Marató contra la riquesa

Aquest diumenge, TV3 ens ha preparat una sessió de neteja de consciència d’aquells que feia temps que no vivíem. Sota el nom de Marató per la pobresa, la televisió pública (i els diferents patrocinadors d’aquesta) han engegat una campanya perquè tots els catalans ens sentim igual de bé que un catòlic quan surt de missa i dóna almoïna a l’indigent que la demana a les escales de l’església. Amics, desenganyem-nos: això no serveix. Això no és el que necessitem els ciutadans.

Més enllà de si l’almoïna i la caritat són humiliants pels qui la reben, jo crec que sí, el rerefons és molt més complex que dedicar un dia a recaptar X diners per enviar-los a ‘no-sé-on’ i oblidar-nos-en per sempre més. Actes com aquest fan més mal que bé. Maratons d’aquesta mena fan que els ciutadans amb un mínim de poder adquisitiu es pensin que estan solucionant el problema (o part d’aquest) de la gent sense recursos, i a efectes pràctics no estan canviant ni una coma del guió escrit per Lord Capitalism i Monsieur Néolibéralisme.

La pobresa existeix perquè conviu en un context social que la perpetua. I TV3 no ens vol enganyar; fixeu-vos-hi que han escollit un nom a conciència, Marató per la pobresa, i no pas Marató contra la pobresa. Els patrocinadors de la televisió pública, grans multinacionals farcides de grans empresaris i executius, per res del món volen erradicar la pobresa, ja que sinó se’ls acabaria el xollo. Com he dit abans, la influència cristiana encara és ben present a la nostra societat, una societat que en té prou fent ‘la bona obra de l’any’.

Crec que espectacles lamentables com el que ens espera el diumenge han de servir perquè la gent desemmascari d’una vegada els caradures que ens manipulen des de les altes esferes del poder. En un context de tensió extrema i on el poble està arribant al límit, va i ens planten un circ perquè sembli que tot segueix la pauta habitual. Ha arribat l’hora d’abandonar aquesta pauta, de no tenir problemes en dir que sortim del ramat.

Perquè no necessitem Maratons per la pobresa, sinó Maratons contra la riquesa. I no maratons d’un dia, sinó jornades indefinides de persistència, lluita i convicció. Perquè si d’una cosa estic convençut és que la pobresa en si no és un problema, allò veritablement greu és el repartiment desequilibrat de la riquesa. Perquè, desenganyem-nos, de crisi no n’hi ha, perquè de riquesa n’hi ha molta. Moltíssima.

Per això, diumenge jo no seré partícep d'aquesta pantomima. Ningú es quedaria en fora de joc (bonic eslògan, sí), si existís un repartiment equitatiu del poder adquisitiu. La realitat: no falten recursos, #sobrencadires*

  

*Aquest vídeo, elaborat per gent de Sabadell per desemmascarar la farsa de la Marató per la pobresa, és el que ha inspirat aquest post.

Però no estàvem en Bankiarota?

Ens hem fet un fart de protestar per cada retallada que han patit dos dels pilars de la nostra societat: la sanitat i l’educació. Per cada cop que rebíem del govern del PP des de Madrid, o per cada bufetada que ens donava el govern de CiU, hem intentat respondre-la amb arguments a favor de com són d’imprescindibles els serveis públics. Per cada sou retallat a un mestre, per cada tancament d’un CAP, hem imaginat alternatives per seguir endavant. Ens han repetit que són temps difícils, que ens hem d’apretar el cinturó, però nosaltres no ens ho hem empassat, observant com cada dia un ric es convertia en poderós, i un poderós es trobava immers en casos de corrupció dels quals sortia impune. Ens han repetit per tot arreu que estavem en crisi, però ni així ens han pogut fer creure que no es tracta d’una crisi sinó d’una estafa, d’un abús de poder constant que naturalment no podia acabar bé. Ens han jurat que no hi havia diners, però hem comprovat que n'hi havia pel que interessava. Ens han dit que hem de seguir treballant, tirar el país endavant, però han engegat mesures que dificulten trobar feina i, en canvi, faciliten l’acomiadament si ja la tens. Han posat, i segueixen posat, milions de traves a la classe treballadora, i mentre ens putegen, nosaltres ens seguim aixecant ben d’hora ben d’hora i complint amb el nostre deure.

I tot això per què? Perquè el partit del govern regali més de 10.000 milions d’Euros a un banc que, curiosament, està (i ha estat) dirigit per membres d’aquest partit. I d’on surten aquests diners? Naturalment, del fons públic, dels diners que tots els ciutadans paguem en forma d’impostos, d’aquests impostos que han retallat, casualment, 10.000 milions d’Euros i que ja no es destinen ni en sanitat ni en educació.

Els nostres pares ens deien que els impostos serveien per fer carreteres, per construir hospitals, per pagar els professors; ens ho vam creure i no ens va semblar malament, perquè tots en sortíem guanyant. Ara el discurs ha canviat, i el que haurem d’ensenyar als nostres fills és que els impostos serveixen per regalar diners als bancs, els grans afectats d’aquella crisi devastadora... 

↑ Un escàndol més, però la gent seguirà votant el PP

Votar per votar

Jornada post-electoral a la vella Europa. Dia d’anàlisis, causes, conseqüències, repercussions i opinions de tot tipus als mitjans del nostre país. Tot en va, ja que ningú diu clarament el que està succeint: la població, ignorant i resultadista, cerca la solució fàcil que pot donar els seus fruits a curt termini.

Tal i com va passar a Espanya, a França ha guanyat el partit que fins ara estava a l’oposició. El més fàcil, condemnar al que ho ha fet malament votant-ne un altre perquè sí. Per poder treure a passejar el típic argument de “és bo per la democràcia l’alternança de govern”. Com s’ha vist a Espanya, aquesta manera d’analitzar les coses és d’una ignorància absoluta, ja que l’arribada del PP està conduint el país a la misèria (no només no estan solucionant res, sinó que s’estan carregant els drets socials).

Evidentment no estic criticant la decisió dels francesos de fer fora Sarkozy. Estic contentíssim que aquest nap-buf ensinistrat per Alemanya deixi per sempre la política! El seu grau de submissió a la Merkel cada dia s’assemblava més al del titella Philippe Pétain a Adolf Hitler a la França de 1940 a 1944. Au revoir, Sarko! Però alhora, i malgrat tenir propostes interessants com ara no supeditar-se a les polítiques d’austeritat o baixar la jubilació als 60 anys (fet que el PSOE aplaudeix, tot i haver-lo pujat als 67 anys a l’anterior legislatura espanyola) sembla que Hollande ha guanyat més pel desgast del petit ultradretà que per altra cosa.

Resulta que aquest és el sistema vol la població: votar cada quatre anys a un partit diferent per creure que tenim algun tipus d’impacte en l’esdevenir de les coses. Ara tu, ara jo, i el poble content. En poques paraules, la vella Europa no avança políticament i el joc d’alternança bipartidista està més viu que mai.

Fins mai, Sarko!

 

Bé, potser no del tot. A Grècia, les coses han anat d’una altra manera. La diferència amb la resta d’Europa? Els grecs ja comencen a tenir dificultats per portar un plat a taula cada dia. I en aquestes condicions extremes, el poble, tradicionalment acomodat, s’adona que ja no té res a perdre, i cadascú s’agafa al que pot. La caiguda de conservadors i ‘socialistes’ (el que seria PPSOE aquí) és tan bèstia que ni unint-se podrien formar govern. El problema de tot això és que bona part dels vots han anat a parar al partit nazi, format pels típics matons que et pots trobar a les grades d’un estadi de futbol. Ah, amics, els riscos de la democràcia capitalista... Ara, el parlament grec estarà ocupat, en part, per skinheads amb bats de beisbol. Està molt bé que la democràcia permeti que uns degenerats que volen col·locar mines antipersona a la frontera amb Turquia tinguin via lliure. El triomf del neoliberalisme en tota regla, sí senyor.

Des d’aquí es vol equiparar aquests malalts mentals amb l’esquerra radical (batejada així per aquells que no consideren radicals les mesures que Europa imposa al poble grec), argumentant que “Grècia serà ingobernable pel seu rumb cap als extrems”. En primer lloc, és insultant equiparar els neonazis amb el KKE (partit comunista) o amb Syriza (coalició d’esquerra). En segon lloc, és lamentable criticar que els grecs s’hagin desvinculat d’un bipartidisme que els ha conduït a la ruïna, només perquè amb la situació actual “costarà posar-se d’acord”. En tercer lloc, l’ascens nazi és preocupant, sí, però això no pot distreure l’atenció i fer oblidar que la segona força ha estat una coalició d’esquerra, Syriza, que ha desbancat el PASOK (com si aquí IU li robés el lloc al PSOE).

Syriza ha rebut el 16% dels vots del poble grec

 

Tant a França com a Grècia, el triomf de la teòrica esquerra és una realitat. Això pot suposar un canvi de rumb a les polítiques d’ajustos econòmics que dicta Europa i que països com Espanya obeeix. Això vol dir que el poble ha despertat i ha girat a l’esquerra d’una vegada per totes? Tot sembla indicar que no, i que el seu triomf és més una derrota de la dreta en una societat que va donant pals de cec i que vota per votar, sense plantejar-se les causes socials o històriques de la seva realitat (aquesta darrera frase la dedico als nazis grecs, que d’història en deuen haver llegit ben poca i que de raça ària no en tenen res).