Populars sí, populistes no

Avui és un d’aquests dies en què obres els diaris, la ràdio o la televisió i, per raó divina (o més aviat patrioticoeconòmica), tots es posen d’acord. És igual si són de teòrica dreta o de teòrica esquerra, perquè tots tenen clara una cosa que es pot resumir en dues paraules: expropiació i populisme.

Ahir es feia oficial la nacionalització d’YPF (filial de Repsol) per part del govern argentí. Resumint-ho d’una manera entenedora, el poble argentí, per mitjà del seu govern sobirà, es queda amb allò que és seu, amb els recursos naturals que emanen de les seves entranyes. Una expropiació, sí, que trenca amb el colonialisme espanyol, ja que anteriorment s’havia privatitzat el petroli; Espanya es va aprofitar de l’Argentina en un moment de debilitat econòmica d’aquesta. Ara que la situació s’inverteix, les coses tornen al seu lloc. Així de senzill.

Però al país hispà les coses no es veuen tan fàcils. Estem acostumats a viure envoltats de notícies que pretenen vendre’ns un patriotisme basat en l’interés del més poderós, com si tots els ciutadans normals i corrents haguéssim de saltar a la iugular dels que ‘agredeixen’ els interessos d’uns pocs empresaris i accionistes. Al mateix temps, aquestes notícies narren de manera objectiva temes com l’evasió fiscal o l’expropiació de drets socials de la majoria de ciutadans, tan espanyols com catalans.

Ja se sap que la xusma no podem pagar els diaris perquè ens ofereixin grans titulars, cosa que sí que pot fer Antoni Brufau, president de Repsol. Però d’aquí a que es pensin que som idiotes hi ha un abisme.

Morales, Castro i Chavez ja fa anys que nacionalitzen i no passa res

 

Com deia, avui tots els mitjans han titllat de populista el discurs de la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández. Amb tot el que passa aquí, com poden tenir la barra de criticar les polítiques d’altres països? Com poden donar lliçons d’honradesa i de bona gestió? El govern d’Argentina és populista perquè ha dut a terme una política social que beneficia el seu poble; aquí tenim un govern que es fa dir popular, però que en canvi només fa polítiques pensant en els mercats, en agradar Alemanya i en beneficiar a les grans empreses, mentre va robant prestacions als seus ciutadans i va mentint en campanya per tal d’aconseguir vots. Ens donen a entendre, per tant, que la terminació –ar és senyal de responsabilitat i la terminació –ista és senyal de disbauxa. M’estranya, doncs, que siguin tan partidaris del nacionalisme i tan poc de nacionalitzar...

A Espanya no es nacionalitza el petroli, ni els bancs, ni res. És més, als bancs se’ls injecten diners públics per salvar-los de la fallida, però segueixen sent privats i ni tan sols canvien la seva estructura, que propicia tots els abusos imaginables. A Espanya s’expropia, sí, però d’una manera diferent: robant drets als ciutadans, traient-los els serveis més bàsics com la sanitat i l’educació i mantenint la despesa en militars, policies i religiosos. I malgrat el panorama, encara pretenen que els afectats per totes aquestes polítiques, la xusma, ens sentim identificats amb el seu problema (perquè cal admetre-ho, els de Repsol, La Caixa i la resta d’accionistes tenen un problemón amb els amics boludos) i ens indignem com si fos un atac de tots els argentins cap a tots els espanyols. No ens equivoquem: a mi Repsol m’importa tant com jo l’importo a Repsol.

Argentina segueix els passos de països com Cuba, Bolívia, Venezuela o Equador, on des de ja fa un temps sí que es duen polítiques d’expropiació i de nacionalització, per tal que tots els recursos passin a ser del poble i no d’una minoria poderosa que s’enriqueix. Si això és populisme i el que fem aquí és la democràcia exemplar, jo també sóc populista, sense pensar-m’ho ni un segon.