Quatre-quatre-dos

Com tots/es sabem, el proper 20 de desembre se celebren eleccions generals i els que volem una societat socialista (no socialdemòcrata), tan sols tenim dues opcions. La més clara, l’abstenció, ja que cap partit representa els interessos de la classe treballadora. L’altra opció és optar pel pragmatisme electoral i votar l’única força que es presenta a Catalunya que representa l’esquerra. Exposo quatre raons per escollir una opció i quatre més per escollir l’altra.

ABSTENCIÓ

1) El motiu principal i, des del meu punt de vista, l’argument amb més pes: no dóno legitimitat a l’estat espanyol, perquè malgrat els 40 anys d’engany continua sent un estat franquista pel que fa a la política, a la justícia i a l’exèrcit, tres pilars fonamentals on s’edifiquen els estats. Participar en la farsa d’unes eleccions que independentment del resultat no faran trontollar aquests fonaments és legitimar-les, es miri com es miri.

2) Mai he votat per despit. De fet, mai m’he sentit proper a cap partit polític i, per tant, no els he donat el meu suport electoral. Tampoc em convenç l’argument de votar “els menys dolents”, ja que se suposa que si et vens a l’electoralisme has de fer-ho convençut. Al seu dia molts/es van votar Felipe González perquè no guanyés Alianza Popular, i els resultats van ser nefastos: la desaparició de l’esquerra al marc institucional i l’enfortiment del terrorisme d’estat (GAL), per posar dos exemples dels milers que n’hi ha. Per no parlar de casos més propers, com ara quan els ciutadans van apostar per Zapatero i a canvi van obtenir la reforma de l’article 135 de la Constitució, que hipotecava l’estat del benestar al pagament del deute.

González, Vera i Barrionuevo, tres "socialistes" que van practicar el terrorisme d'estat

3) L’exemple grec. Syriza ha demostrat que el poble no mana, sinó que qui decideix és el capitalisme. Si als hel·lènics els han robat la sobirania per totes bandes, no veig per què en el cas espanyol hauria de ser diferent. A més, el discurs antiaustericidi que tenia Podemos fa un parell d’anys s’ha llimat per tot arreu, i actualment les seves polítiques econòmiques són absolutament descafeïnades.

4) Els partits de l’esquerra espanyola. No m’agrada ni l’esquerra institucionalizada i acomodada que representa IU ni l’esquerra reformista i amb discurs covard que representa Podemos. Evidentment no incloc al PSOE dins de l’esquerra, ja que ni les seves polítiques estatals ni el seu pensament geopolític són d’esquerres. Del PSOE només demano que entreguin la S, la O i la calç viva i que es disolguin.

EN COMÚ PODEM

1) L’únic partit d’esquerres (en aquest cas, coalició) que es presenta en aquestes eleccions a Catalunya. I estaria molt bé que fos la primera força per acabar amb el debat independentistes-espanyolistes i centrar-lo en l’eix esquerra-dreta. Perquè a Catalunya, l’enfrontament nacionalista només ha aconseguit que Ciutadans s’hagi consolidat i tingui la possibilitat de ser el partit més votat aquest 20D, fet que seria un veritable malson.

Xavi Domènech i Marta Sibina, dues de les cares visibles d'ECP, amb l'alacaldessa de Barcelona Ada Colau

2) Vaja, que em venen ganes de votar ECP per restar vots a C’s i PSC, però també a CDC i ERC (“independentistes” que no volen perdre la poltrona de Madrid). Si dos dels tres teòrics partits independentistes dónen legitimitat a aquestes eleccions, per què no participar-hi? Què fan Rufián i Homs parlant de sobiranisme i de procés en debats a unes eleccions generals? A més, quants dels votants de la CUP (l’únic partit independentista coherent) també hi participaran? M’imagino que uns quants.

3) Tampoc tinc ganes que el president de l’estat sigui de dreta (Pedro Sánchez) o d’ultradreta (Mariano Rajoy i sobretot Albert Rivera); ja hem vist la deriva que està prenent la societat europea (França votant en massa a Le Pen) i llatinoamericana (victòria de la dreta a Argentina i de la ultradreta colpista a Venezuela), i no tinc ganes que el monstre es continuï fent gran. I encara que anteriorment he dit que mai votaria l’opció menys dolenta, sens dubte un d’aquests tres individus com a president seria un autèntic drama. Pablo Iglesias i molta de la gent que forma part de Podemos no m’entusiasmen, però en canvi Xavi Domènech i Marta Sibina, sí que em representen.

Si aquest feixista "sobreexcitat" obté quotes de poder, preparem-nos

4) Relalacionat amb el punt anterior, ECP és una bona fórmula en què els catalans no haurem de triar entre Podemos i IU, fet que no és igual en altres llocs de l’estat. És més, votant ECP votem un grup propi que donarà suport a Podemos i a IU. Vaja, el que vindria a ser la confluència que es buscava a nivell estatal i que no es va arribar a aconseguir.

Encara queden deu dies per la cita electoral i no seran els debats al circ televisiu el que em faran prendre la decisió final, sinó els moviments purament polítics que es donin d’aquí al 20D. Surto amb un 4-4-2, però encara queda molt partit i potser cal variar la tàctica.