Votar per votar

Jornada post-electoral a la vella Europa. Dia d’anàlisis, causes, conseqüències, repercussions i opinions de tot tipus als mitjans del nostre país. Tot en va, ja que ningú diu clarament el que està succeint: la població, ignorant i resultadista, cerca la solució fàcil que pot donar els seus fruits a curt termini.

Tal i com va passar a Espanya, a França ha guanyat el partit que fins ara estava a l’oposició. El més fàcil, condemnar al que ho ha fet malament votant-ne un altre perquè sí. Per poder treure a passejar el típic argument de “és bo per la democràcia l’alternança de govern”. Com s’ha vist a Espanya, aquesta manera d’analitzar les coses és d’una ignorància absoluta, ja que l’arribada del PP està conduint el país a la misèria (no només no estan solucionant res, sinó que s’estan carregant els drets socials).

Evidentment no estic criticant la decisió dels francesos de fer fora Sarkozy. Estic contentíssim que aquest nap-buf ensinistrat per Alemanya deixi per sempre la política! El seu grau de submissió a la Merkel cada dia s’assemblava més al del titella Philippe Pétain a Adolf Hitler a la França de 1940 a 1944. Au revoir, Sarko! Però alhora, i malgrat tenir propostes interessants com ara no supeditar-se a les polítiques d’austeritat o baixar la jubilació als 60 anys (fet que el PSOE aplaudeix, tot i haver-lo pujat als 67 anys a l’anterior legislatura espanyola) sembla que Hollande ha guanyat més pel desgast del petit ultradretà que per altra cosa.

Resulta que aquest és el sistema vol la població: votar cada quatre anys a un partit diferent per creure que tenim algun tipus d’impacte en l’esdevenir de les coses. Ara tu, ara jo, i el poble content. En poques paraules, la vella Europa no avança políticament i el joc d’alternança bipartidista està més viu que mai.

Fins mai, Sarko!

 

Bé, potser no del tot. A Grècia, les coses han anat d’una altra manera. La diferència amb la resta d’Europa? Els grecs ja comencen a tenir dificultats per portar un plat a taula cada dia. I en aquestes condicions extremes, el poble, tradicionalment acomodat, s’adona que ja no té res a perdre, i cadascú s’agafa al que pot. La caiguda de conservadors i ‘socialistes’ (el que seria PPSOE aquí) és tan bèstia que ni unint-se podrien formar govern. El problema de tot això és que bona part dels vots han anat a parar al partit nazi, format pels típics matons que et pots trobar a les grades d’un estadi de futbol. Ah, amics, els riscos de la democràcia capitalista... Ara, el parlament grec estarà ocupat, en part, per skinheads amb bats de beisbol. Està molt bé que la democràcia permeti que uns degenerats que volen col·locar mines antipersona a la frontera amb Turquia tinguin via lliure. El triomf del neoliberalisme en tota regla, sí senyor.

Des d’aquí es vol equiparar aquests malalts mentals amb l’esquerra radical (batejada així per aquells que no consideren radicals les mesures que Europa imposa al poble grec), argumentant que “Grècia serà ingobernable pel seu rumb cap als extrems”. En primer lloc, és insultant equiparar els neonazis amb el KKE (partit comunista) o amb Syriza (coalició d’esquerra). En segon lloc, és lamentable criticar que els grecs s’hagin desvinculat d’un bipartidisme que els ha conduït a la ruïna, només perquè amb la situació actual “costarà posar-se d’acord”. En tercer lloc, l’ascens nazi és preocupant, sí, però això no pot distreure l’atenció i fer oblidar que la segona força ha estat una coalició d’esquerra, Syriza, que ha desbancat el PASOK (com si aquí IU li robés el lloc al PSOE).

Syriza ha rebut el 16% dels vots del poble grec

 

Tant a França com a Grècia, el triomf de la teòrica esquerra és una realitat. Això pot suposar un canvi de rumb a les polítiques d’ajustos econòmics que dicta Europa i que països com Espanya obeeix. Això vol dir que el poble ha despertat i ha girat a l’esquerra d’una vegada per totes? Tot sembla indicar que no, i que el seu triomf és més una derrota de la dreta en una societat que va donant pals de cec i que vota per votar, sense plantejar-se les causes socials o històriques de la seva realitat (aquesta darrera frase la dedico als nazis grecs, que d’història en deuen haver llegit ben poca i que de raça ària no en tenen res).