Som on érem i sabem el que sabíem

Tornem al principi, com a mínim els que mai hem cregut en els parlaments de la democràcia burgesa. L’esquerra a l’estat espanyol té 71 diputats de 350. Una autèntica misèria que demostra que la confluència ja no té més recorregut a nivell estatal. Cal buscar altres vies perquè per l’electoral no hi ha camí.

De les dues Espanyes sorgides a principis del segle XX, només una se sent còmode amb el format parlamentari. Els que vam perdre la guerra, doncs, mai podrem recuperar el poder que se’ns va robar amb les armes per la via de les institucions creades pels vencedors.

Si no, com s’explica que el 33% dels ciutadans espanyols que vota ho fa per una organització criminal amb centenars de membres condemnats i imputats? És tan absurd com si a Sicília es votés en massa a La Cosa Nostra.

Per tant, repetir eleccions ha sigut una cagada descomunal, encara que els grans culpables de la repetició dels comicis (PSOE) celebressin ahir els pitjors resultats de la seva història gairebé com una victòria. Patètic.

Malauradament, tot el que està pintat de blau no és perquè sigui mar

Observant el mapa de sobre es pot veure com a nivell provincial el PP ha guanyat a tot arreu excepte a Huelva, Sevilla i Jaén (PSOE, encara que a nivell autònomic a Andalusia ha guanyat el PP) i a les 3 províncies d’Euskadi (Podemos) i a les 4 de Catalunya (2 En Comú Podem, 2 ERC).

Sense cap ànim que això soni a nacionalisme, és evident que Catalunya i Euskadi voten diferent que la resta de l’estat. Si ens basem en els resultats de les eleccions generals, si Catalunya i Euskadi fossin estats independents probablement tindríem governs progressistes d’esquerres (En Comú Podem i ERC han sumat el 42% dels vots al Principat).

I dic probablement només, ja que tampoc convé oblidar que Catalunya, igual que a la resta de l’estat ahir, continua votant el partit de la corrupció (Convergència) a les eleccions autonòmiques.

Però si Catalunya vota diferent d’Espanya, la província de Barcelona vota diferent de la resta de Catalunya. En general, els Comuns arrasen. Però compte, perquè també hi ha notes negatives. Ens queixem, amb raó, de l’Espanya profunda que continua votant corruptes, però la “Barcelona cosmopolita” té dos districtes que també ho fan: Les Corts (PP partit més votat) i Sarrià-Sant Gervasi (Convergència partit més votat). Barcelona novament ens recorda que el focus s’ha de continuar posant a la guerra de classes.

I aquí és on em pregunto... realment Unidos Podemos és una eina dirigida a la classe treballadora? Ahir es va confirmar que no. Des del moment en què IU i sobretot Podemos s’han vist amb possibilitats reals de tocar poder, s’han dedicat únicament a intentar captar el vot de la inexistent classe mitjana, invenció de les elits per donar un estatus irreal a la classe obrera amb estudis universitaris. I s’ha vist que moderar el discurs per intentar guanyar vots és un autèntic fracàs. Parlar de PYMES, de pàtria, de somriures, d’il·lusió, renegar del comunisme… són coses tan allunyades de la classe obrera (tingui o no tingui consciència de classe) que els resultats han sigut els que han sigut.

Logo i eslògan difícils d'entendre per la classe obrera que li costa arribar a final de mes

I ara que el discurs d’Unidos Podemos ha fracassat, què? I ara que s’ha demostrat que ni Podemos ni la CUP (per posar els exemples més propers) han aconseguit canvis substancials per la via parlamentària, què? Ara que hem vist que els interessos de la classe treballadora no tenen lloc en aquest sistema, què?

Doncs ara toca tornar on no s’havia d’haver sortit mai: el carrer. La classe treballadora “ignorant” no prendrà consciència per art de màgia i la solució queda lluny de pescar uns quants milers de vots. Els suports a la causa es guanyen amb organitzacions als barris, amb agitació social, buscant el conflicte amb el poder, amb vagues… i sobretot amb discurs.

Si realment volem guanyar alguna cosa hem de començar a destruir els discurs hegemònic del poder, creat per una part dels vencedors de la II Guerra Mundial, i construir-ne un de propi sense complexos.

El gran exemple el trobem en les vagues de les quals parlava fa un moment. En 100 anys, els treballadors/es de Barcelona han passat d’implicar-se totalment en una vaga que va durar 44 dies fins que es van aconseguir els objectius (La Canadenca, 1919) a queixar-se perquè arriben tard a la feina a causa d’una vaga parcial de transport. El que és el mateix: hem passat de la solidaritat i la cooperació a l’individualisme radical.

Ens hem acostumat a veure aquesta imatge quan hi ha vaga de transport, quan el que hauríem de veure són metros buits en solidaritat amb els i les treballadores en lluita

El discurs hegemònic del poder no té adversaris des que va caure el Mur de Berlín l’any 1989. Avui, algú que lloa els anys d’Stalin al capdavant de l’URSS o algú que se sent més proper als governs de Venezuela o de Cuba que al d’Estats Units passa a ser titllat automàticament d’antisistema. I no tenim una esquerra desacomplexada que defensi a ultrança el seu passat, sinó que l’intenta amagar per tal de quedar dins dels límits d’aquest discurs hegemònic.

Un exemple pràctic d’això tan teòric que comento és el consumisme sense límits. És normal que la gent treballadora passi el seu dia de festa gastant el seu sou en un centre comercial? Doble victòria del sistema capitalista: s’alimenta el seu engranatge alhora que el ciutadà/ana està distret/a.

Però tornem a la realitat més immediata i més propera. Amb els resultats d’ahir, l’única sortida del bloqueig en què viu Catalunya és una entesa entre els Comuns i l’independentisme progressista. A diferència d’uns i d’altres, jo sóc partidari de moure fitxa ràpidament.

Junts pel sí (amb el suport de la CUP, no ho oblidem) viu enquistat al poder mentre ens ven un nou país que no existeix. Com a espectador totalment extern, no dóna la sensació que vulguin canviar res, més aviat sembla que estan molt còmodes veient-les venir i canviant de discurs com qui es canvia de calçotets.

Pel que fa als Comuns, hauran de decidir si opten per l’independentisme com a eina únicament pragmàtica sense cap tint nacionalista, després de veure que el referèndum pactat és ja igual d’impossible que la independència unilateral que proposen els altres.

Sempre he intentat que la qüestió nacional no estigui al centre del debat, com a mínim del debat que jo proposo. Però crec que ara ja es tracta d’un tema de dignitat política. Ja sabíem que l’estat espanyol ha estat dirigit, des de 1939, pels vencedors de la Guerra Civil. I no em refereixo al govern de torn, sinó a un tema estructural, que va des dels estaments jurídics fins als mitjans de comunicació que té en nòmina i que són fonamentals perquè el règim no canviï. I s’ha demostrat que perquè canviï cal un miracle que no arribarà.

Evidentment que a Catalunya aquells que es trobaven bé amb el franquisme (la Lliga que posteriorment es convertirà en CiU), la gent d’ordre, també ha intentat apropiar-se del govern, però crec que són menys sòlids i s’està demostrant que ja no tenen força per liderar res (CDC ha perdut, novament, uns 85.000 vots en tan sols 6 mesos).

Quico Homs parlant per la gent d'ordre

Que no se’m malinterpreti, jo mai de la vida votaré a un partit com ERC i dubto moltíssim que torni a votar la CUP. Independentment de si voto o no, en l’entorn parlamentari on em sento més còmode és amb els Comuns, i per això m’agradaria que la seva estratègia, ja que tenen el suport de la majoria de la població de Catalunya, fos actuar per buscar un desbloqueig per acabar d’una vegada per totes amb el processisme.

L’altra opció és esperar a que les coses canviïn, però si no s’actua no ho faran ni a l’estat espanyol (es va demostrar ahir) ni a Catalunya (ho porten demostrant els que governen des que va començar el Procés).

Per acabar l’anàlisi, un parell d’anècdotes. La primera és Ciutadans; el partit de l’IBEX-35 no és més que una anècdota. No farà falta ni per l’objectiu que se’l va crear, que no era un altre que apuntalar el règim. Ahir la farlopa no va rular a Cal Rivera.

L’altra anècdota és que el vividor subvencionat Mikimoto no ha entrat al Senat. No li haurem de pagar les becaines a Madrid, encara que potser li pagarem a l'Argentina o a Singapur si continua fent l’infumable programa que emet TV3.

Finalment, per les properes eleccions em comprometo a no estar enganxat a la televisió des de les 20 hores. Totes les enquestes i tots els sondejos són farses, i nosaltres hi seguim caient de quatre grapes. Si fa no fa ens passa com amb les eleccions, que sabem que són una estafa i hi continuem participant. No aprenem.

L'estiu que comença

Abans de res, disculpeu pel títol. És un plagi d’un llibre de la Sílvia Soler, però m’ha semblat adequat pels mesos que ens esperen. Que consti que sóc un hater total dels germans Soler, sobrevalorats tots dos per ser amics dels generadors d’opinió del nostre país.

Parlant de convergents, aquests dies hem rigut força contemplant les rabietes dels seus hooligans perquè la CUP no els va aprovar uns ridículs pressupostos. Veure la rancúnia del “president” Mas, a l’estil Jiménez-Losantos després de rebre un tret a la cama, és de les coses més gratificants políticament que ens poden passar als que no riem les gràcies ni hem estat abduïts pel discurs de Convergència, sinó que els considerem la màfia autòctona (favors, corrupció, privatitzacions...).

I tinc ganes de veure aquesta gent nedant a contracorrent. De fet m’agradaria que desapareguessin d'una vegada per totes, però tot arribarà. De moment, després de Sant Joan tenim la possibilitat d’enfonsar-los electoralment, una mica més encara. Malgrat ser detractor del sistema electoralista i malgrat detestar profundament la socialdemocràcia (és la cara amable del capitalisme), el 26J votaré a En Comú Podem i ho faré convençut, per aportar un granet de sorra a eixamplar distàncies amb la resta de forces polítiques; però especialment amb Convergència i amb el PSC.

I és que a nivell estatal tinc moltíssimes ganes de veure com el PSOE de la calç viva i del rescat a la banca cau en la profunda misèria. Fa anys que van demostrar que ni eren d’esquerres, ni representaven a la classe obrera, ni eren canvi; per això, tan de bo el ridícul que van fer pactant inútilment amb la ultradreta de Ciutadans els passi la factura que no els va passar amb Felipe González i Zapatero junts. Una curiositat: tant Rivera com ZP han anat a fer precampanya al costat dels opositors colpistes veneçolans, uns angelets.

Per si el morbo electoral no fos suficient, als amants de l’esport ens arriba l’anhelat any de traspàs, on a més dels esdeveniments habituals (bàsicament Tour de France) s’hi sumen l’Eurocopa i els Jocs Olímpics.

La cita futbolística comença aquesta nit enmig de protestes i vagues en diversos sectors producció a l’estat francès. Els treballadors/es es mobilitzen de debò per aturar la reforma laboral que vol aprovar un altre que es fa dir socialista però que representa els interessos de l’alta burgesia i de l’imperialisme: Françoise Hollande. Tot el que no vam saber incendiar aquí ho estan incendiant els veïns de dalt. Sempre és una alegria que un estat com el francès trontolli; n’hi ha que, malgrat no haver-ho viscut de primera mà, no oblidem com va tractar França els refugiats republicans l’any 1939.

Treballadors en vaga bloquegen el tren que transporta el trofeu de l'Eurocopa

De la mateixa manera que avui Europa tracta els refugiats de l’Orient mitjà que fugen d’una altra guerra: amb indecència. La història absoldrà Fidel Castro, però en canvi condemnarà el genocidi contra els drets humans que estan perpetrant els estats europeus. UErgonya.

A l’altra banda de l’Atlàntic les coses tampoc semblen anar millor. El candidat republicà és un multimilionari racista, però la candidata demòcrata no és menys dolenta. Malgrat els suports evidents a Bernie Sanders que vaig palpar durant els 10 dies que vaig ser a Califòrnia, bona part de la resta d’estats s’han decantat per la candidata de l’stablishment Hillary Clinton. I què voleu que us digui, escollir entre Trump i Clinton és el mateix que escollir entre PP i PSOE. Jo, als EUA, segur que no votaria.

Però tornem a l’esport. A diferència d’altres anys, per aquesta Eurocopa no faré prèvia, però espero que Espanya es foti una bona òstia. No suporto Del Bosque, ni Casillas, ni Ramos, ni Lucas Vázquez… ni el tuf que desprèn la selecció en general. Així que, com més gran sigui el ridícul, millor. Si m’he de decantar per algun equip, vaig amb la República d’Irlanda, tot i que no crec que superin la primera fase. Dels grans, tinc ganes de veure la davantera anglesa Vardy-Kane; el trident francès Kanté-Payet-Pogba; i els ridículs que faran Cristiano i Bale amb les seves respectives seleccions.

Harry Kane i Jamie Vardy, la millor parella atacant de l'Eurocopa

Al Tour, evidentment, vaig amb l’espectacle, que segurament podré presenciar en directe en alguna (o algunes) etapes dels Pirineus. I si el Purito o Fabio Aru fessin un bon resultat ja seria el súmmum. Als Jocs Olímpics de Rio no tinc massa preferències. Una medalla d’or de Wiggins al ciclisme en pista i poca cosa més. Ah, i que la selecció espanyola de bàsquet (Llull, Rudy, Sergio Rodríguez... puagh!) quedi eliminada per algun equip menor.

Per tot això i més, a aquest estiu que comença li demano vacances i relax, però poca desconnexió.