De declaracions i pantomimes

Ho trobàvem a faltar, però ahir el Parlament va tornar a ser el circ de sempre que tan ben acostumats ens té. 50 diputats barallats entre si però donant imatge de responsabilitat; uns altres 21 obeïnt a ulls clucs el que dicten els 50 responsables; 20 més acotant el cap davant “el partit” i el seu líder (potser homenatjant al PCE de Carrillo quan es baixava els pantalons a finals dels 70); 19 fotent la pena (i fotent el camp); 13 agenollant-se per sortir a la foto i renunciant a una teòrica ideologia d’esquerres; 9 que estan allà i fan riure; i 3 que, facin el que facin, són criticats (és el que té estar dins i fora del sistema simultàniament).

Concretament, ahir es votava una “declaració de sobirania”, i ho escric entre cometes perquè ni declara res, ni atorga cap sobirania al poble. Simplement són paraules ben formulades per CiU i ERC, que creuen que tothom ha de compartir. Potser els més flipats s’han despertat pensant que avui Catalunya era una nació lliure, somni humit que a molts els han dit que ve des de 1714 (perdoneu eh, però a mi això em queda massa lluny). Però no. Avui tot segueix igual.

Mentre els pallassos de la tele (del Canal Parlament) montaven el seu espectacle, la xarxa s’omplia de crítiques a tort i a dret. Posaré ènfasi en Esquerra, els militants/votants de la qual ahir estaven més gallets i prepotents que mai. Eufòria i ignorància no és el mateix, però moltes vegades conviuen.

Les crítiques d’ERC anaven dirigides principalment a dos partits: el PSC i la CUP. Més o menys en la mateixa direcció que va dictar l’ANC el dia abans. Les crítiques al PSC bàsicament consistien en donar una lliçó de puresa, de catalanitat suprema i de passar-los la mà per la cara perquè han aconseguit més escons que ells (que no més vots). Ah, i perquè ahir el PSC va ordenar votar en contra d’Esquerra i CiU.

Les crítiques a la CUP mereixen una menció especial. Imagino que els burgesets d’Esquerra van creure que la CUP, un partit assambleari que va més enllà dels seus 3 representants al circus parlamentarius, acataria sense condicions el text de CiU; el que van fer ells, de fet. Però les assemblees de la CUP, seguint la coherència característica dels moviments socials, van dir que ni hablar del peluquín, que aquesta declaració era una farsa, i que sense contemplar l’opció del NO, tampoc podien oferir un SÍ total.

Exemple del catxondeig d'ahir: aquest senyor que es fa dir periodista demostra ser un ignorant; malgrat tot, els del diari Ara li riuen les gràcies i li publiquen aquest tuit.

Però als puristes d’ERC no els va semblar bé. I van començar a intoxicar amb “quina decepció”, “quins independentistes” o “que infantils que són”. Com es pot comprovar, tot molt emocional i gens argumentat. Perquè quins arguments pot tenir un partit que una legislatura forma part d’un tripartit i al cap d’un temps el critica i se’n va amb uns altres? Quins principis pot tenir un partit que, cada dues eleccions, la meitat dels seus votants se’n va a votar CiU? El més bo de tot plegat és que no vaig veure cap votant de la CUP criticant la decisió, que al cap i a la fi és el que importa. Les lliçons que venen de fora tenen valor zero.

Mentre els d’Esquerra alliçonaven la resta, els de CiU tampoc es quedaven curts. Ells, que en 23 anys de govern no només no van moure un dit per la independència, sinó que van pactar amb un dels grans genocides contemporanis, Jose María Aznar. Si volen parlar d’història no cal anar fins al 1714 per recordar-los que l’any 1939, els pares ideològics de CiU (la Lliga) sortiren al carrer per aplaudir l’entrada de tancs franquistes per la Diagonal. Parlem-ne.

Passada la ressaca de la pantomima viscuda ahir, tots aquells a qui la superioritat moral d’ERC els va tocar el crostó podran venjar-se amb escreix al ple de pressupostos, on Junqueras donarà el “sí vull” a tot el que proposi Mas. Després d’aquell dia, de què servirà la “sobirania” si serem un poble retallat i ofegat per totes bandes? Parleu-li de sobirania a un aturat que fa anys que no troba feina, a un desnonat que s’ha quedat al carrer o a un malalt que triga més del compte a recuperar-se perquè la sanitat pública ha estat desmantellada. No crec que aquell dia els que ahir treien pit s’atreveixin a bordar tan alegrement.