no recrear-s’hi i passar-hi de puntetes.

L’exemple que el nacionalisme fa molt mal són els resultats del PP. Si nos fos pel discurs identitari, de garant de la unitat i d’oposició a la resta de nacionalismes de l’estat, el PP seria un partit torpedinat per la seva pròpia mala gestió corrupta i clientelista. Però el seu missatge espanyolista caduc continua venent a molts punts de l’estat, i la gent continua votant al PP (malgrat tot) perquè és el partit que garanteix la duresa contra els elements subversius. Sí, la Transició va ser una gran estafa, però tothom la va comprar i així estem.

Hi ha regions que donen un suport escandalós a aquest partit postfranquista, com ara les Castelles i Múrcia. Amb tot, a qualsevol votant de classe baixa de qualsevol part de l’estat li hauria de caure la cara de vergonya quan vota el PP.

Pel que fa al PSOE, només se’l creuen al sud. Tots i totes coneixem gent ben propera que fins fa cinc anys votaven el PSC a Catalunya i el PSOE a Espanya. I gairebé totes i tots han deixat de fer-ho. Al sud de l’estat, de moment, ho continuen fent. Precisament allà on més casos de corrupció han esquitxat el partit. Increïble.

El Partido Socialista Obrero Español és un autèntic desastre, i si aquesta és l’esquerra, no cal dreta. Per començar, el seu líder és un maniquí curt com el futur de Rafa Benítez al Madrid, que va ser assessor d’un peix gros de l’ONU durant la Guerra de Kosovo i conseller general de Caja Madrid. Un obrer socialista de tota la vida, vaja. I per acabar, les polítiques del PSOE s’escoren cada any una mica més a la dreta.

Sincerament, aniria molt bé un pacte del règim del 78 entre PP i PSOE perquè caiguessin les caretes i així la gent que es considera d’esquerres no tornés a donar mai més suport a aquesta colla de vividors i socialdemòcrates capitalistes.

Blindatge de l'estat: Rajoy i Sánchez tenen els dies comptats

0) Per si el tema polític es posa molt tens, sempre hi ha el comodí Barça: millor equip del món amb un any 2015 estratosfèric, inclosa una Champions després d’eliminar els campions de les principals lligues europees i un inoblidable 0-4 al Bernabéu. Si teniu família perica o madridista, incidiu i burxeu al màxim, no ho podràn suportar ;)

FCB, millor equip del món, també oficialment

Vist el panorama que ens espera, només desitjar-vos uns àpats calentets, unes sobretaules polèmiques i, sobretot, unes festes carregades de to polític. Si no toquem els temes tabú aquest nadal, ja no els tocarem mai. Salut i fins l’any que ve!

Quatre-quatre-dos

Com tots/es sabem, el proper 20 de desembre se celebren eleccions generals i els que volem una societat socialista (no socialdemòcrata), tan sols tenim dues opcions. La més clara, l’abstenció, ja que cap partit representa els interessos de la classe treballadora. L’altra opció és optar pel pragmatisme electoral i votar l’única força que es presenta a Catalunya que representa l’esquerra. Exposo quatre raons per escollir una opció i quatre més per escollir l’altra.

ABSTENCIÓ

1) El motiu principal i, des del meu punt de vista, l’argument amb més pes: no dóno legitimitat a l’estat espanyol, perquè malgrat els 40 anys d’engany continua sent un estat franquista pel que fa a la política, a la justícia i a l’exèrcit, tres pilars fonamentals on s’edifiquen els estats. Participar en la farsa d’unes eleccions que independentment del resultat no faran trontollar aquests fonaments és legitimar-les, es miri com es miri.

2) Mai he votat per despit. De fet, mai m’he sentit proper a cap partit polític i, per tant, no els he donat el meu suport electoral. Tampoc em convenç l’argument de votar “els menys dolents”, ja que se suposa que si et vens a l’electoralisme has de fer-ho convençut. Al seu dia molts/es van votar Felipe González perquè no guanyés Alianza Popular, i els resultats van ser nefastos: la desaparició de l’esquerra al marc institucional i l’enfortiment del terrorisme d’estat (GAL), per posar dos exemples dels milers que n’hi ha. Per no parlar de casos més propers, com ara quan els ciutadans van apostar per Zapatero i a canvi van obtenir la reforma de l’article 135 de la Constitució, que hipotecava l’estat del benestar al pagament del deute.

González, Vera i Barrionuevo, tres "socialistes" que van practicar el terrorisme d'estat

3) L’exemple grec. Syriza ha demostrat que el poble no mana, sinó que qui decideix és el capitalisme. Si als hel·lènics els han robat la sobirania per totes bandes, no veig per què en el cas espanyol hauria de ser diferent. A més, el discurs antiaustericidi que tenia Podemos fa un parell d’anys s’ha llimat per tot arreu, i actualment les seves polítiques econòmiques són absolutament descafeïnades.

4) Els partits de l’esquerra espanyola. No m’agrada ni l’esquerra institucionalizada i acomodada que representa IU ni l’esquerra reformista i amb discurs covard que representa Podemos. Evidentment no incloc al PSOE dins de l’esquerra, ja que ni les seves polítiques estatals ni el seu pensament geopolític són d’esquerres. Del PSOE només demano que entreguin la S, la O i la calç viva i que es disolguin.

EN COMÚ PODEM

1) L’únic partit d’esquerres (en aquest cas, coalició) que es presenta en aquestes eleccions a Catalunya. I estaria molt bé que fos la primera força per acabar amb el debat independentistes-espanyolistes i centrar-lo en l’eix esquerra-dreta. Perquè a Catalunya, l’enfrontament nacionalista només ha aconseguit que Ciutadans s’hagi consolidat i tingui la possibilitat de ser el partit més votat aquest 20D, fet que seria un veritable malson.

Xavi Domènech i Marta Sibina, dues de les cares visibles d'ECP, amb l'alacaldessa de Barcelona Ada Colau

2) Vaja, que em venen ganes de votar ECP per restar vots a C’s i PSC, però també a CDC i ERC (“independentistes” que no volen perdre la poltrona de Madrid). Si dos dels tres teòrics partits independentistes dónen legitimitat a aquestes eleccions, per què no participar-hi? Què fan Rufián i Homs parlant de sobiranisme i de procés en debats a unes eleccions generals? A més, quants dels votants de la CUP (l’únic partit independentista coherent) també hi participaran? M’imagino que uns quants.

3) Tampoc tinc ganes que el president de l’estat sigui de dreta (Pedro Sánchez) o d’ultradreta (Mariano Rajoy i sobretot Albert Rivera); ja hem vist la deriva que està prenent la societat europea (França votant en massa a Le Pen) i llatinoamericana (victòria de la dreta a Argentina i de la ultradreta colpista a Venezuela), i no tinc ganes que el monstre es continuï fent gran. I encara que anteriorment he dit que mai votaria l’opció menys dolenta, sens dubte un d’aquests tres individus com a president seria un autèntic drama. Pablo Iglesias i molta de la gent que forma part de Podemos no m’entusiasmen, però en canvi Xavi Domènech i Marta Sibina, sí que em representen.

Si aquest feixista "sobreexcitat" obté quotes de poder, preparem-nos

4) Relalacionat amb el punt anterior, ECP és una bona fórmula en què els catalans no haurem de triar entre Podemos i IU, fet que no és igual en altres llocs de l’estat. És més, votant ECP votem un grup propi que donarà suport a Podemos i a IU. Vaja, el que vindria a ser la confluència que es buscava a nivell estatal i que no es va arribar a aconseguir.

Encara queden deu dies per la cita electoral i no seran els debats al circ televisiu el que em faran prendre la decisió final, sinó els moviments purament polítics que es donin d’aquí al 20D. Surto amb un 4-4-2, però encara queda molt partit i potser cal variar la tàctica.