Ni injustícia ni mala sort

No sé quins dos partits han vist els mitjans de comunicació d’aquest país, però segur que no eren els mateixos que vaig veure jo. Llegeixes els diaris i et diuen que el Barça no ha arribat a la final de la Champions perquè ha tingut mala sort, i que és una injustícia. Doncs ni una cosa ni l’altra.

Una injustícia és que t’expulsin el teu millor central per cometre un penal en una jugada on el davanter rival fa piscinassu i enganya a tothom. La mala sort és que el teu millor lateral esquerre tingui càncer i no pugui jugar, i que el teu segon davanter més eficient (criticat per molts, per cert) es trenqui per la meitat i es passi sis mesos de baixa; o que el teu porter, en una sortida desastrosa, lesioni el teu central amb més qualitat. Però el que ha passat a Stamford Bridge i al Camp Nou no és ni una cosa ni l’altra. M’explico:

1) No pots arribar a la final si no guanyes a un equip que et xuta tres vegades a porta en tota l’eliminatòria.

2) No pots arribar a la final xutant 20 vegades, creant ocasions claríssimes i només marcant dos gols.

3) No pots arribar a la final quan no saps aprofitar les condicions més favorables que puguis imaginar: un 2-0 a favor, jugant contra 10 més de la meitat del partit, i amb els dos centrals titulars fora del camp (un per lesió, l’altre per auto-expulsió).

4) No pots arribar a la final llençant el treball fet en cada una de les parts a la paperera, i rebent tots els gols al descompte.

5) No pots arribar a la final fallant un penal vital que et classifica.

Aquests cinc exponents s’han unit al llarg dels 180 minuts contra el Chelsea, i han fet que el Barça estigui justament eliminat de la competició més important de totes. I no per mèrit del Chelsea, naturalment, que ha demostrat ser un equip pobre i roí al qual no li atribueixo cap mèrit. Si el Barça no serà a Munic és únicament per culpa seva; no els han eliminat, sinó que s’han eliminat solets.

Fallar un penal no és mala sort

 

Naturalment que sóc del Barça a mort, en la victòria i en la derrota, encara que aquesta em costi de pair. Però a diferència d’altres derrotes, avui no estic orgullós de com ha estat l’equip en aquesta eliminatòria. I prou. No es tracta de criticar, però tampoc de fer creure coses que no són. L’equip té crèdit de sobres per seguir endavant, i això no ho discuteix ningú. Per sort.

Per mi, ahir es va acabar la temporada del Barça. Perquè desenganyem-nos, la Copa del rei és absolutament igual guanyar-la o perdre-la. Avui, un dia després de la desfeta, als culers ens pot arribar una alegria de fora, ja que el nostre equip no ens l’ha pogut donar: no penso veure el partit, però espero que a les onze de la nit el Bayern sigui el segon finalista i, gràcies al favor que li haurem fet (el Chelsea té quatre sancionats per la final), aconsegueixi el màxim títol continental. Perquè ahir la xusma madridista reia molt. Però avui han de remuntar. I facin el que facin, una cosa queda clara: mai aconseguiràn el que ha aconseguit el Barça, guanyar sis títols en una temporada.

Anant una mica més enllà, aquest any desitjo més que mai que la selecció espanyola quedi eliminada a les primeres de canvi. Perquè em faria molt mal veure com el Barça blaugrana ho perd tot i el Barça de roig aconsegueix l’Eurocopa. De totes maneres, no els dono ni un 10% de possibilitats de revalidar el títol, veient l’estat de forma dels seus principals jugadors... Però això ja és una altra història.

A l'estiu tornareu a plorar, perquè no guanyareu l'Eurocopa

 PD1. L’escrit no és una crítica a l’equip, ni tampoc a jugadors puntuals (no n’he citat cap). Crec que és criticable l’estat de forma o l’eliminatòria que han fet alguns jugadors, en alguns casos molt criticable, però no els jugadors en si. Quan guanyen se’ls aplaudeix, doncs avui també.

PD2. Demano disculpes públicament a dues persones: al Tito i a l’Alita, ja que van viure el meu show particular en primera persona. No ho puc evitar, però “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir” (espero).

PD3. Visca el Barça, mort als blues i mort al Madrid!

Quan l'analfabetisme triomfa

23 d’abril, diada de Sant Jordi. Es regalen roses i es consumeixen llibres de manera desenfrenada. Llibres com a tradició comercial, no pas cultural. Llibres que, en molts casos, serviràn per decorar una habitació que tindrà més credibilitat amb els prestatges plens que buits.

M’agradaria creure que Sant Jordi és quelcom més que embussos i consumisme. M’agradaria pensar que és la festa de la bona literatura, la que escriuen autors més o menys coneguts però amb una cosa en comú: l’esforç dedicat a la seva obra.

Però desenganyem-nos, perquè això no és així. Un fet per sobre de tota la resta em va fer estremir: la cua immensa que es va formar perquè un tal Mario Vaquerizo, incult de professió i analfabet d’ideologia, signés un llibre que suposadament ha escrit (com a mínim, figura com a autor). El típic aprofitat que veu en el dia del llibre i en l’alienació social la millor manera de fer negoci... Sense haver escrit una ratlla, ja que les úniques que coneixen aquesta gent són les de farlopa.

Quan una societat es torna boja per veure, fotografiar-se o apropar-se a un inútil d’aquestes dimensions, mentre grans escriptors que dediquen anys a escriure passen desapercebuts, és que alguna cosa no rutlla. I naturalment que ho sabem, que vivim en un lloc on la cultura brilla per la seva absència. Però aleshores, siguem coherents i no volguem disfressar Sant Jordi en una festa cultural, quan en realitat és un dia més on es demostra el provincianisme d’aquest país.

Jaume Cabré signant. 8 anys per escriure Jo confesso.

Quan trigarem per tornar endavant?

En poc més de cent dies de govern del Partit Popular, la societat espanyola ha viatjat 40 anys enrere. Sembla difícil que algú pugui esmicolar els avenços socials que s’han aconseguit amb l’esforç d’anys en tan sols 5 mesos. Però, com si es tractés d’un nen que rebenta un formiguer amb un cop de puny, el govern de Rajoy ho està aconseguint.

Els ciutadans, com les formigues, no hem mort tots de cop. Però el cop ens ha deixat desorientats, sense saber on som, amb el nostre hàbitat destrossat. El que ha fet el PP en tan poc temps ens dóna potestat per poder treure’ns les caretes i parlar sense embuts d’una vegada per totes: hem tornat al franquisme.

I no és una exageració. D’acord que les figures són unes altres. D’acord que el cop d’estat no es produeix amb les armes sinó mitjançant les urnes, tot i que tothom en coneixia el resultat. I aquesta és la gran diferència: per alguns aquest govern és legítim (perquè és “democràtic”), mentre que el de Franco era il·legítim. Per mi, no hi ha diferències.

Perquè, igual que l’any 1939 Franco va suprimir tot allò que la República havia creat, el PP està acabant amb tot allò que s’havia tornat a aconseguir després del franquisme (evidentment, adaptat als nous temps i amb la llosa del règim que encara pesa). Adéu a la sanitat pública. Adéu a l’educació pública. Adéu a la Llei de dependència, de l’avortament... de tot el que soni a progressisme. I tot això, repeteixo, en poc més de cent dies. Volem formar part de l’Europa cosmopolita, però tenim un pensament de l’Espanya inquisitiva, a més d’uns impostos que segueixen finançant ‘caceres reials’ i ‘pederàstia episcopal’.

Però quan parlem d’Espanya no podem oblidar què passa a Catalunya. Exactament el mateix. El desastre del PP és tan gran que CiU està quedant en un segon pla, però les seves polítiques privatitzadores són igual de corrossives en un i altre lloc. Potser algú es pensa que CiU defensa Catalunya i per això “és una mica diferent” al PP; però què és defensar Catalunya sinó defensar els seus ciutadans? CiU ens està deixant en pilotes, igual que els seus amics espanyols. I dic amics sí, però podria dir ídols, ja que els convergents no han tingut cap inconvenient de ser el gos falder del govern de Rajoy, des del primer dia.

Evidentment, el problema és de part de la ciutadania. Perquè cony, és força clar que no només els quatre rics, burgesos i adinerats han votat PP i CiU. Desgraciats que els costa arribar a final de mes no van tenir mala consciència quan van anar a una urna i van dipositar un paper reciclat amb les sigles de ‘Partido Popular’. Ara s’hauràn de pagar les receptes, i tantes altres coses. Als que els segueixi semblant bé és perquè el patriotisme ha arrelat en la seva incultura, i s’han cregut que el PP és el partit que més defensa Espanya (dic el mateix que abans, defensar Espanya no hauria de ser vetllar pels espanyols?). I als que han vist que l’han cagat i ara es penedeixen d’haver votat Rajoy per la seva rebequeria anti-ZP, només els dic una cosa: que els donguin pel cul.

Perquè és culpa dels ciutadans haver de carregar amb un govern com aquest. El problema ve de lluny, quan vam acceptar una transició que era una farsa i ens va semblar que aquest sistema ja ens anava bé. Ara patirem, i molt. A veure quants anys ens costarà tornar a assolir els avenços que estem perdent. A poc a poc. Perquè construir costa molt, és un procés lent que cal mesurar mil·limètricament per posar uns bons fonaments. Destruir, en canvi, es fa amb un cop de geni. La moda Pepera passarà, però haurà arrasat amb allò que es trobi de cara. Per això, ara que anem caminant cap endarrere, em pregunto: quan trigarem per tornar endavant?

Populars sí, populistes no

Avui és un d’aquests dies en què obres els diaris, la ràdio o la televisió i, per raó divina (o més aviat patrioticoeconòmica), tots es posen d’acord. És igual si són de teòrica dreta o de teòrica esquerra, perquè tots tenen clara una cosa que es pot resumir en dues paraules: expropiació i populisme.

Ahir es feia oficial la nacionalització d’YPF (filial de Repsol) per part del govern argentí. Resumint-ho d’una manera entenedora, el poble argentí, per mitjà del seu govern sobirà, es queda amb allò que és seu, amb els recursos naturals que emanen de les seves entranyes. Una expropiació, sí, que trenca amb el colonialisme espanyol, ja que anteriorment s’havia privatitzat el petroli; Espanya es va aprofitar de l’Argentina en un moment de debilitat econòmica d’aquesta. Ara que la situació s’inverteix, les coses tornen al seu lloc. Així de senzill.

Però al país hispà les coses no es veuen tan fàcils. Estem acostumats a viure envoltats de notícies que pretenen vendre’ns un patriotisme basat en l’interés del més poderós, com si tots els ciutadans normals i corrents haguéssim de saltar a la iugular dels que ‘agredeixen’ els interessos d’uns pocs empresaris i accionistes. Al mateix temps, aquestes notícies narren de manera objectiva temes com l’evasió fiscal o l’expropiació de drets socials de la majoria de ciutadans, tan espanyols com catalans.

Ja se sap que la xusma no podem pagar els diaris perquè ens ofereixin grans titulars, cosa que sí que pot fer Antoni Brufau, president de Repsol. Però d’aquí a que es pensin que som idiotes hi ha un abisme.

Morales, Castro i Chavez ja fa anys que nacionalitzen i no passa res

 

Com deia, avui tots els mitjans han titllat de populista el discurs de la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández. Amb tot el que passa aquí, com poden tenir la barra de criticar les polítiques d’altres països? Com poden donar lliçons d’honradesa i de bona gestió? El govern d’Argentina és populista perquè ha dut a terme una política social que beneficia el seu poble; aquí tenim un govern que es fa dir popular, però que en canvi només fa polítiques pensant en els mercats, en agradar Alemanya i en beneficiar a les grans empreses, mentre va robant prestacions als seus ciutadans i va mentint en campanya per tal d’aconseguir vots. Ens donen a entendre, per tant, que la terminació –ar és senyal de responsabilitat i la terminació –ista és senyal de disbauxa. M’estranya, doncs, que siguin tan partidaris del nacionalisme i tan poc de nacionalitzar...

A Espanya no es nacionalitza el petroli, ni els bancs, ni res. És més, als bancs se’ls injecten diners públics per salvar-los de la fallida, però segueixen sent privats i ni tan sols canvien la seva estructura, que propicia tots els abusos imaginables. A Espanya s’expropia, sí, però d’una manera diferent: robant drets als ciutadans, traient-los els serveis més bàsics com la sanitat i l’educació i mantenint la despesa en militars, policies i religiosos. I malgrat el panorama, encara pretenen que els afectats per totes aquestes polítiques, la xusma, ens sentim identificats amb el seu problema (perquè cal admetre-ho, els de Repsol, La Caixa i la resta d’accionistes tenen un problemón amb els amics boludos) i ens indignem com si fos un atac de tots els argentins cap a tots els espanyols. No ens equivoquem: a mi Repsol m’importa tant com jo l’importo a Repsol.

Argentina segueix els passos de països com Cuba, Bolívia, Venezuela o Equador, on des de ja fa un temps sí que es duen polítiques d’expropiació i de nacionalització, per tal que tots els recursos passin a ser del poble i no d’una minoria poderosa que s’enriqueix. Si això és populisme i el que fem aquí és la democràcia exemplar, jo també sóc populista, sense pensar-m’ho ni un segon.