Per què ha guanyat la dreta?

L’endemà d’unes eleccions, ja des de ben petit, m’he fet sempre aquesta pregunta: “Per què ha guanyat la dreta?”. És senzilla de formular, però fins fa poc, m’era molt difícil de respondre. I va arribar un bon dia en què ho vaig entendre absolutament tot.

El primer que em calia era emmarcar tot el que passa ara dins un context; el d’aquest país (o països, com preferiu), que precisament no ha estat senzill. Ens mourem 75 anys enrere, que no són res comparat amb la història de la humanitat. I què trobem? Una dreta que assoleix el poder mitjançant un cop d’estat. Això pot semblar retrògrad, passat, però jo més aviat ho veig al revés. Perquè des de llavors, la dreta ja no ha tornat a deixar mai el poder. Primer amb 36 anys de dictadura, i posteriorment amb la continuació directa d’aquesta, reanomenada “democràcia constitucional”, ja que per mantenir el poder era necessari un rentat de cara.

Una vegada contextualitzada la situació, vaig començar a pensar sobre un fet que em semblava evident alhora que incomprensible: com podia ser que en una població amb una majoria de gent humil, treballadora, de classe baixa o obrera, la dreta sempre assolís el poder. Una vegada rere l’altra, i malgrat els diferents escàndols: corrupció política, abusos de poder i una sèrie de llargs etcèteres.

Després de pensar-hi força només vaig trobar una resposta: la dreta mai ha abandonat el poder; i no només això, sinó que sota el sistema democràtic, mai l’abandonarà. Passi el que passi, la democràcia està tallada a mida per la dreta.

Tenint clar això, què es pot fer? Em sembla una resposta realment difícil de contestar, especialment per dos motius: el primer, perquè la dreta s’ha blindat amb uns mecanismes que s’han fet passar per democràtics per no perdre mai els privilegis. I el segon, potser el més important, perquè la gran majoria de la població està convençuda que té veu i vot en el desenvolupament de l’”estat de dret”.

Alguna gent d’esquerres, potser no revolucionària però sí amb idees de justícia social, va convençuda a les urnes a votar a PSOE, IU o d’altres. Molta altra, però, coneixedora que qualsevol d’aquests partits polítics s’emmarca en un context neoliberal que no té absolutament res d’esquerres, s’absté per no donar suport ni a cap dels partits en què no creu, ni en el sistema que no recolza.

En canvi, la dreta sempre vota. Sempre. I converteix cada jornada electoral en una festa. Deixant de banda els incomprensibles treballadors i treballadores que donen suport a partits pseudofeixistes com PP, CiU o UPyD, o neonazis com PxC i Falange, qui vota a la dreta mai són la majoria de ciutadans malgrat ser els que guanyen les eleccions.

I aquí arribem al punt on érem abans: la dreta guanya perquè el sistema democràtic l’afavoreix. És així: ells voten, ells guanyen. I aquí és on molta gent orgullosa d’una democràcia que sempre els fa perdre, culpen a la gent abstencionista (que són més de 9 milions i mig de votants potencials) de la derrota. Ja ho diuen, la culpa sempre és dels altres.

I és que si l’esquerra vol governar d’una vegada per totes (deixem-ho clar, un govern “socialista” que injecta crèdit a la banca mai a la vida serà d’esquerres), l’únic camí viable és abandonar radicalment el sistema democràtic (neoliberal i capitalista, per tant contrari a una postura d’esquerres).

L’esquerra ha de deixar de banda la idea que la democràcia és el millor que hi ha perquè, ho hem comprovat una vegada més, és totalment fals. Per l’esquerra, la democràcia és un sinònim de derrota i d’assentament de la dreta.

L’esquerra ha de començar a eliminar prejudicis desfasats com ara titllar de dictadura a l’autèntic socialisme. Perquè això és una invenció de la dreta, que l’únic que no considera una dictadura és que els mercats governin per damunt dels estats. És la pròpia dreta que ens fa veure com a “normal” que s’injecti diner públic a la banca, al mateix temps que demana que ens escandalitzem quan a Venezuela s’expropien bancs. I per la gent del poble, crec que és molt més escàndol el que passa aquí que el que passa allà.

L’esquerra s’ha de saber propagar tal i com ho fa la dreta. Un exemple: quants mitjans de comunicació d’ultradreta (i ja no dic de dretes només) majoritaris hi ha a l’estat espanyol? Com a mínim, sis: ABC, El Mundo, La Razón, La Gaceta, Intereconomía, Veo7... I quants realment d’esquerres (i ja no dic d’ultraesquerra)? Cap ni un.

En definitiva, l’esquerra s’ha de desvincular de l’herència franquista d’una vegada i cercar noves vies per dur a terme polítiques que afavoreixin a les classes baixes. I és que no podem oblidar que senzillament es tracta d’una qüestió quantitativa: els pobres i els treballadors som moltíssims més, i ja estem farts de ser titelles en mans de pocs.

Per acabar, faré l’únic esment al cas concret d’aquest 20N per intentar reforçar les meves afirmacions. El PP no ha deixat de fer tripijocs tant fa anys (Camps, Albiol, Prestige, Irak, atacs a l’homosexualitat i als immigrants...) com durant la mateixa jornada electoral (deixar paperetes marcades, prohibir el vot a gent amb samarretes verdes en favor de l’escola pública, el cas Bauzá...). En resum, que es passen els drets democràtics pel forro dels ous, però ho poden fer sortint impunes perquè són els amos d’aquesta “empresa”. I a sobre, guanyen per majoria absoluta. No cal dir res més per comprendre que la gent d’esquerres mai ens beneficiarem de la democràcia.

I és que si seguim donant suport a aquest sistema, els d’esquerres podrem participar cada quatre anys a la festa de la democràcia, però sempre ben allunyats de la “Sala VIP”.

PD: Paradoxalment, ahir va fer 75 anys que “algú” va assassinar a Durruti. Com que el considero un “avantpassat polític”, i com que estic segur que ni ell ni molts lluitadors no van deixar la vida per un model social i econòmic com el que tenim avui, com a homenatge no he acudit a votar. No sóc dels que m’agrada conformar-me amb “el menys dolent”... i, naturalment, seguiré queixant-me i denunciant el que considero una farsa. I recordant que, des del 36, com si fóssim boxejadors, estem a l’espera de tornar-los el cop (d’estat)...