Avui seré breu. Primer, perquè no tinc massa temps. Segon, perquè crec que no cal justificar el que és evident. Tot i això, tinc ganes d’expressar la satisfacció que sento cap a una nova jornada de vaga general; no es tracta d’alegria (no cal oblidar que una vaga és una mesura desesperada, i més en aquesa societat passiva), sinó de sensatesa: cal demostrar que putejar-nos no és (o no hauria de ser) gratuït.
Pels que argumenten que la vaga del 14N no serveix, que no passarà res fins que no es convoqui una vaga indefinida, els diré que estic d’acord; però que no per això deixaré de fer-ne. Primer, perquè ens encomanem als sindicats majoritaris (CCOO i UGT, sindicats que negocien, pacten i es venen a la patronal, que no ho oblidi ningú) a l’hora de convocar, i és evident que mentre cobrin subvencions de l’Estat, MAI promouran una vaga general indefinida. Segon, perquè hem arribat a un punt que ja cansa l’argument de responsabilitzar als altres dels fets que ocórren: ja és hora de treure’s la careta, actuar amb coherència i fer-ho per un mateix. Tercer, perquè no em preguntaré qui del meu voltant farà vaga; la faré jo i punt, i qui vulgui fer-ne endavant; només així, prenent iniciatives pròpies, aconseguirem un èxit col·lectiu. Finalment, faré aquesta vaga d’un dia i procuraré posar el meu gra de sorra perquè, arribat el dia, triomfi una vaga general indefinida.
 |
| Recull d'avatars a Twitter amb diferents banderes i un sol missatge: anar a la vaga del #14N |
Dels esquirols, tampoc diré res. Ni conec ni qüestiono la situació personal de cadascú, i sóc conscient que molts treballadors estan amenaçats per la seva empresa (el que es coneix com a piquet empresarial, que s’ha de detectar i ha de ser contrarrestat amb un piquet sindical). És més, jo molt probablment seria un esquirol si m’asseguressin que perdo el meu lloc de treball per anar a la vaga (tan de bo mai estigui en una situació laboral tan precària on s’empra aquesta classe de coacció). Només dos apunts: el primer, per aquells que no faran vaga per no perdre un dia de sou tot i estar a favor de les reivindicacions. És abusiu i desproporcionat el que l’empresa deixa de pagar per un dia de vaga; però també és cert que, si sumem les retallades salarials i les retallades i privatitzacions dels serveis públics (una altra manera robar la gent humil), el sou d’un dia és una part petitíssima comparat amb tot el que ens han tret. I ens puteja, però no fem res. Ara és el moment.
El segon apunt, i aquí acabo, va per aquells que cada vegada que hi ha una vaga pregonen el seu “dret a treballar”. Dret del que no gaudeixen els més de 5 milions d’aturats a l’estat espanyol, per exemple. Per no parlar dels que tenen feina, però en condicions de principi del segle passat. A aquests esquirols no els tinc cap respecte. És més, les seves queixes em fan riure i els seus arguments es contrarresten sense problemes, tots i cadascun d'ells.
I és que jo mai he sigut amic dels treballadors que es pensen que són algú. Un sou mínimament alt i un tren de vida elevat no els converteix en poderosos, tot i que sempre es posicionen al costat dels que ho són. De fet, el seu privilegi laboral rau en les constants lluites de la classe treballadora al llarg de la seva història. “La vaga no la vull ni veure, però del que s’aconsegueixi amb ella, me’n beneficiaré”. Molt bonic.
Per tot això, i molt més, el 14N faré vaga. Orgullós i amb l’esperança que la classe treballadora vagi reconquistant tot el que s’ha perdut en poc temps. Visca la vaga i visca els piquets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada