Un triomf a contracorrent

I ara què? On són els que titllaven Hugo Chávez de dictador? On són els que, mantenint que era un dictador, es treien enquestes inventades on deien que Capriles li treuria la presidència de Venezuela al Comandante? Avui, tots calladets. O dient que s’ha produït un frau electoral. Vaja, com els madridistes quan perden: tot menys assumir la derrota.

Avui és un gran dia per posar els dits a la llaga a tots aquells que ploriquegen. Es pot fer de diverses maneres, una d’elles per Twitter. És gratificant poder replicar als anti-chavistes que busquen mil excuses per tal de no assumir la derrota: que si Chavez és un dictador (per ser un dictador, déu n’hi do les eleccions que ha guanyat), que si les eleccions estaven amanyades, que si és un tirà i un populista... vaja, que si algú se surt dels límits que dicten els règims occidentals, aquest algú és un diable que viu al cel.

Jo avui estic content amb la victòria de Chavez. Em pot caure més o menys bé, això és un tema subjectiu (em queia millor Durruti i em cau millor Fidel, per no parlar dels meus amics, que em cauen molt més bé), però estic content per tot el que representa. En un món dominat gairebé totalment pel règim capitalista, mantenir un dels reductes socialistes era una qüestió de vida o mort; i per sort, Venezuela seguirà sent socialista i bolivariana. Per sort, no tot caurà a les grapes del neoliberalisme i del poder econòmic que tot ho corromp. És evident que això fa mal a tots els que tenen interessos econòmics directes, perquè saben que amb Chavez no es podran passejar al seu gust com ho farien amb Capriles.

Parlem d’aquest home. Un demòcrata, ens han volgut vendre des d’aquí (no només els diaris feixistes com El Mundo o La Razón, sinó també els “progres” del Grup Prisa). La realitat, però, és que es tracta d’un paio que va participar directament al Cop d’estat d’abril de 2002, en un intent fallit per derrotar militarment a Chavez; l’angelet Capriles (alcalde) va assediar l’ambaixada de Cuba a Caracas, però no va triomfar. Deu anys més tard s’ha disfressat de demòcrata i ha tornat a perdre. El paio no deu guanyar ni a les eleccions per la presidència de la seva escala.

Si els EUA no ho impedeixen, com ho han fet tota la vida amb cops d’Estat militars (Pinochet per derrotar Allende, Batista a Cuba abans de la Revolució i moltíssims casos més en tota llatinoamèrica), Hugo Chavez presidirà Venezuela fins al 2019. Això vol dir que seguirà la lluita contra la pobresa, a favor de l’educació del poble i seguirà la socialització de mitjans i d’empreses, que deixaran de beneficiar a l’oligarquia per passar al control de l’estat. Jo això no ho veig de populistes, i molt menys de dictadors. L’assignatura pendent a Venezuela, i ningú ho amaga, és l’erradicació de la violència, ja que es tracta del 5è país més perillós del món.

Però això és un altre tema; a tot arreu hi ha aspectes negatius, jo de moment no he conegut el lloc perfecte. El que és cert és que els diaris d’aquí s’hauràn de menjar amb patates totes les seves editorials per desprestigiar Chavez; els presentadors de les notícies hauran de seguir posant adjectius per demostrar als telespectadors que si fos per ells, el Comandante ja estaria empresonat; els grans ciutadans de dretes hauran de seguir veient com al món existeixen alternatives a les seves democràcies exemplars; i els dirigents d’aquestes, hauran de continuar dient que a Venezuela es viu en una dictadura per amagar als seus pobles que viuen sotmesos a la tirania més gran de totes, la que imposa la Troika. Que no ens enganyin.