27 anys esperant al seu amor...

M’encanten les parelles de cine. Sobretot les del cinema clàssic. No és el mateix un Humphrey Bogart-Lauren Bacall que un Javier Bardem-Penélope Cruz… o una Ginger Rogers-Fred Astaire que una Angelina Jolie-Brad Pitt. És que no té res a veure. Ens han canviat l’elegància dels clàssics per uns actors dels quals es parla més de les seves accions a fora que a dins de la pantalla.

Una parella que compleix tots dos requisits és la que un dia van formar Richard Burton i Elizabeth Taylor. Ningú dubta que és un dels tàndems més importants de la història del cinema, i que serà recordat eternament per la pel·lícula Cleopatra de Joseph L. Mankiewicz. Però de la mateixa manera, i fins al darrer dels seus dies en comú, Burton i Taylor no van deixar de generar polèmica en la vida real.

El Marc Antoni i la Cleopatra més mítics del cinema

Ahir ens deixava la part de la parella que encara resistia… L’altra part ho havia fet l’any 1984 (ja en fa uns quants). Avui tots els diaris recorden Elizabeth Taylor (bé, més aviat, els seus ulls i algun tòpic més); jo vull tenir un record per l’excèntrica parella, perquè al cap i a la fi, i malgrat acumular dos divorcis en 2 anys, serà el que els llibres de cinema reflectiran en un futur.

Burton va tenir 4 dones; Taylor, 7 marits. Ell es va fer cèlebre pel seu estil de locució; ella, pels seus ulls violeta. I tots dos es van conèixer en una de les pel·lícules menys rentables de la història del cinema, Cleopatra, que va estar a punt d’ensorrar la productora 20th Century Fox a causa del seu elevadíssim cost.

La seva vida en comú va ser més o menys igual de desastrosa, i tot i que és evident que es professaven un amor mutu, la seva manera de demostrar-lo va ser, com a mínim, peculiar. Baralles, alcohol i divorcis barrejats amb films (el segon que van grabar junts va ser ¿Quién teme a Virgina Woolf?), fama i joies (Burton va regalar a Taylor la Perla Peregrina, d’un valor incalculable): una vida de pel·lícula...

Richard Burton ha hagut d’esperar gairebé 27 anys, però per fi es retrobarà amb la dona de la seva vida. Pels creients, al cel; i pels no creients, com jo, sobre la teulada de zinc.

Volta a Catalunya, capítol 100...

Avui em permeto la llicència de no tocar el tema dels llibres, del cinema, ni del futbol. I és que aquesta setmana que comença demà, passarà per casa nostra la Volta Ciclista a Catalunya, que enguany celebra el seu centenari. El primer guanyador va ser Sebastián Masdéu l’any 1911, i l’últim, el gran “Purito” Rodríguez, que finalment no participarà en aquesta edició. Però enmig hi ha hagut mites del ciclisme com ara Eddy Merckx (1968), Luis Ocaña (1971), Miguel Indurain (1988, 1991, 1992), Lauren Jalabert (1995), Alex Zülle (1996) o Joseba Beloki (2001) que també s’han adjudicat la prova ciclista més important del nostre país.

Aquest any hi ha moltes cares conegudes que lluitaran per succeir al corredor de Parets del Vallès. El més destacat i mediàtic, sens dubte, Alberto Contador, acabat de fitxar pel conjunt Saxo Bank del polèmic Bjarne Riis. Però també altres grans ciclistes, com ara Xavi Tondo (Movistar), Carlos Sastre i Denis Menchov (GEOX), Vladimir Karpets (Katusha), Ivan Basso (Liquigas), Igor Antón (Euskaltel) o Nicholas Roche (Ag2r-La Mondiale), arriben amb opcions per adjudicar-se la volta catalana.

L'irlandès Nicholas Roche arriba amb opcions de victòria

La prova constarà de 7 etapes, amb arribada a Barcelona el diumenge 27 de març. Aquest és el recorregut previst:

1ª etapa (21/3): Lloret de Mar – Lloret de Mar (166 km)

2ª etapa (22/3): Sta. Coloma de Farners – Banyoles (169 km)

3ª etapa (23/3): La Vall d’en Bas – Andorra-Vallnord (183 km)

4ª etapa (24/3): La Seu d’Urgell – El Vendrell (195 km)

5ª etapa (25/3): El Vendrell – Tarragona (205 km)

6ª etapa (26/3): Tarragona – Mollet del Vallès (184 km)

7ª etapa (27/3): Parets del Vallès – Barcelona-Pla de Palau (124 km)

Per si algú de la capital té interès en assistir a la prova, el millor lloc per veure-ho serà a Montjuïc (cap a les 13 hores del diumenge aproximadament), un “portet” de 3ª categoria on els ciclistes passen ràpid, però no tant com ho faran a la línia de meta. Imagino que no serà tan espectacular com quan el Tour de France va passar per Barcelona, però assistir a una prova ciclista sempre és bonic.

D’altra banda, pels amants de les bicicletes, hi ha diverses maneres de seguir la Volta a Catalunya:

- Cada vespre el canal Esport 3 oferirà un resum de l’etapa.

- Pel web oficial: http://www.voltacatalunya.cat i pel Twitter oficial: http://www.twitter.com/VoltaCatalunya (@VoltaCatalunya)

- Pel Twitter d’un servidor: http://www.twitter.com/flipau (@flipau), que estarà molt actiu comentant cada una de les set etapes.

Gaudiu de l’espectacle, i si pot ser en directe, millor!

Cork, la terra de Michael Collins…

Cork és un dels 32 comtats que conformen la geografia irlandesa. Està situat al sud del país, la seva capital s’anomena igual (Corcaigh en l’idioma original, el gaèlic) i és la segona ciutat més important d’Éire després de Dublín.

Un dels personatges més il·lustres nascuts a Cork és Michael Collins (Clonakilty, 1890), el líder revolucionari irlandès més llorejat de tots els temps. S’ha escrit molt sobre The Big Fella, i avui vull destacar la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre ell, encara que sigui un film que conté moltes imprecisions històriques. Malgrat tot, Michael Collins de Neil Jordan (1996, Irlanda, EUA i Gran Bretanya) va ser una pel·lícula que va arribar a una gran quantitat de públic i, sens dubte, aproxima la figura del general a tothom qui no coneix la història d’Irlanda.

Amb Liam Nesson en el paper de Collins, el film es remonta a l’any 1916, quan tingué lloc l’Alçament de Pasqua, una revolta fallida però que esdevingué clau per la futura independència d’Irlanda de la corona britànica. Collins era molt jove, però tot i així prengué part d’aquesta rebel·lió i fou empresonat.

Alan Rickman (esquerra) és Éamon de Valera i Liam Nesson (dreta) és Michael Collins

A partir d’aquest punt, la pel·lícula repassa els moments més destacats de la vida del general irlandès: la seva entrada al Parlament irlandès revolucionari (Dáil Éireann), la seva crucial participació en la creació de l’IRA, les ordres d’assassinar a 14 agents secrets britànics que desembocà en el Bloody Sunday de 1920, el seu protagonisme en l’aprovació del Tractat Anglo-Irlandès… I, finalment, el seu assassinat a Béal na mBláth, al mateix comtat de Cork, l’any 1922.

A més de Liam Nesson, el repartiment el completen actors tan brillants com Alan Rickman en el paper d’Éamon de Valera, el líder irlandès amb qui Collins divergeix arran del Tractat Anglo-Irlandès; Aidann Quin; o Stephen Rea. També apareix Julia Roberts en el paper de Kitty Kiernan, la promesa de Michael Collins.

La pel·lícula és una bona excusa per conèixer alguns moments vitals de la història recent d’Éire, un país en lluita constant contra els soldats britànics desplegats al seu territori. Val la pena baixar-se-la i gaudir-la!

Pd. Pròximament, la crònica del viatge a Cork, terra de Michael Collins.

No em toquin a Neil Lennon...

Dimecres passat, 2 de març, es va disputar el 5è Old Firm de la temporada. Crec que aquest clàssic del futbol mereix un apartat especial, però per fer-ne cinc cèntims, l'Old Firm és el derbi de Glasgow, que enfronta el Celtic i el Rangers. No es tracta d'un partit de futbol, es tracta d'el PARTIT, el CLÀSSIC, el DUEL... el futbol europeu no coneix una rivalitat tan gran: ni el Liverpool-Manchester, ni el Roma-Lazio, ni tan sols el Barça-Madrid es poden comparar amb l'Old Firm.

Tanta passió i rivalitat no és casual, ja que l'enfrontament va molt més enllà dels 90 minuts que dura el matx. Des de 1888 s'enfronten, per una banda, la colònia d'irlandesos residents a la capital escocesa, republicans i catòlics que defensen els colors verd-i-blancs del Celtic; per l'altra, els escocesos fidels a la corona britànica, unionistes i protestans que abanderen els colors del Rangers.

El partit d'aquest dimecres va acabar com el rosari de l'aurora. Semblava que en els darrers temps les emocions estaven més contingudes que abans, però novament es van tornar a repetir les escenes de màxima tensió entre ambdues aficions. El partit que es disputava no corresponia a la Scottish Premier League, sinó que era un partit de Copa; el Celtic va eliminar el Rangers, que una vegada més va demostrar el seu mal perdre. Primer, al terreny de joc, on va acabar amb 3 jugadors expulsats. I després, a la grada i a la ciutat de Glasgow, on la policia va practicar 300 detencions i on el 78% dels arrestats eren seguidors del Rangers. Lamentables. Maleducats.

L'entrenador del Celtic, Neil Lennon

La gent de Barcelona deu tenir els seguidors escocesos ben presents. Fa 3 i 4 anys van venir a animar els seus respectius equips al Camp Nou, i la imatge que van donar uns i altres va ser ben diferent: mentre que els aficionats del Celtic es mostraven amables i fins i tot es barrejaven amb els seguidors culés, els del Rangers van deixar una imatge patètica d'incivisme, de borratxera i de comportament indigne envers els ciutadans barcelonins.

Reprenent el fil del darrer Old Firm, els moments més tensos van tenir com a protagonista indirecte el tècnic del conjunt catòlic, el mític ex-jugador Neil Lennon. Primer, durant el transcurs del partit, quan el jugador protestant El Hadji Diouf es va encarar amb ell. Però el moment més tens es va viure al finalitzar el partit, quan Lennon i el segon entrenador dels Rangers, Ally McCoist, van estar a punt d'arribar a les mans. I això no és casualitat, les coses no passen perquè sí. Mentre que l'escocès McCoist és una llegenda viva del Rangers, el nord-irlandès Lennon és un mite del Celtic. Tots dos senten els colors dels seus equips; un és protestant, l'altre és catòlic; tots dos coneixen l'altre i viuen la seva rivalitat al màxim... de fet, són dos hooligans instal·lats a l'staff dels dos clubs dels seus amors.

Davant d'un Old Firm no es pot ser neutral, és inevitable posicionar-se per un equip o per un altre. Ja fa temps que els que vibrem amb el Celtic (també cal dir-ho, més per la seva faceta políticosocial que pel joc que desplega) estem encantats amb l'arribada de Lennon a la banqueta. Un nord-irlandès que va haver de renunciar a jugar amb la selecció del seu país per culpa d'amenaces de mort; un catòlic perseguit pels protestants; un republicà que ha defensat sempre la unificació de la nació irlandesa; i, en definitiva, un apassionat dels Hoops. Per això, les escenes impresentables que es van viure dimecres passat no van agradar gens als seguidors del Celtic. Ja estiguin protagonitzades per un jugador que no sent aquesta rivalitat (de moment, Diouf tan sols ha jugat 3 partits de lliga amb el Rangers) o per un tècnic que l'ha mamat des de ben petit (Ally McCoist). Per això, facin-me el favor, no em toquin a Neil Lennon...

Dos anys sense Pepe Rubianes...

Han passat només dos anys i ja poca gent el recorda públicament. No obstant, tinc constància que som molts, moltíssims, els qui, a la nostra manera, li volem retre homenatge. Recordant alguna de les seves frases cèlebres; escoltant algun dels seus monòlegs eterns; mirant alguna de les tantes entrevistes amenes que es va deixar fer; o llegint alguna de les pàgines que va deixar escrites per la posteritat.

Ho va ben endevinar amb el títol del seu primer llibre que vaig tenir a les meves mans: Me'n vaig. I en principi no havia de ser una premonició, però dos anys després de la seva publicació, ho va acabar sent. Gran obra que queda escrita per sempre, on deixa en evidència a tota aquella gent que el va perseguir per ser un home lliure que no tenia miraments a l'hora de dir el que pensava... suposo que era cosa de l'enveja...

En Pepe és d'aquelles persones que, sense conèixe'ls personalment, poden arribar a marcar part de la teva vida. Quan sento parlar d'Etiopia penso en Rubianes; quan veig un humorista en plena acció, penso en Rubianes; quan em cau a les mans un llibre de García Lorca, penso en Rubianes; quan m'adono que la classe política es riu de nosaltres, penso en Rubianes; quan observo el sofà de Buenafuente buit, penso en Rubianes... i així amb tantes i tantes petites coses que, per greus que siguin, després de passar pel filtre peperubianil esdevenen alegres.

El segon llibre que he llegit d'en Pepe és Poemas africanos, molt més ínitm que l'anterior, ja que comprèn poesies que va escriure durant una de les seves llargues etapes a l'Àfrica (en especial, a Addis Abeba).

A més, vaig tenir la sort de veure'l "una vegada i mitja" en directe: la primera, a Llofriu, en el marc de les festes majors d'aquest poble gironí. La segona, a l'espectacle més emotiu al qual he assistit: el comiat pòstum que li van fer tots els seus amics al Palau Sant Jordi. Per tots els que erem allà, va ser un dia inoblidable. Com sempre ho serà l' "actor galaicocatalà" més gran de tots els temps.

Acabaré recordant en Pepe amb el que, molt probablement, és el seu poema més cèlebre:

Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.
Así es la cosa
Es curioso ver
como la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...

Así es la cosa.
Así de simple.Un día, no lejano
habrá que comenzara hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera.

RUBIANES, Pepe. Me'n vaig. Badalona: Ara Llibres, 2007. 112 p. ISBN 978-84-96767-03-4.

RUBIANES, Pepe. Poemas africanos. Badalona: Ara Llibres, 2010. 124 p. ISBN 978-84-93768-21-8.