La meva Eurocopa

Aquesta tarda comença l’Eurocopa 2012, a Polònia i Ucraïna. Tots els mitjans de l’estat ja s’han encarregat de recordar-nos que Espanya és la gran favorita perquè té el millor joc (el tiqui-taca, criticat tot l’any excepte a l’estiu), els millors jugadors i perquè ha fet mèrits suficients per partir amb aquest paper.

L’empatx de roja és monumental, per això us presentaré les tres seleccions que jo seguiré a l’Eurocopa 2012, ja sigui per simpatia personal o perquè crec que són serioses aspirants al títol:

1) República d’Irlanda (Eire)
El meu equip. Des de fa molts anys sóc seguidor d’aquest país i de la seva selecció, si bé no de la seva lliga: dels 23 jugadors seleccionats, cap juga a la League of Ireland Premier Division, i 20 juguen a la lliga anglesa. Malgrat tot, la simpatia per un equip amb certes limitacions és tan gran que només sé trobar-li aspectes positius. El primer, que arriba a l’Eurocopa amb el cartell de ventafocs, però imbatuda els darrers 14 partits. El segon, una acceptable línia defensiva, composta per un dels millors porters que he vist mai (per regularitat i seguretat), Shay Given, i per defenses veterans com Dunne, St. Ledger, Ward i O’Shea... El tercer, la màgia dels seus dos extrems, l’ex-celtic Aiden McGeady i la jove revelació del Sunderland James McClean, nord-irlandès que ha refusat els unionistes per jugar amb els republicans. Finalment, el quart motiu per creure en Eire té nom i cognom: Robbie Keane, un dels grans killers del futbol europeu dels darrers temps, que estarà acompanyat per davanters Premier com Walters (Stoke), Doyle (Wolves) o Shane Long i Simon Cox (West Brom).  El dia 14 de juny juguen contra Espanya, i espero poder lluir amb orgull la samarreta verda un cop acabat el matx.

La revelació irlandesa, James McClean

 

2) Rússia
La meva (arriscada) aposta personal. Crec que guanyaran o, si més no, pujaran al podi. A més, és la selecció que em cau més simpàtica després d’Eire. I a una potència tan gran ja li toca una mica de glòria, perquè des de la URSS de 1960 amb el mític Lev Yashin (únic porter que ha guanyat una Pilota d’Or), els russos no han guanyat res. Aprofitant l’auge de la Lliga Russa, el seleccionador Dick Advocaat ha format un equip ple de jugadors que competeixen al seu país. Amb una defensa experimentada (germans Berezutski, Zhirkov) i un mig del camp amb talent (Dzagoev, Shirokov, Semshov), la principal esperança russa és la temible davantera: Arshavin (el més mediàtic, però no el que està més en forma), Pavlyuchenko, Pogrebniak i, sobretot, Kerzhakov. Tothom sap com lluiten els russos, i aquest any el futbol que està triomfant és el combatiu. Sincerament, crec que tenen molt a dir en aquesta Eurocopa.

Roman Shirokov, un fix al mig del camp

 

3) França
L’altra selecció que considero favorita. L’arribada de Monsieur Blanc als bleus em recorda una mica a l’arribada de Guardiola al Barça, amb la filosofia de destruir per construir de nou. Fora els jugadors que distorsionen mantenint la base (es podria resumir amb un jugador per posició: Lloris, Evra, Malouda, Benzema). I confiança plena en el talent i en la joventut. Bon porter. Línia defensiva acceptable (Blanc ha de decidir si deixa fora Koscienly, Mexés o Rami). Mig del camp talentós (Cabaye-M’Vila amb Nasri de mitja punta). I atac temible, segurament el més en forma d’Europa en aquests moments, amb la dupla Ribery-Benzema. I enmig de tot això, Blanc encara té una figura decisiva per triar, la que li pot canviar el sistema de joc segons convingui: Malouda si vol un extrem clàssic que centri, Menez si vol més talent o Ben Arfa si vol explosivitat. Difícil elecció. Aquesta Eurocopa és una bona oportunitat perquè França (campiona el 1984 i el 2000) iguali Alemania com a país amb més títols continentals: tres.

Yohan Cabaye ha fet un any esplèndit amb el Newcastle

PD. Triiiiiiiiiiiple a la cara de Pablo Laso (àlies Rabium rabiis)