Per tots és sabut que la dreta té una tradició centenària en adulterar resultats electorals; i si fracassen a les urnes, no dubten en utilitzar la força bruta per aconseguir els seus objectius per dominar ciutats, països, regions o imperis sencers.
A casa nostra l’exemple més flagrant és l’enderrocament de la II República, nascuda democràticament el 1931, per part del feixisme espanyol, que es va imposar militarment l’any 1939, després de tres anys de guerra civil, als partidaris del govern legítim. Però arreu del món tenim altres exemples que il·lustren la no acceptació de la derrota per part de la dreta i, en la majoria de casos, del imperialisme nordamericà: Mèxic 1913, Grècia 1967, Xile 1973, Argentina 1976, Afganistan 1979, Venezuela 2002, Hondures 2009, Ucraïna 2014...
Situem-nos, però, al 2015, on el colpisme s’ha tret la disfressa militar i ha adquirit formes més subtils. I situem-nos a prop (Barcelona, Madrid), però també lluny (Grècia).
BARCELONA
Les eleccions del 24 de maig van donar com a guanyadora la candidatura de Barcelona en Comú; tres setmanes més tard, Ada Colau era investida alcaldessa de Barcelona. Durant aquestes tres setmanes, i des del 13 de juny (dia en què es va celebrar la investidura), Ada Colau i el seu equip van rebre crítiques per totes bandes. Sorprenentment, no només des de la dreta, fet que es podia esperar (Convergència s’ha menjat els mocs a Barcelona durant lustres i només ha aguantat a l’alcaldia 4 anys), sinó també des de la suposada esquerra més radical, que no han donat ni un marge mínim de temps per sortir a demostrar que ells són més autèntics.
Però qui ha tret més bilis ha estat la nova fornada d’independentistes, aquests que es reconeixen a internet perquè al seu nickname afegeixen “DUI”, “27S2015”, “9N” o locucions similars que tenen com a objectiu amagar que darrere d’aquest nom en realitat s’hi amaga un votant de CiU de tota la vida. Aquest col·lectiu ha rabiat molt pel fet que el marit de Colau entri a formar part de BeC (a gent que no votarà mai BeC, li importa l’estructura interna del partit?), i malgrat que portes enfora barrejar la família amb la política mai ha estat el més aconsellable, és de domini públic que la parella es va conèixer militant en una organització per garantir el dret a la vivenda, i que han fet “carrera” junts.
I aquest només és un exemple. Un segon, i ja paro, és la crítica ferotge contra Águeda Bañón, activista feminista. Una imatge seva pixant enmig del carrer ha fet escandalitzar a la dreta rància, la mateixa gent que se’ns pixa a la boca i diu que plou.
Des del minut 1, les classes adinerades barcelonines, ajudades pels seus altaveus en forma de Godó o Zeta, han intentat desestabilitzar i deslegitimitzar cada pas fet per un nou govern que pocs vincles té amb l'status quo que porta tota la vida dirigint la ciutat.
 |
| La investidura d'Ada Colau va generar crítiques pel seu "elevat cost". Al final va resultar que la investidura de Trias el 2011 va costar 15.000€ més, el típic que et gastes en catifes i canapès |
MADRID
Una cosa semblant al que ha passat a la capital catalana va succeir també a la capital de l’estat espanyol. Les rodes de premsa d’Esperanza Aguirre regalant l’alcaldia al PSOE “perquè no governés l’extrema esquerra” passaran a la història dels moments més ridículs de la política nacional. Malgrat l’anècdota, però, Aguirre demanava per tots els mitjans deslegitimar una opció política que havien escollit més de mig milió de madrilenys. Colpisme de l’stablishment que es veu derrotat per gent que no en foma part.
Una vegada investit el nou govern, la dreta va començar a tirar d’hemeroteca per veure què podia ser susceptible d’ésser denunciat a l’opinió pública. El cas més mediàtic va ser el de Guille Zapata, al qual van fer dimitir per uns tuits de fa 4 anys (malament per Ahora Madrid per cedir al xantatge de la dreta i no mantenir a Zapata al càrrec).
No contents amb això, els colpistes hereus de Franco van anar a per altres regidors, com ara Rita Maestre o Pablo Soto… La meva pregunta és: els peperos i altres col·lectius rancis es pensaven que el nou consistori estaria formats per pijets d’ESADE que tenen 2 carreres i 5 màsters i s’autoanomenen liberals malgrat ser els que, a l’hora de la veritat, xuclen més de la mamella pública? És clar que els nous regidors de l’Ajuntament de Madrid han participat en accions, manifestacions i ultratges a l’església catòlica. I espero que, malgrat tenir càrrec polític, ho continuïn fent.
 |
| Rita Maestre, canya contra el domini de l'església en llocs públics! |
GRÈCIA
El cas de més actualitat, i segurament el més flagrant de tots, és el cop d’estat financer que la Troika, l’FMI, la UE o la forma que prengui el neoliberalisme més salvatge a Europa, està duent a terme a Grècia.
Encara cou la derrota que l’stablishment va patir ara fa mig any en mans de l’”esquerra radical” de Syriza, per això ara tothom aprofita per culpar a Tsipras i companyia de tots els mals endèmics que els diferents governs grecs no han sabut solucionar. Sembla que en mig any Syriza hagi arruïnat un país de conte de fades.
Fins ara, la resposta de PASOK o ND era simple: endeutar-se i tornar el crèdit baixant el cap i retallant per allà on volia Europa (pensions, funcionariat, sanitat… vaja, els serveis més bàsics). Les coses han canviat, com a mínim una mica, amb Syriza, que abans de passar per l’aro i empassar-s’ho tot ha decidit convocar un referèndum per consultar al poble grec si accepten les condicions de la Troika o no les accepten. La democràcia torna al seu bressol, i molts n’haurien d’aprendre.
Com era de preveure, a les elits la convocatòria del referèndum els ha sentat com una patada a l’estómac. Ja se sap que, per ells, com menys es consulti al poble, millor. Votar cada 4 anys no implica canvis, perquè manin uns o manin altres segueix manant el capitalisme. Ara, quan la votació ja toca temes econòmics vitals, les campanyes per criminalitzar la votació floreixen d’immediat. I això que com a molt els grecs podran escollir entre capitalisme salvatge i capitalisme criminal. Democràcia sí, però dins uns límits.
També era de preveure que l’estat espanyol, que té al·lèrgia dels referèndums, hagi carregat immediatament contra la decisió de Syriza. Però també ha sigut interessant veure com als opinòlegs del procés sobiranista el referèndum grec ja no els ha semblat tan collonut com el que demanen dia rere dia des de fa 3 anys.
Fa un parell de dies, el “professor” Josep Soler, evidentment crític amb la celebració del referèndum, ja emetia veredicte: si guanya el SÍ s’haurà de constituir un nou govern (li va faltar dir que un nou govern que accepti fil per randa les imposicions criminals d’Europa); i si guanya el NO Grècia haurà de sortir de l’Euro i Tsipras haurà fracassat. Vaja, que el resultat és el mateix: impedir que el poble grec pugui ser sobirà.
Espero que diumenge no guanyi el SÍ, sinó, l’όχι (NO en grec), i que els grecs puguin començar un camí allunyats de l’austericidi. I, de passada, ens demostrin a tots que el colpisme polític de la dreta i l'econòmic del neoliberalisme també poden perdre.
 |
| A menys de 48 hores per la celebració del referèndum, la plaça Syntagma d'Atenes era plena com un ou demanant el NO |
