Temporada ciclista 2014

Coincidint amb l’arrencada de la temporada ciclista d’elit (ja s’han disputat a Austràlia les primeres dues etapes del Tour Down Under amb victòries de Simon Gerrans i Diego Ulissi), i per segon any consecutiu, us presento els 17 equips UCI Pro Team (la primera divisió del ciclisme professional), posant especial atenció en com s’han reforçat per aquest any.

UCI Pro Team

AG2R La Mondiale. Mantenen el bloc principal que els va donar forces alegries la temporada passada, especialment gràcies al primer mig any de Betancur, a la regularitat de Pozzovivo i a un dels moments més èpics de l’últim Tour, la victòria de Riblon a Alpe d’Huez. El millor fitxatge que han fet és Hutarovich, sprinter provinent del veí FDJ.

Astana Pro Team. L’equip ja va fer la gran inversió l’any passat, però aquest any també s’ha reforçat bé. Nibali seguirà sent el líder indiscutible en detriment de Fugslang, que tindrà un paper bàsicament d’escuder. L’italià no intentarà defensar el Giro, sinó que se centrarà en el Tour i, sorprenentment, en clàssiques com la Milan-San Remo, la Lieja-Bastogne-Lieja i el Tour de Flandes. Altres homes forts de l’Astana són Brajkovic i Kangert. Destaquen tres incorporacions interessants: el sempre candidat Scarponi, el campió holandès de contrarrellotge Westra i l’ex-Euskaltel Mikel Landa.

Scarponi i Nibali, dos italians a Astana

Belkin-Pro Cycling Team. L’any passat dos ciclistes de Belkin van fer un gran paper: Mollema i Ten Dam. Més discret va estar Gesink, tot i que ja ens té acostumats a rendir per sota del que s’espera d’ell. L’equip neerlandès s’ha reforçat principalment amb el francès Jonathan Hivert, provinent del Sojasun.

BMC Racing Team. Després d’un any molt decebedor de l’equip americà, sembla que el mànager de l’equip segueix confiant en el bloc de sempre: Evans, Hushovd, Gilbert, Phinney, Van Garderen, Van Avermaet… corredors bons en totes les especialitats, però que aquesta temporada han de fer un pas endavant. El BMC ha fitxat el colombià Atapuma per cobrir el perfil d’escalador pur que fins ara els mancava.

Darwin Atapuma, nou ciclista de BMC

Cannondale. Les puntes de llança de l’equip segueixen sent els mateixos de l’any passat: Basso i, sobretot, Sagan, que també té el seu germà Juraj a l’equip. Elia Viviani i Moreno Moser són els altres homes ràpids que poden tenir alguna cosa a dir. A diferència de l’any passat, aquesta vegada Cannondale s’ha reforçat bé amb Oscar Gatto (ex Vini-Fantini) i amb Matej Mohoric, el ciclista més jove del pilot professional i campió del món sub-23.

FDJ.fr. Un dels equips més fluixos malgrat tenir a una de les decepcions de l’últim Tour, Thibaut Pinot, que es va poder refer a la Vuelta. Tenen a l’actual i a l’ex campions francesos, Vichot i Bouhanni. El millor fitxatge que han fet aquesta temporada és el germà petit de Chavanel (ara a l’IAM Cycling), Sébastien.

Garmin-Sharp. Gran equip de rodadors que ha demostrat que també té homes capaços donar victòries de molt prestigi. L’any passat la glòria se la va endur l’irlandès Dan Martin aconseguint la Volta a Catalunya, la Liège-Bastogne-Liège i una etapa del Tour. Altres ciclistes mítics de l’equip són Hesjedal, Millar, Farrar, Van Summeren... Enguany l’equip de Jonathan Vaughters ha fitxat un colombià, Acevedo, a més de Cardoso i Slagter, l’últim guanyador del Tour Down Under.

Lampre-Merida. A Cunego, Pozzato, Niemiec i companyia se’ls suma un ciclista important, ni més ni menys que el Campió del Món Rui Costa, que va fer una temporada 2013 espectacular. A més del portuguès, el Lampre s’ha reforçat amb l’sprinter Sacha Modolo i amb l’alacantí Rafael Valls.

El Campió del Món Rui Costa estrena equip

Lotto Belisol. Equip que estrena colors corporatius i poca cosa més. Van den Broeck és, a priori, el líder a les grans voltes; Greipel l’sprinter de referència; i Hansen, l’incansable ciclista que ha corregut les últimes set grans voltes de manera consecutiva. Altres corredors del conjunt belga són Roelandts, Vanendert, De Clercq i Bak. Per aquesta temporada el Lotto compta amb dos exciclistes del Trek, el francès Gallopin (vencedor de l’última Donostia Klasikoa) i el belga Monfort.

Movistar Team. L’únic equip espanyol que queda a l’elit del ciclisme, després de la desaparició de l’Euskaltel. Si l’any passat el líder indiscutible era Valverde, aquest any haurà de compartir protagonisme amb el subcampió del darrer Tour, Quintana. El Movistar compta amb els dos campions espanyols, Jesús Herrada (en ruta) i Castroviejo (contrarrellotge). Han perdut a Rui Costa, però mantenen ciclistes lluitadors com Intxausti o Visconti. Eusebio Unzué ha pescat molt a l’Euskaltel amb els fitxatges d’Anton, Lobato i els germans Izagirre. A més, també s’han reforçat amb el germà de Nairo Quintana, Dayer, amb l’italià Malori i amb el francès Gadret. La dada curiosa és que l’equip compta amb tres parelles de germans (els Herrada, els Izagirre i els Quintana).

Igor Anton és un dels ex Euskaltel que ha fitxat per Movistar

Omega Pharma-Quick Step. L’assignatura pendent de l’equip belga eren les classificacions generals a les grans voltes, i això ho intentaran solucionar aquest any amb un dels fitxatges més sonats, el del colombià Uran (provinent e l’Sky). A les clàssiques els sobra talent amb ciclistes com Boonen, que s’ha de sobreposar després d’un any decebedor, Bakelants, Kwiatkowski o Terpstra. I als sprints no cal ni dir-ho: Cavendish, Petacchi i Meersman, als quals se’ls suma un altre gran sprinter, Renshaw (excompany a HTC i exrival de Cavendish). Per si això fos poc, tenen al campió del món de contrarrellotge, Tony Martin. Un altre ciclista que va fer un molt bon final d’any és Stybar. A més dels dos fitxatges esmentats, també destaca el de l’eterna promesa belga De Gendt.

El fitxatge més sonat: Rigoberto Uran, de l'Sky a l'Omega

Orica GreenEdge. Els vencedors de la contrarrellotge per equips de l’últim Tour són, per sobre de tot, un equip. En destaquen poques estrelles (potser el millor és Simon Gerrans), però ho compensen fent pinya. Molts dels seu ciclistes venen de la pista, i això els fa ser un conjunt de bons rodadors i contrarrellotgistes. Per exemple, Durbridge i Hepburn són especialistes contra el crono. O el sudafricà Impey, que passarà a la història per ser el primer ciclista d’Àfrica que es va vestir de groc (a l’últim Tour). O Goss, un sprinter pur. A aquesta plantilla, capitanejada per Neil Stephens, se’ls sumen homes importants com l’actual campió d’Itàlia Santaromita (ex BMC), els germans britànics Yates o el colombià Chaves.

Team Europcar. Un altre dels equips més fluixos del pilot, i debutants a la màxima categoria del ciclisme professional (han pujat gràcies a les desaparacions d’Euskaltel i Vacansoleil). Segueixen mantenint les dues estrelles franceses, Voeckler i Rolland, com a punta de llança, a més d’altres ciclistes que han tingut cert protagonisme com l’italià Malacarne o el francès Kern. Si s’ha de destacar un fitxatge el de Sicard, provinent d’Euskaltel.

Team Giant-Shimano. L’equip Argos-Shimano de l’any passat. Van ser una de les revelacions del Tour gràcies al quàdruple vencedor d’etapa Kittel, l’sprinter que es va endur la glòria més gran de l’última ronda francesa. També destaquen Degenkolb i Mezgec, però sobretot una de les sensacions de la temporada passada, Barguil, que sent sub23 va guanyar dues etapes a l’última Vuelta.

Team Katusha. Pocs reforços per un equip que va sobre rodes i que té al millor ciclista del 2013 (segons el rànquing UCI), Purito Rodríguez. Ell i la seva guàrdia pretoriana formada per Moreno, Losada, Vicioso, Paolini i Caruso, formen un equipàs. A més, tenen altres ciclistes que ja van destacar la temporada passada com Smukulis, Spilak i Kristoff. I pensar que fa un any gairebé es queden fora dels equips Pro Team...

Team Sky. Un any més, l’Sky és l’equip a batre. Arrasen en gairebé totes les proves per etapes, però la seva assignatura pendent són, sens dubte, les clàssiques de primavera. L’Sky té quatre ciclistes de primeríssim nivell per disputar generals: Froome, Wiggins, Porte i Henao (els tres primers, a més, són grans contrarrellotgistes). En part, gràcies a gregaris de luxe com els bielorrussos Kiryienka i Siutsou o els britànics Kennaugh i Thomas. Per les clàssiques tornen a comptar amb homes bons com Boasson-Hagen, Eisel o Stannard, però per vèncer hauran de demostrar una unitat que fins ara els ha mancat. L’equip de David Brailsford ha fet dos fitxatges interessants per aquesta temporada: Mikel Nieve (ex Euskaltel) i Sebastián Henao, cosí de Sergio).

El basc Mikel Nieve a l'equip més fort del pilot

Tinkoff-Saxo. Equip que capgira els seus patrocinadors, ja que el polèmic Oleg Tinkov s’ha gratat la butxaca i ha comprat el conjunt, mantenint a Bjarne Riis com a màneger. Quina parella. Esportivament, el seu darrer any va ser molt fluix, ja que s’ho van jugar tot a la carta de Contador. Quan van donar llibertat als altres bons ciclistes, el Saxo va salvar la temporada gràcies a Kreuziger (vencedor de l’Amstel Gold Race), Roche (bon paper a la Vuelta) i actuacions aïllades de Majka i Rogers. Un altre ciclista que destaca és un dels més veterans del pilot, Tossatto. L’equip danès ja es va reforçar molt l’any passat, i aquesta temporada s’han de consolidar.

Trek Factory Racing. Equip que va canviant de nom cada any, però que manté la mateixa estructura. A diferència de l’Sky, van molt bé a les clàssiques gràcies a Spartacus Cancellara, però tenen greus problemes a les voltes per etapes. Tot i això, l’any passat es van endur la Vuelta per sorpresa gràcies a la brillant actuació de Horner, que ja no és a l’equip. Kiserlovski o els germans Schleck tindran poques opcions davant de bèsties com Froome, Nibali o Purito. Tot i això, segur que Trek agafa protagonisme al llarg de la temporada amb homes com Voigt (el més veterà del pilot, que aquesta temporada farà 43 anys), Bakelants i, especialment, amb la gran promesa luxemburguesa Bob Jungels. El Trek també ha fitxat un colombià (la nació ciclista del moment), Arredondo, que ja els ha donat una victòria d’etapa al Tour de San Luis, a més dels germans Van Poppel.

*****************************************************************************

Calendari bàsic de l’any 2014

(o el que no em penso perdre)

Paris-Nice : 9-16 de març

Tirreno-Adriatico : 12-18 de març

Milan-San Remo : 23 de març

Volta a Catalunya : 24-30 de març

E3 Harelbeke : 28 de març

Gent-Wevelgem : 30 de març

Tour de Flandes : 6 d’abril

Vuelta al País Vasco : 7-12 d’abril

Paris-Roubaix : 13 d’abril

Amstel Gold Race : 20 d’abril

La Flèche-Wallone : 23 d’abril

Liège-Bastogne-Liège : 27 d’abril

Giro d’Italia : 9 de maig-1 de juny

Critérium du Dauphiné Libéré : 8-15 de juny

Tour de Suisse : 14-22 de juny

Tour de France : 5-27 de juliol

Clásica de San Sebastián : 2 d’agost

Vuelta a España : 23 d’agost-14 de setembre

Campionats del Món (Ponferrada 2014) : 21-28 de setembre. Contrarrellotge per equips masculina 21 de setembre / Contrarrellotge individual masculina 24 de setembre / En ruta masculina 28 de setembre http://www.mundialciclismoponferrada.com/

Giro de Lombardia : 5 d’octubre

*****************************************************************************

Aquestes són les proves que, des del meu punt de vista, un amant del ciclisme no es pot perdre. Evidentment en falten moltes. Les proves bàsiques formen part de l’UCI World Tour, el calendari de les carreres de màxim nivell en el ciclisme. L’UCI World Tour està compost per les 3 grans voltes, pels 5 monuments del ciclisme (curses d’un dia), per 12 curses per etapes (només en destaco 6), per 9 proves d’un dia (destaco les 5 més importants) i pel Campionat del Món de Contrarrellotge per equips.

Hi ha altres competicions interessants que no formen part de l’UCI World Tour. Totes les curses del ciclisme professional les trobareu clicant aquí.

Aprendre a no renunciar

Gamonal és un barri situat al nordest de Burgos, ciutat castellanolleonesa propera a Palencia, Logroño o Gasteiz. Fins la setmana passada era un barri treballador qualsevol d’una ciutat com n’hi ha moltes a l’estat espanyol. Amb una particularitat: des de l’any 2011 els i les veïnes de Gamonal protestaven en contra de la construcció d’un bulevard comercial que suposava un canvi bestial en la idiosincràsia del barri.

Gairebé tres anys de protestes pacífiques no havien servit perquè l’Ajuntament estigués a punt d’iniciar les obres que transformarien el barri. L’asfalt ja estava aixecat i el perímetre envoltat de tanques quan, divendres al vespre, els i les humils veïnes del barri van dir prou. Després de cinc dies (i nits) d’avalots, enfrontaments amb la policia, joves detinguts i murs humans per impedir el pas de la maquinària que havia d’iniciar les obres, els habitants de Gamonal han aconseguit una primera victòria: suspendre momentàniament la construcció del bulevard. L’alcalde s’ha donat entre 15 i 20 dies per arribar a un consens, però els veïns ho tenen clar: arribar amb la lluita fins al final, guanyar tots els assalts del combat. Probablement això implica tornar a sortir al carrer, però també exigir la llibertat de tots els detinguts amb què s'ha saldat el conflicte.

El cas de Gamonal té una particularitat sorprenent: els interessats en fer el bulevard (alcalde i constructor, que casualment és propietari del Diario de Burgos, però també l’estat espanyol) s’han afanyat en intentar criminalitzar la lluita de les veïnes amb els arguments que utilitzen sempre. Fins i tot hem arribat a escoltar que els que creen avalots són joves descontrolats que ni tan sols viuen al barri, sinó que van itinerant de conflicte en conflicte (i tiro perquè em toca). Però aquesta vegada no els han servit declaracions del Ministre de l’Interior ni editorials infames a diaris afins al règim. Aquest cop la majoria de la població s’ha posicionat (i en molts casos solidaritzat) al costat dels veïns, farts d’haver de cedir a les imposicions dictades per tercers.

És probable que aquest suport als habitants de Gamonal es produeixi per l’efecte mirall. Que la gent, farta també de les injustícies que pateixen els seus barris, s’hagi vist identificada amb aquesta lluita i hagi aplaudit el valor que han demostrat els burgalesos, l’amor propi de qui no té res a perdre.

El següent pas és preguntar-se “Per què no ho fem nosaltres, amb tot el que hem de suportar?”. Ja ho va dir el Che pocs mesos abans de ser assassinat: “Crear dos, tres... muchos Gamonal, es la consigna” (o no era ben bé així?). Exacte. Gamonal només ha de ser l’inici d’una flama que es vagi propagant arreu. Només a Barcelona se m’ocorren uns quants casos per paralitzar la ciutat seguint l’exemple de Burgos: l’augment abusiu del preu del transport, els projectes de transformació de la ciutat pensada pels rics i pels turistes (el Port Vell, el Born…). I casos així a tots i cadascun dels municipis.

Gamonal ja s'ha encès, a veure quant triguem la resta

D'altra banda, Gamonal també ens llança un missatge molt important: ja està bé d’anar amb el lliri a la mà. A cada una de les protestes pacífiques a les quals hem assistit s’han pixat a la nostra cara. De fet, s’estan rient de nosaltres a una velocitat d’escàndol, tornant als anys 40 en temes com l’avortament o el control al ciutadà. Els opressors (sí, faré servir els termes de sempre ja que encara són vigents) han aconseguit fer creure als oprimits que ens podem queixar de tot, sempre que sigui pacíficament. En canvi, ells poden deixar la gent al carrer (sense feina i/o sense casa), destinar els nostres impostos a salvar la banca i pagar el deute o retallar salvatgement la sanitat i l’educació, però com que no exerceixen una “violència directa” (per entendre’ns) estan legitimats per fer-ho.

La culpa també és nostra per haver-nos empassat el seu discurs victimista quan en realitat són els botxins, per haver cregut que estàvem més a prop seu perquè formàvem part de la classe mitjana (invent ridícul), per creure’ns que un contenidor en flames té més valor que la dignitat de les persones o per pensar que es perd credibilitat si s’exerceix l’autodefensa. Hem volgut articular un discurs políticament correcte que ens ha servit perquè ens destrossin tots els drets que teníem.

Ara que ja ho han aconseguit, hem de repensar seriosament les nostres estratègies de lluita, i sobretot no tirar-nos pedres a la nostra pròpia teulada. Si la lluita és legítima, que cadascú l’exerceixi com cregui convenient; creure que es té una superioritat moral envers certs temes (violència, sobretot) només serveix per ajudar a criminalitzar als nostres, i això els mitjans de comunicació en mans dels poderosos ja ho fan molt bé.

A Gamonal s’ha tornat a demostrar que l’única manera d’aconseguir les coses és muntant un pollastre que desboqui a les “autoritats”. Renunciarem als nostres drets només per poder dir que som políticament correctes?