Dos anys sense Pepe Rubianes...

Han passat només dos anys i ja poca gent el recorda públicament. No obstant, tinc constància que som molts, moltíssims, els qui, a la nostra manera, li volem retre homenatge. Recordant alguna de les seves frases cèlebres; escoltant algun dels seus monòlegs eterns; mirant alguna de les tantes entrevistes amenes que es va deixar fer; o llegint alguna de les pàgines que va deixar escrites per la posteritat.

Ho va ben endevinar amb el títol del seu primer llibre que vaig tenir a les meves mans: Me'n vaig. I en principi no havia de ser una premonició, però dos anys després de la seva publicació, ho va acabar sent. Gran obra que queda escrita per sempre, on deixa en evidència a tota aquella gent que el va perseguir per ser un home lliure que no tenia miraments a l'hora de dir el que pensava... suposo que era cosa de l'enveja...

En Pepe és d'aquelles persones que, sense conèixe'ls personalment, poden arribar a marcar part de la teva vida. Quan sento parlar d'Etiopia penso en Rubianes; quan veig un humorista en plena acció, penso en Rubianes; quan em cau a les mans un llibre de García Lorca, penso en Rubianes; quan m'adono que la classe política es riu de nosaltres, penso en Rubianes; quan observo el sofà de Buenafuente buit, penso en Rubianes... i així amb tantes i tantes petites coses que, per greus que siguin, després de passar pel filtre peperubianil esdevenen alegres.

El segon llibre que he llegit d'en Pepe és Poemas africanos, molt més ínitm que l'anterior, ja que comprèn poesies que va escriure durant una de les seves llargues etapes a l'Àfrica (en especial, a Addis Abeba).

A més, vaig tenir la sort de veure'l "una vegada i mitja" en directe: la primera, a Llofriu, en el marc de les festes majors d'aquest poble gironí. La segona, a l'espectacle més emotiu al qual he assistit: el comiat pòstum que li van fer tots els seus amics al Palau Sant Jordi. Per tots els que erem allà, va ser un dia inoblidable. Com sempre ho serà l' "actor galaicocatalà" més gran de tots els temps.

Acabaré recordant en Pepe amb el que, molt probablement, és el seu poema més cèlebre:

Se me acaba el tiempo
y hay que ceder el sitio.
Así es la cosa
Es curioso ver
como la vida te desliza limpiamente
hacia su lado más extremo
a un ritmo lento o rápido
según convenga
sin compasión, sin pasmos,
sin aspavientos: con
la elegancia de la experiencia
bien ensayada.

Y hay que caminar
hacia la hora perfecta
con la cabeza erguida
y el ritmo justo
que da compás a los sueños...

Así es la cosa.
Así de simple.Un día, no lejano
habrá que comenzara hacer el equipaje
porque el viejo tren espera
siempre espera.

RUBIANES, Pepe. Me'n vaig. Badalona: Ara Llibres, 2007. 112 p. ISBN 978-84-96767-03-4.

RUBIANES, Pepe. Poemas africanos. Badalona: Ara Llibres, 2010. 124 p. ISBN 978-84-93768-21-8.